Ara fa tot just un any, mentre el món experimentava el buit provocat per la mort del papa Francesc, Vicenç Lozano maldava per seguir de prop el procés d’elecció que havia de donar un nou líder a l’Església catòlica. D’aquelles setmanes intenses, que van culminar el 8 de maig amb l’arribada de Lleó XIV, el periodista català va extreure la matèria primera per donar forma al seu tercer llibre sobre el papat i el Vaticà: Lleó XIV, ombres sota la cúpula (Pòrtic, 2026), una obra d’actualitat que explica com va ser el conclave i analitza els desafiaments que esperen al pontífex americà en aquest moment convuls de la història.
El seu llibre es llegeix com un relat de suspens per fer que la realitat tan complexa que explica resulti la més atractiva possible al gran públic. Podem dir que amb aquest tercer assaig consecutiu sobre el Vaticà es consolida definitivament l’estil Vicenç Lozano?
És un estil que m’ha anat bé en els dos llibres anteriors i l’he volgut mantenir, però canviant algunes coses, fent-li un gir més narratiu. Sembla que ha funcionat novament i a la gent li ha agradat.
Lleó XIV, ombres sota la cúpula, resol algunes intrigues relatives al conclave, però en crea d’altres: el lector es pregunta qui deuen ser aquests personatges tan enigmàtics als quals posa sobrenom, com Il dottore, o el Director d’orquestra.
Il dottore precisament em va sorprendre presentant-se en la presentació del llibre que vaig fer a Barcelona. És un personatge de gran nivell intel·lectual i amb una excel·lent visió estratègica. No puc dir qui és perquè les fonts vaticanes són extraordinàriament discretes, i més ara, en aquest pontificat del silenci. A l’hora de fer aquest llibre tenia assumit el boicot que em trobaria per part de persones del sector conservador que han estat interlocutors meus durant molts anys. Amb el que no comptava era que el sector progressista es negaria també a parlar amb mi, al·legant que no era el moment, i altres raons per l’estil.
Al final, però, se’n va sortir amb Il dottore i Monsenyor C, dues fonts de primer nivell.
En efecte, entre tots dos em van salvar la vida aportant-me el 90 % del que explico en la part que fa referència al conclave. La segona part del llibre, on explico què podrà passar o com serà aquest pontificat, ja incorpora moltes altres veus.
Ha dit que el de Lleó XIV és el pontificat del silenci. Per què?
Per què és un papa molt discret. Estàvem malacostumats amb el papa Francesc, que donava una dotzena de titulars cada dia. Parlava molt directament i era bel·ligerant amb determinades coses. Lleó XIV diu exactament el mateix, tant en declaracions que fa com en documents, però d’una manera més assossegada i tranquil·la. Defineixo el papa Lleó com el mestre d’escacs: té molt clar on col·locar les peces i s’avança a allò que pot venir, és analític, com a bon matemàtic de formació. Té una mentalitat científica, per això un dels temes que més li preocupen és el de la intel·ligència artificial, que vol que sigui usada amb criteris ètics i morals per al segle XXI.
Lleó XIV poua sovint del papa Francesc, dels seus documents del magisteri, en especial, d’Evangelii Gaudium, full de ruta per a l’Església actual.
Aquest document marca absolutament el seu pontificat, així com el tema de la sinodalitat, que el porta a voler fer un govern més col·legiat amb la resta de cardenals. És un papa que no anunciarà les reformes, ens n’assabentarem quan estiguin fetes. Opta per tenir unes bases de consens mínimes abans de tirar endavant alguna iniciativa. És conscient de la divisió entre les dues ànimes de l’Església, la conservadora i la reformista, i té l’objectiu de treballar per la unitat. Les converses entre Il dottore i Monsenyor C, un altre dels personatges del llibre, donen la pauta del que és l’Església en aquest moment.
Quin és el món actual en què es troba immers el papa.
Actualment, vivim una guerra cultural ferotge: per una banda, hi ha qui defensa la democràcia, la llibertat, els avenços socials, la lluita contra la discriminació de les dones; i per l’altra, la gent que vol construir règims totalitaris que anomenen democràcia, però no ho són. Tot això avalat per Donald Trump. El papa n’és conscient, de tot això. I ho va deixar clar l’altre dia, sense anar més lluny, en una audiència amb membres del Partit Popular Europeu, als quals va demanar evitar populismes i apostar pel diàleg social per posar les persones al centre.
