A penes han passat sis mesos des del primer consistori de Lleó XIV, una reunió a porta tancada seguint l’estil sinodal, taules incloses, instaurat pel papa Francesc, però amb un concepte més ‘premium’, en què la col·legialitat és ara un estil més depurat, i que alhora serveixi de filtre i ofereixi de sèrie l’antídot contra les rebel·lions de bàndols.
Si participen tots els cardenals, no podran dir que no se’ls té en compte. Adéu al consell de cardenals del papa Bergoglio. Benvinguts a l’aposta per la unitat també en el Col·legi Cardenalici, un galliner en els últims anys del pontífex argentí, massa obert a l’Esperit per al gust d’alguns, com es veu cada vegada amb més freqüència i un punt de descaradura.
Però menys de sis mesos després d’aquest primer consistori extraordinari, el papa Robert F. Prevost, que aquest cap de setmana es reunirà amb desenes de cardenals arribats d’arreu del món (al gener van ser uns 170), ja no és el mateix de llavors. En aquest mig any ha acumulat moltes hores de vol, ha viatjat a tres continents, trepitjat 8 països i s’ha convertit en el far moral d’una part del planeta que assisteix atònita al sorgiment de d’un nou desordre mundial.
“La veu moral probablement més respectada del món”, li va suggerir fa una setmana una directiva de Programa Mundial de l’Alimentació, una agència de l’ONU a Roma a la qual Trump té en el punt de mira i encara no ha pogut ofegar amb les brutals retallades en l’ajuda a l’exterior a través de USAID, que segons informes independents han costat en un any la vida a més de 350.000 persones als països en vies de desenvolupament.
Al Papa adolescent li canvia la veu
El gener passat, León XIV era, entengui’s la imatge, un “Papa adolescent”. Constret per l’agenda del Jubileu de l’Esperança, deixada lamentablement a mig fer per la defunció de Francesc, aquell primer consistori va tenir lloc just l’endemà de tancar Prevost la Porta Santa de la basílica de Sant Pere.
I els temes que van triar per majoria per a ser tractats aquells dies els purpurats van ser l’evangelització a la llum de l’exhortació Evangelii gaudium —el full de ruta de Francesc— i la sinodalitat. Continuïtat total. Juntament amb un advertiment en la missa que va presidir ell a Sant Pere: la raó per la qual els havia convocat no era la satisfacció d’“agendes”. “Personals o de grup”, va afegir.
Lleó XIV els convocava per a escoltar-los, però no admetia pressions, entre elles, molt fortes llavors, les dels qui creien que la litúrgia era un tema urgent, candent, nuclear, després del maltractament que deien li havia infligit el Papa argentí. La forma en la qual sembla que és gestionat el problema de les ordenacions episcopals dels lefebvrians sembla indicar que s’ho pren de debò.
Amb aquests dos temes –evangelització i sinodalitat–, Lleó XIV assumia amb naturalitat el llegat del seu predecessor. I, en aquest sentit, res ha canviat en aquest gairebé mig any. Tret que a aquell Papa adolescent li ha canviat la veu, com sol esdevenir en aquesta etapa de la vida, per a adquirir un to, un accent més propi.
I això salta ja a la vista de manera òbvia. A penes sis mesos després, assentada la continuïtat, en desenvolupament una col·legialitat que revesteix de sinodalitat a l’espera de veure si eixampla o no la botiga (encara que sense marxa enrere, com va deixar assegut al gener: “el camí de la sinodalitat és el camí que Déu espera de l’Església del tercer mil·lenni”), es pot afirmar que el consistori que s’obre avui és netament seu, el primer del seu pontificat, on la seva primera encíclica serà l’eix de les converses: la situació internacional, la pau, la superació de la teoria de la ‘guerra justa’, els desafiaments globals engiponats en una Magnifica humanitas lloada per creients i no creients… i la implementació del Sínode, probablement també amb accents propis que encara estan per desenvolupar.
Europa és ara la perifèria
En aquest nou accent en el qual ve embolcallat aquest consistori despunta una altra sensació. La perifèria ve a Roma, a la Vella Europa, per a parlar-li al Papa. I ell l’escolta. Però en un món en vertiginosa i incerta transformació, Europa és la perifèria dels centres de decisió que decideixen sobre la sort de tota la humanitat.
Lligada encara a l’aposta pel multilateralisme al qual es va lliurar després del trauma de la Segona Guerra Mundial, el primer Papa nascut als Estats Units ve a oferir-li a Europa una espècie de ‘Pla Marshall ètic’ —a través de Magnifica humanitas—. No ho fa apel·lant a les arrels cristianes, sinó a l’humus civilitzatori que aquelles van deixar i que encara són recognoscibles en la seva aposta per la pau, el dret internacional i la dignitat de la vida, encara que en això hi hagi contínues friccions amb l’Església.
Molt clars en aquest sentit van ser els missatges i discursos que va deixar a Espanya. No eren, ni molt menys, només per a autoconsum. Després de ridícules negacions, finalment s’ha reconegut l’interès explícit del Vaticà perquè Lleó XIV pogués adreçar-se al país i als seus representants des de la tribuna del Congrés dels Diputats. L’auditori era el món, menys per a aquells que només es miren el melic.
Les seves pròximes sortides tenen el mateix accent: després de Pavia, Lampedusa (el mateix dia en què Trump festeja el 250è aniversari de la independència del país de tots dos), Rímini… i França al setembre. Tornarà a Espanya el 2027, per parlar-li de nou a Europa des de les seves arrels, o almenys ja es treballa de debò en aquesta possibilitat. La situació global és alarmant. I Prevost té pressa per oferir aquest nou contracte social que porta sota el braç la seva encíclica, per oferir sentit.
Per tot això, aquest segon consistori de Lleó XIV, en realitat, sembla el primer del Papa agustí.
Article de José Lorenzo publicat en col·laboració amb ‘Religión Digital‘.
