Unes setmanes després de la visita del papa Lleó XIV, al Bisbat de Terrassa ja es viu amb la convicció que aquell esdeveniment va ser el començament d’una nova etapa. Salvador Cristau (Barcelona, 1950), bisbe de Terrassa des del 2021, rep l’Agència Flama al seu despatx de la seu episcopal amb el to serè que el caracteritza. Durant la conversa, alterna la reflexió pastoral amb la mirada jurídica que li proporciona la seva formació en Dret Canònic. I parla del pontífex, de les vocacions, dels joves, de l’ecumenisme i dels principals reptes d’una diòcesi amb més de 20 anys de trajectòria.
L’impacte de la visita de Lleó XIV continua present entre els fidels. Cristau admet que encara és aviat per entendre’n tota la transcendència, però està convençut que ha despertat alguna cosa en moltes persones. “Encara no hem acabat de digerir l’experiència de la visita”, afirma. Per això insisteix que el més important no és conservar-ne el record, sinó aprofundir en el seu contingut. “Ha estat un revulsiu per créixer en la fe. Cal continuar aprofundint per saber com ha arribat al cor de moltes persones, perquè no s’ha apagat. Ara toca rellegir els seus missatges per descobrir quina resposta hi hem de donar nosaltres”, reflexiona. Per al bisbe, els fruits d’una visita papal només es poden valorar amb el pas del temps i amb la resposta concreta dels cristians.
Tot i no haver mantingut una audiència personal amb el pontífex agustí, sí que va poder compartir diversos moments de proximitat amb ell. En aquest punt del diàleg, recorda especialment una breu salutació a la seu de la Conferència Episcopal Espanyola i diferents instants en què el va observar molt de prop. D’aquella experiència conserva una impressió definida. “És un home que mira als ulls i escolta. No parla gaire, però és profund. Té una mirada afectuosa”, resumeix. Per a Cristau, aquesta manera de relacionar-se transmet una proximitat que sovint diu més que molts discursos.
La sintonia amb els joves
La conversa deriva després cap a una reflexió més personal. Amb un somriure, reconeix que aquest nou pontificat també li ha fet prendre consciència del pas dels anys. “És més jove que jo; és el primer papa que conec que és més jove que jo”, comenta divertit. “És una constatació que et fas gran”, afegeix entre rialles. Malgrat aquesta observació, assegura que continua vivint el ministeri episcopal amb tota la il·lusió i el sentit de responsabilitat que exigeix el govern de la diòcesi.
Uns dies després de la visita papal, diversos seminaristes del Bisbat de Terrassa van viatjar al Vaticà amb motiu del vintè aniversari del Seminari Diocesà i van tenir l’oportunitat de trobar-se personalment amb Lleó XIV. En aquest sentit, Cristau explica que va seguir aquella trobada gairebé amb la mateixa emoció que els mateixos joves. “Pel que m’han explicat i per les fotografies que he vist, va ser una experiència molt il·lusionant”, reconeix.
La relació amb el jovent és un dels àmbits dels quals parla amb més entusiasme, i detalla que sempre ha procurat mantenir-hi una gran proximitat i que aquesta sintonia és corresposta. “Em trobo molt bé amb els joves de la diòcesi, i ells amb mi”, assegura. Amb tendresa, recorre a una imatge familiar per explicar el moment vital en què es troba. “Amb ells, a vegades em sento com un avi, encara que amb el clergat continuo sent més aviat un pare. Un avi es pot permetre que el món passi sense fer gaire cosa; jo encara tinc la responsabilitat de dirigir”, manté. Una responsabilitat que, insisteix, continua marcant el seu dia a dia.
El Bisbat de Terrassa presenta una realitat diferent de la d’altres diòcesis catalanes pel que fa a les vocacions sacerdotals. Cristau evita tant el pessimisme com l’autocomplaença. Recorda que actualment la diòcesi compta amb 120 parròquies i prop de 90 preveres en actiu, una xifra que obliga a treballar intensament. “No tenim sequera de vocacions, a diferència d’altres diòcesis, però sempre en faltaran”, afirma. La raó és ben senzilla: “Evangelitzar —apunta— no té límits; sempre necessitarem sacerdots”. Per això considera imprescindible continuar acompanyant els joves que es plantegen la vocació i crear espais on aquesta pugui madurar.
