Un any sense Francesc. Sembla mentida escriure-ho i, tanmateix, el calendari no enganya. Fa 12 mesos que som sense aquell Papa que va canviar el to, el cos i l’agenda del catolicisme contemporani. I quant el trobem a faltar! Sense que això signifiqui menystenir Lleó XIV, el seu continuador sense continuïsme, cridat a portar més lluny la primavera que ell va obrir.
De Joan XXIII–Francesc a Pau VI–Lleó XIV es dibuixa una mateixa línia, que va de la reforma a la consolidació. Però, en aquesta línia, Francesc va ser, en molts sentits, únic i irrepetible. Com diem, el seu pontificat va posar en marxa la gran primavera de l’Església sinodal. No va arribar per tancar debats doctrinals, sinó per obrir processos.
Mentre altres somiaven amb documents definitius, ell repetia que “el temps és superior a l’espai” i empenyia a caminar, a discernir, a escoltar. Per això no es va limitar a ajustar estructures; va canviar la manera d’entendre el poder, l’autoritat i la mateixa figura del Papa. Ser Papa ja mai no serà el mateix després de Bergoglio.
Tenia un estil de comunicació transgressor, gairebé desarmant, capaç de generar imatges que ja formen part de la memòria col·lectiva creient d’aquest segle: Lampedusa i “la globalització de la indiferència ens ha tret la capacitat de plorar!”; el petó als peus dels líders enfrontats del Sudan del Sud; les trucades telefòniques nocturnes al rector de Gaza; l’hospital de campanya, l’Església en sortida, les perifèries; aquella advertència duríssima sobre la “tercera guerra mundial a trossos”; el “tots, tots, tots” repetit fins a la sacietat. I, per descomptat, les seves bronques a la Cúria romana, la seva denúncia frontal del clericalisme i dels xafardeigs que corroeixen la vida eclesial.
La seva franquesa profètica, unida a una autoritat moral reconeguda fins i tot fora de l’Església, li va permetre denunciar com pocs les guerres, els crims d’“un capitalisme que mata” i, en els darrers anys, el genocidi de Gaza.
No parlava en clau tècnica ni acadèmica. Parlava des del cor i des de la seva pròpia experiència vital, amb paraules senzilles que tothom entenia, trenades amb imatges i metàfores que es clavaven a la consciència. Tenia el do del llenguatge o la capacitat de dir en una frase el que altres no aconsegueixen explicar en 100 pàgines.
Francesc no es limitava a parlar; actuava, vivia i, per això, utilitzava el cos i abraçava. Abraçava de debò, amb efusivitat, sobretot malalts, ancians, pobres i infants.
Va acostar el cos del Papa a la gent senzilla, que ja no era només una figura distant al balcó de Sant Pere, sinó un pastor que es deixava tocar, empènyer, envoltar, estrènyer, aturar per qualsevol persona. Fins i tot per l’asiàtica que, una nit a Sant Pere, gairebé el fa caure i, per reprendre-la, Francesc li va donar una manotada enfadada.
El seu llenguatge corporal deia tant com els seus discursos. Ningú no oblidarà aquella foto, al costat de Trump, amb cara de pocs amics, convertida en una homilia muda sobre el poder i la supèrbia. Segons si somreia més o menys a la foto oficial, sabíem si combregava més o menys amb els seus convidats. O segons on els col·locava en les recepcions, al seu costat o a l’altra banda de la taula.
Tenia caràcter, carisma, ironia, i li encantava explicar acudits i que li’n expliquessin. Fins i tot reia de si mateix. Per exemple, quan explicava l’acudit d’un argentí: “Saps com se suïcida un argentí? Puja a sobre del seu ego i des d’allà es llença avall”.
Sempre va fugir dels símbols del poder —vestidures, ornaments, protocols— i va situar el papat al nivell de la gent més humil, a qui agradaven les seves sabates gastades, la seva cartera negra que portava ell mateix i la seva decisió de viure a Santa Marta, no als palaus apostòlics.
Era la seva manera de donar exemple sense predicar, la seva manera de dir que la reforma comença per la persona i per la casa del Papa. Fins i tot els seus viatges i els seus nomenaments cardenalicis van ser, sovint, gestos simbòlics potents, per visibilitzar realitats o persones oblidades, com Mongòlia o l’illa de Flores.
El seu amic, el jesuïta Antonio Spadaro, s’ha atrevit a formular-ho amb cruesa: “El seu pontificat va ser un trauma, i els traumes tendeixen a reprimir-se, però continuen afectant-nos a un nivell més profund”. Un trauma, sí, per a una Església acostumada a seguretats, rutines, prudències i distàncies. Però un trauma fecund, d’aquells que no s’obliden, que remouen, que obliguen a recol·locar les peces.
Per això, el més important avui no és la nostàlgia, sinó la seva herència. Una herència que rebem amb orgull i amor, que cuidem amb cura, per potenciar-la, fer-la brillar i concloure els processos que ell va obrir. I transmetre-la a les generacions futures com es fa amb les herències que valen la pena: com or en drap.
Aquesta herència se sosté sobre diverses columnes sòlides. La primera, el discerniment com a alternativa a la ideologia i a la rigidesa. Davant de respostes prefabricades, Francesc ens va ensenyar a llegir cada situació a la llum de l’Esperit, de la realitat i de les persones concretes.
La segona, la sinodalitat com a forma d’una Església que escolta, que dialoga, que accepta la complexitat i la pluralitat interna sense sentir-se amenaçada per la riquesa del poliedre.
La tercera columna és la convicció que la reforma no és un ajust tècnic, sinó una conversió. No n’hi ha prou amb reorganitzar dicasteris o canviar estatuts: calia —i cal— canviar mentalitats, estils de vida i prioritats.
La quarta, la sortida del règim de cristiandat: deixar de somiar amb una Església en aliança amb el tron i assumir la minoria creativa, humil i servicial del llevat dins la massa.
Juntament amb tot això, Francesc va deixar clar el rebuig a un cristianisme aliat amb el poder. Ho vam veure en la seva crítica a les teologies polítiques que beneeixen nacionalismes excloents o mercats sense rostre; en la seva denúncia dels pactes espuris entre fe i populismes; en la seva defensa d’un catolicisme despullat, més proper a les benaurances que als palaus.
I, finalment, l’opció que recorre tot el seu magisteri: la d’una Església al servei de tothom, especialment dels pobres, la “carn de Crist”. Cada gest amb migrants, presos, descartats, víctimes d’abusos, era una catequesi viva, conscient que és aquí on es juga la credibilitat de l’Evangeli.
Un any sense Francesc, sí. Però amb el seu bell i fecund llegat. I amb un successor, Lleó XIV, que, amb el seu propi estil i la seva pròpia història, està cridat a continuar i concretar aquesta línia de fons. I en això està, com acaba d’escenificar, convocant un consistori cardenalici a la llum de l’Evangelii Gaudium de Bergoglio.
A nosaltres, poble de Déu, ens toca una cosa potser més difícil: no domesticar la memòria de Francesc, no convertir-lo en una estampeta inofensiva, sinó deixar que continuï essent aquest “trauma” que ens desperta, ens desinstal·la i ens recorda que, a l’Església, l’únic que val la pena conservar és l’Evangeli fet vida.
Article de José Manuel Vidal publicat en col·laboració amb ‘Religión Digital‘
