El pensador i traductor Pere Lluís Font va morir a Sabadell aquest passat dijous 9 d’abril, als 92 anys, deixant enrere una obra decisiva per a la renovació del pensament català contemporani. Guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2025, el filòsof de Pujalt va ser un dels principals referents de la filosofia de la religió a Catalunya i un incansable impulsor de la llengua catalana en l’àmbit filosòfic.
Una de les últimes entrevistes de Font, concedida a l’Agència Flama el 14 de juny de 2025 a casa seva, és avui un testimoni especialment valuós del seu pensament i del moment vital que travessava. “No he trobat cap raó prou poderosa per deixar de pensar que el cristianisme és casa meva”, hi afirmava amb serenor, resumint una trajectòria intel·lectual marcada pel diàleg constant entre fe, filosofia i país.
Aquella tarda de juny, al seu menjador amb grans finestrals oberts a un jardí comunitari, Font mostrava amb discreció el guardó acabat de rebre. No hi havia cap mòbil a la vista: només un telèfon fix blanc, d’un altre temps, damunt una tauleta des d’on atenia les trucades. L’escena condensava la seva manera de ser: auster, meticulós, allunyat de qualsevol estridència.
Al despatx, en una paret presidia el que ell mateix anomenava el seu “santoral laic”, que revelava les seves fidelitats intel·lectuals: René Descartes, Baruch Spinoza, John Locke, Gottfried Wilhelm Leibniz, George Berkeley, Immanuel Kant, Søren Kierkegaard i Henri Bergson. Uns pensadors que, com ell mateix, van fer de la raó una eina per interrogar el món sense renunciar a les grans preguntes.
En aquella conversa, Font insistia en la necessitat de distingir amb rigor la filosofia de la religió de la teologia. «La primera —deia— no pretén ni defensar ni atacar la religió, sinó comprendre-la des d’una perspectiva aconfessional«. Una idea que va omplir bona part de la seva obra i que va contribuir a normalitzar acadèmicament un camp gairebé inexistent fins aleshores a casa nostra.
Nascut a Pujalt el 1934, llicenciat en filosofia a Tolosa de Llenguadoc, va exercir durant més de 3 dècades com a professor a la Universitat Autònoma de Barcelona. Paral·lelament, va desenvolupar una tasca clau com a editor i traductor, fent accessibles en català textos fonamentals del pensament europeu. Va traduir el Discurs del mètode de Descartes i va editar obres de Michel de Montaigne, Spinoza i Kant, així com textos de Blaise Pascal.
Entre les seves darreres aportacions destaquen la traducció dels Poemes essencials de Joan de la Creu, publicada el 2025 després de dècades de revisió, i assaigs com Cristianisme i modernitat o Filosofia de la religió. En tots ells hi batega la mateixa exigència intel·lectual que marcava també la seva manera de viure: només publicava allò de què estava plenament convençut.
Des de la Fundació Joan Maragall, de la qual va ser vicepresident durant 27 anys, va promoure el diàleg entre cristianisme i cultura en un moment de grans transformacions. I des de les aules i les editorials, va contribuir decisivament a fer possible que la filosofia es pensés i s’escrivís amb normalitat en català.
Avui, aquella entrevista pren un relleu especial. No només com a document periodístic, sinó com a retrat íntim d’un pensador que, fins al final, va mantenir intactes la lucidesa i la coherència. Amb la seva mort, desapareix una de les veus més sòlides del pensament català contemporani, però resta el seu llegat: una obra rigorosa i una manera d’entendre la filosofia com un exercici honest de comprensió del món.
