El papa Lleó XIV va celebrar el seu primer Nadal a la Basílica de Sant Pere tornant a obrir al públic la missa del dia 25, cosa que no es feia des de l’any 1994. En la cerimònia, va exhortar a contemplar com “l’eloqüència del Verb etern ressona en el primer plor d’un infant”. Citant «l’estimat papa Francesc», el pontífex nord-americà va afirmar que «Jesús vol que toquem la misèria humana, que toquem la carn sofrent dels altres«, i va animar a superar la temptació de la «indiferència» vers les tendes de desplaçats de Gaza i els refugis improvisats de tantes persones arreu del món.
Homilia íntegra del papa Lleó XIV
Benvolguts germans i germanes:
«Prorrompin en crits d’alegria» (Is 52,9), clama el missatger de pau als qui troba entre les ruïnes d’una ciutat que ha de ser totalment reconstruïda. Els seus peus, fins i tot plens de pols i ferits, són bells —escriu el profeta (Is 52,7)— perquè, a través de camins llargs i difícils, han portat un anunci gojós, en el qual ara tot reneix. És un nou dia! També nosaltres participem en aquest moment decisiu, en el qual sembla que encara ningú hi creu: la pau existeix i està ja enmig de nosaltres.
«Els deixo la pau, els dono la meva pau, però no com la dona el món» (Jn 14,27); així va parlar Jesús als seus deixebles —als quals poc temps abans havia rentat els peus—, missatgers de pau que des d’aquest moment haurien de córrer pel món, sense cansar-se, per a revelar a tots el «poder d’arribar a ser fills de Déu» (Jn 1,12). Avui, per tant, no sols ens sorprèn la pau que ja hi ha aquí, sinó que celebrem com ens ha estat donat aquest do. En el com, en efecte, brilla la diferència divina que ens fa prorrompre en cants d’alegria. Així, arreu del món, Nadal és una festa de música i de cants per excel·lència.
També el pròleg del quart Evangeli és un himne i té per protagonista al Verb de Déu. El “verb” és una paraula que indica acció. Aquesta és una característica de la Paraula de Déu: mai queda sense efecte. Si ens hi fixem bé, també moltes de les nostres paraules produeixen efectes, a vegades no desitjats. Sí, les paraules actuen. Però heus aquí la sorpresa que la litúrgia de Nadal col·loca enfront de nosaltres: el Verb de Déu es manifesta i no sap parlar, ve a nosaltres com un nounat que només plora i sanglota. «Es va fer carn» (Jn 1,14) i, si bé creixerà i un dia aprendrà la llengua del seu poble, la qual cosa ara parla és només la seva presència senzilla i fràgil. «Carn» és la nuesa radical de qui a Betlem i en el Calvari manca també de paraula; com manquen de paraula tants germans i germanes despullats de la seva dignitat i reduïts al silenci. La carn humana requereix cura, sol·licita acolliment i reconeixement, busca mans capaces de tendresa i ments disposades a l’atenció, desitja paraules bones.
«Va venir als seus, i els seus no la van rebre. Però a tots els que la van rebre […] els va donar el poder d’arribar a ser fills de Déu» (Jn 1,11-12). Aquest és el mode paradoxal en el qual la pau està ja entre nosaltres: el do de Déu és fascinant, cerca acollida i mou al lliurament. Ens sorprèn perquè ens exposa al rebuig, ens atreu perquè ens arrabassa de la indiferència. Arribar a ser fills de Déu és un veritable poder; un poder que queda enterrat mentre romanem indiferents al plor dels infants i a la fragilitat dels ancians, al silenci impotent de les víctimes i a la melancolia resignada del qual fa el mal que no vol.
Com va escriure l’estimat papa Francesc, per conduir-nos a l’alegria de l’Evangeli: «A vegades sentim la temptació de ser cristians mantenint una prudent distància de les nafres del Senyor. Però Jesús vol que toquem la misèria humana, que toquem la carn sofrent dels altres. Espera que renunciem a buscar aquests rafals personals o comunitaris que ens permeten mantenir-nos a distància del nus de la tempesta humana, perquè acceptem de veritat entrar en contacte amb l’existència concreta dels altres i coneguem la força de la tendresa» (Evangelii gaudium, 270).
Benvolguts germans i germanes, ja que el Verb es va fer carn, ara la carn parla, crida el desig diví de trobar-nos. El Verb ha establert la seva botiga fràgil entre nosaltres. I com no pensar en les tendes de Gaza, exposades des de fa setmanes a les pluges, al vent i al fred, i en les de tants altres desplaçats i refugiats en cada continent, o en els refugis improvisats de milers de persones sense llar a les nostres ciutats? Fràgil és la carn de les poblacions indefenses, provades per tantes guerres en curs o acabades deixant enderrocs i ferides obertes. Fràgils són les ments i les vides dels joves obligats a prendre les armes que, estant en el front, adverteixen la insensatesa del que se’ls demana i la mentida que impregna els altisonants discursos de qui els mana a morir.
Quan la fragilitat dels altres ens travessa el cor, quan el dolor aliè fa miques les nostres sòlides certeses, llavors ja comença la pau. La pau de Déu neix d’un sanglot acollit, d’un plor escoltat; neix entre ruïnes que clamen una nova solidaritat, neix de somnis i visions que, com a profecies, inverteixen el curs de la història. Sí, tot això existeix, perquè Jesús és el Logos, el sentit a partir del qual tot ha estat format. «Totes les coses van ser fetes per mitjà de la Paraula i sense ella no es va fer res del que existeix» (Jn 1,3). Aquest misteri ens interpel·la des dels pessebres que hem construït, ens obre els ulls a un món on la Paraula encara ressona, «en moltes ocasions i de diverses maneres» (Hb 1,1), i ens continua cridant a la conversió.
Certament, l’Evangeli no amaga la resistència de les tenebres a la llum, descriu el camí de la Paraula de Déu com un trajecte escabrós, disseminat d’obstacles. Fins avui, els autèntics missatgers de pau segueixen al Verb per aquest camí, que finalment aconsegueix els cors; cors inquiets, que sovint desitgen precisament allò a què es resisteixen. D’aquesta manera, Nadal torna a motivar a una Església missionera, impulsant-la sobre vies que la Paraula de Déu li ha traçat. No estem al servei d’una paraula prepotent —aquestes ja ressonen pertot arreu— sinó d’una presència que suscita el bé, que coneix la seva eficàcia, que no s’atribueix el monopoli.
Aquest és el camí de la missió: un camí cap a l’altre. En Déu cada paraula és paraula pronunciada, és una invitació al diàleg, una paraula mai igual a si mateixa. És la renovació que el Concili Vaticà II ha promogut i que veurem florir només si caminem junts amb tota la humanitat, sense separar-nos mai d’ella. Mundà és el contrari: tenir per centre un mateix. El moviment de l’Encarnació és un dinamisme de diàleg. Hi haurà pau quan els nostres monòlegs s’interrompin i, fecundats per l’escolta, caiguem de genolls davant la carn nua dels altres. La Mare de Déu és precisament en això la Mare de l’Església, l’Estrella de l’evangelització, la Reina de la pau. Hi comprenem que res neix de l’exhibicionisme de la força i tot reneix del silenciós poder de la vida acollida.
