La plaça del Sol de Madrid no és, aparentment, un espai gaudinià. La geometria urbana de la capital, el tràfec incessant de vianants i la velocitat amb què s’hi consumeix el temps semblen situar-se als antípodes de l’univers orgànic, espiritual i constructiu d’Antoni Gaudí. Però és precisament aquí, al centre simbòlic de Madrid, on Josep Maria Adell reivindica, 100 anys després de la mort del geni reusenc, la vigència d’un pensament arquitectònic que considera més actual que mai. Per a Adell, “Gaudí continua sent una de les intel·ligències més avançades de l’arquitectura contemporània“.
Adell avança lentament entre la multitud, amb una lleugera coixesa que accentua encara més la impressió d’home reflexiu, acostumat a caminar sense presses. La barba blanca i espessa, les ulleres metàl·liques i la mirada penetrant li confereixen l’aparença d’un savi contemporani. La seva figura sembla desplaçar-se per la plaça amb una serenitat aliena a l’acceleració del món que l’envolta.
Josep Maria Adell Argilés (Reus, 1952), catedràtic emèrit de la Universitat Politècnica de Madrid, és una de les grans autoritats en l’estudi de l’arquitectura i de l’obra constructiva de Gaudí. Arquitecte per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Madrid, doctor arquitecte i investigador internacional en tecnologia arquitectònica, ha desenvolupat durant més de 4 dècades una intensa trajectòria docent, científica i professional. En aquest sentit, és expert en estructures ceràmiques i inventor de diversos sistemes constructius patentats, i la seva carrera ha combinat la recerca, la innovació tècnica i una profunda reflexió sobre la tradició constructiva mediterrània.
La seva vinculació amb Gaudí ha estat una constant al llarg de la seva vida acadèmica: ha investigat durant dècades les estructures de la Sagrada Família, ha estudiat en profunditat les Escoles de la Sagrada Família i ha defensat durant més de 15 anys la preservació íntegra d’aquest edifici singular, que considera una de les obres més extraordinàries de l’arquitectura moderna. A més. el català és autor de nombrosos estudis sobre construcció, sostenibilitat i biomimètica, i reivindica també el paper de Gaudí com a “precursor d’alguns dels grans debats arquitectònics del segle XXI“. Per a ell, “Gaudí no és només un geni del passat, sinó un arquitecte plenament contemporani“.
Potser hi ha també una explicació personal en aquesta manera de mirar el món. Fill d’una de les primeres mestres que, durant la represa democràtica, van recuperar l’ensenyament del català a Madrid, Adell ha viscut sempre amb naturalitat aquesta doble pertinença entre Reus i la capital espanyola. La seva trajectòria vital ajuda a entendre per què defensa una lectura de Gaudí allunyada de qualsevol frontera cultural. La seva biografia personal constitueix també un pont natural entre Catalunya i Madrid.
“Gaudí no pertany només a Catalunya ni tampoc únicament a la història de l’arquitectura; pertany a la cultura universal”, afirma mentre observa el moviment incessant de la plaça. “Durant molts anys —continua— s’ha admirat la seva obra sense arribar a entendre la profunditat del seu pensament”. La universalitat de Gaudí és, per a Adell, “una evidència intel·lectual abans que un eslògan cultural“.
La modernitat de Gaudí
Madrid també ha volgut sumar-se al centenari de la mort d’Antoni Gaudí amb un ampli programa d’actes acadèmics i culturals impulsats per la Fundación ADIPROPE, culminats a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Entre els participants hi ha figurat Josep Maria Adell, que celebra que la capital espanyola contribueixi a situar la figura del mestre reusenc en el centre del debat arquitectònic contemporani. “El centenari ha servit per reivindicar Gaudí com una figura central de la cultura europea“, assenyala.
La conversa deriva ràpidament cap a allò que ha ocupat bona part de la seva trajectòria investigadora: la lògica constructiva de Gaudí. ”Gaudí va entendre una cosa que encara avui no hem acabat d’assimilar: que la natura no és una font d’inspiració estètica, sinó un sistema de coneixement”, afirma. I afegeix: ”Quan deia que ‘ser original és tornar a l’origen’, estava formulant una teoria completa de l’arquitectura”. Per a Adell, “la natura no és un ornament en Gaudí, sinó el fonament mateix del seu pensament“.
La seva mirada s’anima especialment quan parla de la Sagrada Família. ”Considerava que els arcbotants eren les crosses de l’arquitectura gòtica. Per això orienta els suports segons les càrregues i converteix l’edifici en un organisme viu”, admet. Aquesta racionalitat, sosté, és la que explica la modernitat persistent del temple, ja que ”Gaudí no improvisava, i la seva arquitectura és d’una coherència extraordinària”. La modernitat de Gaudí, segons Adell, ”rau en la seva radical racionalitat estructural”.
Especialista en les Escoles de la Sagrada Família, que ha estudiat durant dècades i de les quals ha defensat la preservació íntegra, Adell hi continua veient una de les expressions més acabades del pensament gaudinià. ”Hi trobem innovació, economia de recursos, compromís social i bellesa arquitectònica”, explica. I conclou amb una idea que ha vertebrat bona part de la seva recerca: ”Avui parlem de sostenibilitat i de biomimètica, però Gaudí ja treballava amb aquests principis fa més d’un segle. Potser per això continua sent, encara ara, un arquitecte del futur”, reconeix. Un segle després de la seva mort, Gaudí continua interpel·lant el futur de l’arquitectura.
La plaça del Sol continua bategant al seu voltant. Els turistes passen sense saber que, enmig del soroll urbà i de les presses contemporànies, un dels grans estudiosos de Gaudí continua reivindicant la vigència d’un arquitecte que va saber unir natura, tècnica, espiritualitat i compromís social en una mateixa visió del món. Així, Adell reprèn el pas, lent però decidit, després de dedicar mitja vida a comprendre Antoni Gaudí com ”una de les intel·ligències més avançades i necessàries del nostre temps”.
