Més de 50 membres de la comunitat bahá’í, gran part d’ells dones i noies joves, es troben actualment empresonats a l’Iran sense cap més motiu que la seva fe. Ho assegura Saeid Rezaie, un dels set líders de la comunitat bahá’í del país persa que l’any 2008 van ser arrestats arbitràriament pel règim iranià i van complir 10 anys de presó. Nascut a Abadan l’any 1957, Rezaie va explicar aquest dijous 16 de juliol en una trobada al Centre Bahá’í de Barcelona què suposa per als fidels de la principal minoria religiosa de l’Iran viure sota un règim autocràtic que, en plena crisi nacional, ha decidit convertir-los en cap de turc.
Actualment, resideix a Alemanya, on treballa i investiga en l’àmbit de la Psicoteràpia Positiva Transcultural. A partir de la seva experiència vital i professional, col·labora en el desenvolupament de metodologies per a la resolució de conflictes i la superació de la polarització social, inspirades en la resiliència constructiva i no confrontativa que va practicar durant els anys de persecució i empresonament.
Com és la situació actual de la comunitat bahá’í a l’Iran?
Des del meu punt de vista, vivim fets dramàtics. Molta gent deu conèixer la situació a causa de les notícies internacionals. Ara mateix, hi ha més de 50 bahá’ís a les presons iranianes, i ningú sap realment per què són allà. Ho sé de primera mà perquè vaig estar empresonat durant 10 anys únicament per les meves creences, i per res més. Els bahá’ís creuen en Déu i en tots els profetes, des d’Adam fins a Jesucrist. No obstant això, en la fe bahá’í no hi ha sacerdots, clergat ni mul·làs. Al règim iranià això no li agrada.
També defensem principis que els mul·làs rebutgen, com ara la igualtat entre homes i dones. Com que creiem que les persones no necessiten el clergat per entendre la paraula de Déu, ens enfrontem a una persecució severa. Actualment, d’aquests més de 50 bahá’ís a la presó, prop de 40 són dones i noies joves que es troben en una situació terrible. Afortunadament, activistes pels drets humans i periodistes d’arreu del món intenten donar a conèixer la seva situació.
Com se sent una persona quan és empresonada precisament per fer el bé i ajudar la societat?
Això no només passa a la presó; també succeeis a la vida normal. De vegades fas una bona acció per a algú i la seva reacció és negativa. Quan això passa, t’has de preguntar: He de continuar fent el bé?
És crucial no viure només reaccionant a les accions dels altres o del govern. Hem de viure per a nosaltres mateixos i esforçar-nos per ser millors. La teva pregunta és, en essència, sobre el patiment. Quan fas el bé, però pateixes com a resultat, només pots continuar si trobes un sentit a aquest patiment.
Jesucrist va dir que si algú et pica a una galta, li has de parar l’altra. Per què? Perquè no volia que la gent esdevingués enemiga. Quan algú et fa mal, pateixes, però trobes un sentit en decidir: ‘No vull ser com el meu opressor. No vull escampar l’odi pel món.’ És així de senzill.
És possible perdonar els opressors mentre continuen perseguint els altres?
Sí, absolutament. Però com a bahá’ís, creiem que el nostre propòsit no és només esperar la vida després de la mort, sinó fer el millor que puguem en aquest món. Amb perdonar no n’hi ha prou; també hem d’actuar en nom d’aquells que estan oprimits i pateixen injustícies. A la comunitat bahá’í de l’Iran, practiquem el que anomenem resiliència constructiva. La resiliència constructiva significa que quan algú et tracta malament, respons amb resiliència, però amb una resiliència que construeix en lloc de destruir.
Un exemple d’això: quan el règim va prohibir als joves bahá’ís l’accés a les universitats, ells no es van rendir. En lloc d’això, van fundar la seva pròpia universitat informal (la BIHE) dins de l’Iran, on professors bahá’ís s’oferien com a voluntaris per ensenyar-los. Decidim construir alguna cosa vital abans que convertir-nos en els seus enemics. No només els perdonem; treballem activament per construir una comunitat millor.