La vitalitat de la diòcesi també es va fer visible durant la visita papal amb la participació del grup Worship, format per joves músics cristians vinculats al Bisbat de Terrassa. La seva presència en els actes centrals va representar tota la comunitat diocesana i, segons Cristau, va evidenciar la importància que tenen els nous llenguatges evangelitzadors. Així, el prelat considera que la música és avui una eina privilegiada per anunciar l’Evangeli i arribar especialment als més joves sense renunciar a la profunditat del missatge cristià.
El futur de Puiggraciós
Un altre dels assumptes que haurà d’afrontar la diòcesi és el futur del santuari de Puiggraciós després de la sortida de les religioses que n’han tingut cura durant tants anys. El bisbe demana evitar lectures precipitades i assegura que el procés s’està treballant amb molta delicadesa. “És un aspecte que cal treballar amb cura i responsabilitat pel que pugui passar en un futur en aquells indrets, sempre al costat de les religioses”, assegura, recordant que hi ha altres congregacions que també viuen moments de transformació, encara que sovint no tinguin la mateixa repercussió pública.
Cristau parla amb una satisfacció especial quan s’aborda la Medalla al Mèrit Ecumènic que va rebre el passat mes de maig. Lluny d’atribuir-se’n el mèrit, insisteix que el reconeixement pertany sobretot als qui fa anys que treballen per construir ponts entre les diferents confessions cristianes. En aquest punt, sosté que la distinció neix de la relació amb Cristians per Terrassa, una associació de catòlics i protestants que promou l’ecumenisme des de la proximitat i la fraternitat. “Jo m’hi trobo molt a gust. No he fet res especial; només els he acompanyat”, assegura amb humilitat.
La seva experiència com a jurista aflora quan analitza la situació dels lefebvrians. El bisbe considera que sovint el debat es redueix erròniament a una qüestió litúrgica, quan en realitat el conflicte és molt més profund. “És dolorós. És com quan una part d’una família decideix no reconèixer els altres com a pares o germans”, explica. Segons el seu criteri, “pot semblar que el problema siguin les formes litúrgiques, però no és aquest. El problema real és que no volen acceptar el papa com a pastor de l’Església”.
Preguntat pel presumpte cas d’abusos que afecta el cardenal Cristóbal López, molt vinculat durant anys a la diòcesi, Cristau opta per la prudència i reitera que aquests assumptes exigeixen la màxima exigència, però també el respecte als principis bàsics de qualsevol sistema jurídic. “Cal ser exigent i estricte en aquests temes, però també existeix la presumpció d’innocència”, afirma, abans d’admetre que es tracta de qüestions que desperten una gran repercussió mediàtica i afegeix: “Com que són temes molt cridaners, és fàcil que es distorsionin. Jo no sé més del que s’ha publicat, però la meva posició és de respecte. No podem ser jutges de ningú”, reitera.
Sense pensar en el relleu
L’horitzó dels pròxims anys també convida a parlar del relleu generacional a l’episcopat català. Alguna diòcesi afrontarà canvis importants i el nom de Barcelona concentra bona part de les especulacions. Cristau, però, evita qualsevol càlcul personal, assegurant que no governa pensant en qui el substituirà. “Potser el relleu de Barcelona eclipsa el meu, però jo no he de deixar carpetes perquè les entomi el que vingui després”, afirma. La seva manera d’entendre el ministeri episcopal queda resumida en una frase: “Actuaré com si hagués de viure 100 anys com a bisbe”.
Abans d’acomiadar-se, la conversa abandona per uns instants els grans debats eclesials i es fixa en una passió compartida per molts ciutadans: el futbol. Amb un somriure, reconeix que segueix l’actualitat esportiva i que espera amb interès la final del Mundial del pròxim diumenge, en la qual participarà el terrassenc Dani Olmo defensant els colors de la selecció espanyola contra Argentina. “Li enviem tot el nostre suport, tant a ell com a l’entrenador, pels valors i el sentit d’equip que transmeten”, comenta. I acaba amb una nota distesa que resumeix el to de tota la conversa: “Si fan algun gol, també el celebrarem”.