Creu que Lleó XIV és el papa que necessita el món en aquests moments?
Sense dubte. És conscient de la influència de l’Església des del punt de vista geopolític i sap que té el deure, a partir de la seva columna vertebral, que és l’Evangeli, treballar per un món amb justícia social en què totes les persones siguin tractades amb dignitat, humanitat i respecte. El papa és un home amb introspecció religiosa important, amb un missatge espiritual sòlid, i té uns objectius clars d’intentar fer prevaldre criteris d’humanitat.
Criteris d’humanitat que no defensa Donald Trump. Diu vostè en el llibre que el papa és l’únic líder a qui el president dels Estats Units no pot fer xantatge imposant-li aranzels.
Trump no sap què fer, amb el papa. Perquè el Vaticà no té exèrcit ni pot ser partícip de la lògica que ell vol implantar de les armes i de la llei del més fort. Tampoc no li pot fer xantatge amb els aranzels, òbviament, perquè el Vaticà no és ni importador ni exportador. Els atacs i amenaces que pugui fer Trump al papa són molt limitats.
Es diu que alguns cardenals electors van descartar votar Pietro Parolin després d’observar en una de les misses d’abans del conclave que no tenia prou carisma. Altres van descartar Péter Erdő en veure’l caminar amb dificultats a la Capella Sixtina durant les votacions. L’elecció papal és un procés que funciona per eliminació?
Aquestes coses són fonamentals, ja que parlem d’un procés d’elecció amb un grup reduït de persones, 133 en aquest cas, amb una gran participació de cardenals de la perifèria, que ni parlaven anglès ni italià i, per tant, eren manipulables. El repte va ser intentar minimitzar el perill de la campanya orquestrada feia 8 o 10 anys per part del sector més conservador de l’Església. Hi ha, en efecte, un element d’eliminació: es considera si el cardenal en qüestió té carisma, si domina idiomes, si té empatia amb la gent, si coneix el món de la comunicació digital i les xarxes socials.
Tot això sembla que ho van veure clarament en Robert Prevost.
Aquest papa és un personatge del segle XXI, i com a bon nord-americà, és molt conscient del repte que suposen els mitjans i la comunicació. Domina perfectament les dinàmiques de la comunicació actual. Ho veiem cada dimarts, quan dona unes declaracions improvisades a la sortida de Castel Gandolfo. Durant els darrers mesos ha criticat amb contundència el genocidi a Gaza, l’assalt a la sobirania de Veneçuela, o la política migratòria dels Estats Units.
L’administració nord-americana va convidar Lleó XIV a viatjar als Estats Units el 4 de juliol, Dia de la Independència. Però aquell dia, el papa té previst d’anar a l’illa italiana de Lampedusa.
És tota una declaració d’intencions. Crec que la gestualitat d’aquest papa és a vegades més important que les paraules que diu. Es pot apreciar amb l’elecció dels països que tria per a viatjar o amb les persones amb qui es vol reunir. Aquesta setmana passada va reunir-se amb l’arquebisbessa de Canterbury, Sarah Mullally per celebrar una reunió i una pregària ecumènica que va provocar un terrabastall en els sectors més ultres de l’Església catòlica.
Què pensa del posicionament del papa en relació amb el paper de les dones dins l’Església?
En aquest sentit, dona continuïtat a les polítiques del papa Francesc de situar dones en càrrecs de responsabilitat dins la cúria romana. Això no ens ha d’estranyar gens, ja que parlem d’una persona que durant els seus anys al Perú va estar envoltat de dones i de joves. Confia en la capacitat pragmàtica de les dones i en la seva una manera d’enfocar les coses per resoldre conflictes.
Què creu que vindrà a dir el papa Lleó XIV durant la seva visita a Catalunya els pròxims 9 i 10 de juny?
Ve sobretot amb motiu del centenari d’Antoni Gaudí i la inauguració de la Torre de Jesús de la Sagrada Família. Crec que serà equidistant en temes polítics, no es ficarà. Serà un missatge profundament espiritual, tenint en compte la Sagrada Família com a concepte del que és per al catolicisme, integrant els elements d’unió i la necessitat de la família com a centre de cohesió social en un món on la integritat s’ensorra.