Com ajuden la comunitat des d’Alemanya?
Ajudem de maneres pràctiques. Per exemple, tenim amics iranians a Alemanya que no són bahá’ís, però com a sol·licitants d’asil i immigrants, s’enfronten a moltes barreres d’integració. No parlen alemany i tenen dificultats per anar al metge o a l’hospital. Els nostres amics bahá’ís els ajuden i els fan costat. Això és una altra forma de resiliència constructiva: ajudar la gent a tenir una vida normal en un nou país.
A més, treballo amb l’Associació Mundial de Psicoteràpia Positiva (WAPP). Aquesta escola de teràpia està profundament alineada amb una cita de Bahá’u’lláh: “Considereu l’home com una mina rica en gemmes d’un valor inestimable”. Només l’educació pot fer-li revelar els seus tresors. Si mirem les persones d’aquesta manera, la nostra feina és ajudar a extreure aquestes gemmes interiors. És per això que l’educació és tan crítica. Des dels quatre o cinc anys, els infants necessiten una educació per a la pau. Si aprenen a veure un món pacífic, actuaran en conseqüència. Els conflictes que veiem avui a tot arreu són el resultat directe de la manca d’aquesta mena d’educació.
Vivim en països amb llibertat religiosa, com Espanya o Alemanya. Quins senyals d’alerta ens han de fer estar atents per no abaixar la guàrdia i perdre aquesta llibertat?
La causa de fons de la discriminació és sempre el prejudici. El prejudici sorgeix quan limitem el nostre amor: quan estimem només el nostre país, la nostra raça, la nostra religió, la nostra família o nosaltres mateixos, i n’excloem la resta. Això porta directament a la discriminació i a l’odi.
Si pensem en la humanitat com una sola família, ens adonem que, tot i que els membres d’una família són diferents, s’estimen i s’ajuden mútuament. La clau és deixar de banda els prejudicis de raça, llengua, nacionalitat i creences. Mireu Europa: abans hi havia fronteres dures. Però qui va crear aquestes fronteres? Déu va crear els rius, però els humans vam decidir: ‘Això és la nostra frontera, tu pertanys a aquella nacionalitat i nosaltres a aquesta.’ Avui dia, pots viatjar d’Alemanya a Luxemburg sense cap frontera.
Necessitem fomentar virtuts com la cooperació, l’ajuda mútua i el sacrifici. Penseu en una mare: sacrifica el seu temps i la seva energia pels seus fills per amor.
A les nostres escoles ensenyem física, química i matemàtiques. Però què passa amb el sacrifici? Què passa amb la unitat? Per què el món s’ha oblidat d’ensenyar aquests valors? Tenim molts científics brillants que no tenen aquestes virtuts humanes bàsiques. Hem d’ensenyar als infants que són una ‘mina de gemmes’ i ajudar-los a descobrir el seu potencial únic.
Creu que un canvi polític a l’Iran podria millorar la situació de la comunitat bahá’í? És possible la reconciliació?
La gent de l’Iran, especialment els joves, és molt conscient de la seva situació. Volen llibertat, democràcia i drets humans, i lluiten per aconseguir-ho. Quan una gran majoria de la gent desitja un canvi, podem estar segurs que tard o d’hora l’aconseguiran. No sabem com ni quan, ni a quin preu de víctimes, però passarà. Els governs i els parlaments internacionals han de fer costat al poble iranià en la seva demanda de drets humans. Tant si això passa a través d’un canvi de règim com si no, l’objectiu final ha de ser el respecte per la dignitat humana i la llibertat.
La reconciliació és possible perquè el poble ha patit durant molt de temps. La persecució dels bahá’ís no és nova; es produeix des de la Revolució Islàmica. Els bahá’ís van ser acomiadats de les feines governamentals, als joves se’ls va prohibir l’accés a l’educació superior i, en els darrers anys, fins i tot els nostres cementiris han estat destruïts sistemàticament. Malgrat totes aquestes dificultats al llarg de les dècades, la gent ha après a esperar i continua lluitant per un futur millor.
