Prop de mig miler de catecúmens van rebre el bateig a les diòcesis amb seu a Catalunya durant la Pasqua 2026, una xifra elevada que confirma la tendència de creixement dels darrers anys. Vint-i-set d’aquestes persones que van iniciar-se en la fe cristiana ho van fer el 12 d’abril a la catedral de Girona en una missa presidida pel bisbe Octavi Vilà, a la qual van assistir padrins, catequistes, familiars i rectors de les parròquies d’origen. Entre els concelebrants, es trobava el rector de Malgrat de Mar, Salvador Gras, vicari episcopal i delegat del catecumenat del bisbat de Girona. Ell ha vist créixer i ha coordinat totes aquestes històries que avui són una esperança per a l’Església catalana.
Com és la seva tasca com a delegat del catecumenat?
Intentar coordinar els expedients que em van arribant de cada parròquia, conèixer una mica les motivacions de cada persona, preparar els expedients, orientar els processos. Hi ha persones que arriben amb la idea de només batejar-se, però els diem que com a persones adultes aquest procés inclou bateig, confirmació i eucaristia.
Dècades enrere, entrar a formar part de l’Església era una cosa més sociològica, gairebé tothom batejava els fills. Ara, en canvi, molts ho fan en edat adulta, d’una manera lliure, potser més lliure que mai. És millor així?
No necessàriament. Hi ha pares que consideren que aquesta decisió l’hauran de prendre els fills quan siguin grans. Però, que esperen que siguin grans per decidir a quina escola aniran o quina alimentació tindran? Els pares sempre volen el millor pels seus fills, el que passa és que ara hi ha molts pares que no pensen que la fe cristiana és el millor que poden donar-los.
I no obstant això, arriba un dia en què una persona ja adulta sent la crida. Com és aquest moment?
No hi ha dues històries iguals. És bonic escoltar testimonis de com a les persones se’ls desperta l’interès per la fe. Déu passa per cada vida d’una forma completament diferent. Uns se’n senten tocats perquè han perdut un amic de manera tràgica en un accident i es demanen si tot acabarà aquí o hi ha un més enllà; altres hi arriben a través dels estudis, i es comencen a fer preguntes. És bonic, Déu crida tota persona que d’una manera o altra es mostra receptiva. També hi ha catecúmens que demanen explicacions als pares per no haver-los batejat.
Ara hi ha molts adults joves no batejats i sense cap coneixement sobre la fe cristiana; estan en recerca però no tenen referència sòlida, estan orfes.
El fet que els pares hagin volgut ser a vegades tan neutres i no influir en els fills en qüestions de fe ha propiciat una certa ignorància de la cultura d’on venim en aquestes terres. Recordo anècdotes del passat d’universitaris anant al museu diocesà i preguntar-se qui és aquesta dona que surt tantes vegades amb una criatura a la falda.
Són l’esperança de l’Església?
Són un motiu d’esperança, sobretot perquè després de la Covid va haver-hi una gran davallada de batejos d’infants. Ens n’hem recuperat, però només una mica.
Quin model d’Església s’han de trobar aquestes persones?
Encara prou vives; són parròquies en què hi ha força població; en pobles petits troben una presència més minvant, però els fa més necessaris alhora d’assumir càrrecs, a l’hora de fer de lector, proclamar la Paraula de Déu, les pregàries. Són molt benvinguts a les comunitats parroquials.
Ara que fa un any de la mort del papa Francesc. En quina mesura les seves reformes han modificat l’esperit de les comunitats?
Crec que moltes comunitats o esglésies locals ja vivien com ell demanava. La seva intuïció va ser una manera d’intentar refermar allò que molta gent ja assumia, amb comunitats més properes i amb més participació del laïcat. També sabem que aquesta proposta va tenir reticències per part d’alguns sectors de l’Església que no ho veien ni ho veuen. Però el camí proposat pel papa Francesc va ajudar a fer passes endavant; anem pel bon camí, hem de continuar avançant cap a una Església més propera.
Més sinodal, en diem, ara.
Sinodal, això va ser posar-hi nom. A vegades s’intenta més participació dels laics, que no sempre volen assumir responsabilitats, només fins a un cert punt. Estant acostumats al fet que el mossèn ho faci tot i no sempre és fàcil revertir aquestes inèrcies.
Com veu el papa Lleó, què en destaca del seu primer any de pontificat?
Es percep una certa continuïtat, potser no és tan mediàtic com el seu antecessor, tot i que ara sembla que arran de l’atac de Donald Trump, el seu missatge s’ha fet sentir amb més força als mitjans. Té clar que el seu paper consisteix a predicar l’Evangeli i no fer política, i això és molt important.
Què es pot esperar de la visita del Papa a Catalunya, prevista per al pròxim mes de juny?
Sempre és positiu poder tenir a prop el Papa i hem de pensar en com l’acollim, com ens preparem interiorment i espiritualment per a aquesta visita. La Conferència Episcopal ja ha enviat els materials per poder treballar tots aquests aspectes a escala parroquial, comunitària, i poder orientar l’acollida del Papa més enllà de veure’l passar pels nostres carrers.
