La tarda del 20 de novembre, la porta de la parròquia de Santa Anna de Barcelona feia de frontissa entre dos mons que, en aquell temple, no s’exclouen. Els assistents a l’homenatge al papa Francesc avançaven cap a la nau central per la mateixa entrada per on, com cada vespre, accedeixen desenes de persones sense sostre per rebre un plat calent. Aquest gest, aparentment senzill, es convertia en la millor metàfora del pontificat del papa argentí: la convivència entre la reflexió eclesial i la vida real dels últims, sense separacions artificials.
Abans que els ponents prenguessin seient, la monja Lucía Caram —protagonista involuntària de moltes mirades per la seva recent distinció amb l’Orde de la Princesa Olga de III grau, concedida pel president ucraïnès Volodímir Zelenski en reconeixement a la seva tasca humanitària al front de guerra— obria l’acte amb una frase que marcaria el to del col·loqui: «Continuem aquí per dir-li a Francesc que no parem, que seguim fent enrenou».
Entre el públic, el pare Ángel García, fundador de Mensajeros de la Paz i símbol de l’Església que s’arremanga, seguia les intervencions amb discreta atenció, com si aquella escena condensés moltes de les conviccions que ell mateix ha defensat al llarg de la vida. Les paraules inicials de Caram, dites amb una energia que desarmava formalismes, situaven el record del pontífex en el terreny de l’acció coherent i la tendresa política.
El llibre i el llegat: una transició en temps convulsos
El diàleg girava entorn del llibre El último cónclave, de dos vaticanistes de llarg recorregut: Elisabetta Piqué i Gerard O’Connell. En la presentació, tots dos evocaven aquella franja d’hores que va sacsejar l’Església: «Al primer capítol hi queda reflectit el xoc de la seva mort», explicava Piqué, recordant també que el mateix Francesc insistia que no era cap superhome. L’obra —un diari de la transició entre el final del seu pontificat i l’elecció de Lleó XIV— recupera tensions, confusions i llums d’un procés que els autors descriuen com una trama digna d’una pel·lícula plena d’intrigues.
O’Connell advertia que l’essència misteriosa de qualsevol conclave és inseparable de “la mà de Déu”, i afegia que per segona vegada en segles els cardenals van actuar “com Colom” i van mirar cap a Amèrica per trobar un papa. Segons ell, aquell gest canònic també fou un gest cultural: l’Església reconeixia que el continent amb més cristians del món mereixia ocupar un lloc central.
La teòloga Emilce Cuda, secretària de la Pontifícia Comissió per a l’Amèrica Llatina, recordava amb humor el dia que Francesc li va dir que se l’emportava al Vaticà “perquè em divertís”, just quan ella arribava esglaiada a la cúria romana. Defensava que el papa havia treballat per modelar una Església que avançava segons el poble de Déu, en un temps en què, tal com advertia, hi ha qui “prega a l’església i demana totalitarismes al carrer”. En la seva lectura, Lleó XIV ha heretat la urgència d’aquesta pedagogia de discerniment i integració: una Església on, encara avui, en alguns llocs, «els reclinatoris continuen omplint les primeres files».
Mirades periodístiques i complicitats humanes
Juan Vicente Boo, veterà corresponsal vaticà d’una vida sencera, sintetitzava el pes històric de Francesc amb una frase que va ressonar a les voltes de pedra: «Francesc era un gegant». També contextualitzava El último cónclave entre els grans llibres periodístics dedicats als pontífexs, elogiant-ne el rigor i la precisió.
Piqué, interpel·lada per la transparència inusual amb què molts cardenals van compartir detalls de la transició, responia que “són persones” i que cap d’ells va trencar el secret pontifici; simplement, dècades de confiança havien permès teixir un mosaic de veus que, sumades, revelaven l’atmosfera real d’aquells dies. Amb un somriure afegia que ella i O’Connell fins i tot havien avisat les mestres dels seus fills que no es preocupessin si algun dia els sentien dir que “coneixien el papa”: no era cap fantasia infantil.
Al seu torn, Piqué subratllava que el llibre és, sobretot, «un tribut a Francesc« i a la seva tasca per superar la polarització amb unitat i pau.
La ferida i la gratitud: la memòria de Francesc
El moderador, Juan Carlos Cruz, aportava el testimoni més íntim de la nit. Segons explicava, un membre de la cúria, el capellà Jordi Bertomeu, li havia confessat que “6 mesos després de la seva mort, encara el ploren tant els allunyats com els pròxims”. Cruz evocava el seu propi vincle amb Francesc amb una imatge bíblica: «Em vaig sentir com Llàtzer; ell em va treure del lloc més fosc». Recordava també que havia passat l’últim Nadal amb ell i que, malgrat la distància física, el percebia constantment proper.
En un dels moments més celebrats del col·loqui, afirmava que el papa hauria estat encantat de ser allà, «en un temple on, a l’altra banda d’aquestes parets, persones del carrer mengen i són acollides». Aquell comentari feia emergir, de cop, la presència discreta de les persones que, en acabar l’acte, haurien de dormir a la mateixa nau on s’havia celebrat el diàleg. La comunitat de Santa Anna —espai d’acollida diària i d’interreligiositat al centre de Barcelona— convertia així el record del pontífex en una experiència viva.
La nit que Santa Anna va respirar com Francesc
Quan els ponents s’acomiadaven, el temple es buidava amb la mateixa serenor amb què, minuts després, entraven els qui hi passarien la nit. No hi havia contrast estrident, sinó una continuïtat natural: els bancs on s’havia pensat i debatut sobre Francesc es convertien en llits improvisats, i el silenci posterior semblava recollir els fils de totes les paraules dites.
En aquella transició de llums i ombres, l’homenatge adquiria una dimensió inesperada. La figura del papa argentí —evocada, narrada, estimada— trobava cos en un espai on el privilegi i la fragilitat compartien porta, sostre i respir. Alguns assistents marxaven amb la sensació que Francesc, aquell pastor que va sacsejar l’Església posant els pobres al centre, encara caminava per Santa Anna aquella nit. No com a record sinó com a criteri. Com una manera d’habitar el món. Com un llegat que ningú havia de guardar en un llibre, sinó en la forma d’obrir la porta.
