Aquest dimecres, mentre el papa Lleó XIV aterrava al Camerun per iniciar una visita carregada de simbolisme, el missioner reusenc Josep Maria Juanpere seguia l’esdeveniment des de la distància imposada de la seva ciutat natal. Uns controls mèdics derivats de la pneumònia que va patir fa uns mesos l’han obligat a fer una aturada just durant els dies posteriors a la Setmana Santa, però dissabte 18 d’abril preveu tornar a Yaoundé, on fa una dècada que ha retrobat, en plenitud, el sentit de la seva vocació.
A la plaça del General Prim de Reus —escenari dels seus jocs d’infantesa—, Juanpere parla amb la serenor de qui ha après a mirar el món des de dues ribes. Té 55 anys i és religiós dels Fills de la Sagrada Família. Va arribar al Camerun sense haver trepitjat mai abans el continent africà, però amb una eina decisiva: el domini del francès. El que havia de ser un destí missioner es va acabar convertint en una reconciliació profunda amb la pròpia vida. “Quan vaig arribar allà em vaig tornar a reconèixer com a religiós; aquí, després d’una dècada com a professor, em sentia com un funcionari”, resumeix.
Una missió arrelada al cor del Camerun
Des del 2015 és superior de la comunitat que la congregació té a la capital camerunesa, una casa de formació on conviuen aspirants, postulants i germans que estudien Filosofia i Teologia. “De la nostra casa n’han sortit 7 religiosos en aquests anys, un d’ells diaca”, explica amb un orgull. La comunitat, formada per dos sacerdots, un diaca camerunès i missioners arribats també d’altres països, conjuga la formació amb la pastoral i la tasca educativa en un centre de secundària.
Juanpere admet que a Yaoundé —“soc al rovell de l’ou”, diu— es viu una realitat travessada pels contrastos: pobresa estructural, famílies benestants i una societat suspesa entre el pes de la tradició i el desig de modernitat. “És una realitat força pobra, però que molts assumeixen com a normal. Alhora, hi ha moltes ganes de marxar: al Canadà, a França…”, detalla.
Segons el missioner, la vida religiosa pot esdevenir, per a molts, una via d’ascens i d’estabilitat enmig de la precarietat. “Arribar a ser capellà és un estatus, perquè l’Església arriba a tot arreu: escoles, orfenats, parròquies…”, precisa. En un país on la fe continua vertebrant àmplies capes de la vida social, la presència eclesial és, encara avui, un punt de suport per a moltes comunitats.
L’arribada del Papa i l’esperança d’un missatge de pau
La visita del pontífex ha desfermat una mobilització excepcional al país. A finals de març, recorda, “ja tothom en parlava”. Cartells gegants a les parròquies, carrers asfaltats amb urgència i una capital mig aturada per talls de trànsit són la cara visible d’una rebuda que defineix com a “molt estructurada”.
Amb una barreja de fascinació i ironia, relata una anècdota reveladora: per a la missa de cloenda del pròxim dissabte, a la base aèria, “han demanat als capellans que comprin obligatòriament la casulla commemorativa”. “Allà el protocol agrada molt”, afegeix.
Més enllà de la litúrgia i de l’aparell ceremonial, Juanpere hi percep una esperança genuïna. “La gent viu la visita amb ganes, amb il·lusió d’escoltar un missatge de pau”, admet. Sobretot perquè el viatge inclou ciutats d’un alt valor simbòlic: Douala, capital econòmica del país, i Bamenda, epicentre d’una regió marcada per la tensió separatista. “És molt valent que hi vagi. Fins fa poc, Bamenda estava quasi buida”, apunta.
La veritat que no sempre es veu
El missioner no idealitza la visita. Coneix prou bé els mecanismes del poder i la temptació d’administrar el relat. “Al papa li ensenyaran el millor —prossegueix—. Hi haurà coses que aquests dies es taparan o s’amagaran perquè no les vegi. Els qui van vestits una mica malament, els apartaran del carrer”.
Però aquesta lucidesa no li esborra l’essencial: el valor moral i pastoral d’una presència que, en un continent on el catolicisme continua creixent, pot reforçar una Església que encara actua com a xarxa de suport, escola de vida i espai de cohesió.
També hi veu una lliçó per a Europa. Mentre a Catalunya la seva congregació viu dificultats evidents de relleu vocacional, al Camerun la vitalitat és palpable. “Aquí soc dels joves; allà, dels grans”, diu somrient. La frase, dita a tocar de la plaça on un dia corria de petit, resumeix la paradoxa de dues realitats i, alhora, la coherència d’una trajectòria que ha trobat sentit lluny de casa.
Aquesta setmana, doncs, el missioner que al Camerun coneixen com “el camerunès blanc” mira cap al continent que l’espera. Ho fa des de Reus, amb el cos encara en recuperació, però amb la convicció intacta. Perquè, malgrat la distància, la seva missió —com la visita papal que aquests dies concentra l’atenció del país— continua orbitant al voltant d’una mateixa certesa: la necessitat de ser presents allà on més urgentment cal esperança.
