Durant molts anys, Antoni Gaudí va ser més conegut fora que no pas a casa nostra. Avui el món sencer admira la seva obra i milions de persones visiten els edificis que va imaginar o construir, però hi va haver un temps en què el seu record sobrevivia sobretot en les converses familiars i en la memòria d’alguns parents que l’havien conegut o n’havien sentit parlar de primera mà.
La meva mare conserva un d’aquests records. Devia ser cap a l’any 1957. Ella i el meu tiet tenien entre onze i tretze anys i anaven sovint, els diumenges, a esmorzar a casa de l’Antònia, una neboda de Gaudí que vivia al seu mateix carrer. El seu habitatge era damunt de la coneguda pastisseria Cal Padreny de Reus, un establiment que encara avui manté el prestigi i el renom de sempre.
Aquelles visites eren tota una festa per a dues criatures. A casa de l’Antònia hi havia xocolata desfeta, coca acabada de fer o pa torrat. Però, sense saber-ho, també hi havia alguna cosa més valuosa: una memòria viva de Gaudí que es transmetia de manera senzilla, al voltant d’una taula i enmig d’una conversa simpàtica amb dues criatures que escoltaven embadalides.
L’Antònia era una dona marcada per les circumstàncies de la seva època. Vídua de guerra, mare de família, s’havia tornat a casar amb un ciutadà francès que, segons s’explicava aleshores, havia estat el primer a introduir el cultiu de xampinyons a Reus, quan encara eren una novetat gairebé desconeguda a la ciutat.
En aquells matins d’esmorzar, la neboda parlava molt sovint del seu tiet. Ho feia amb tota naturalitat, sense cap solemnitat, recordant un familiar estimat. Costa imaginar-ho avui, però en aquells anys poca gent semblava interessar-se gaire per Antoni Gaudí. Encara no s’havia produït el reconeixement universal que vindria després, i el seu nom no despertava l’admiració que suscita actualment. Ningú no és profeta a la seva terra, i Gaudí tampoc no en va ser una excepció.
El pa de Sant Magí
S’han escrit moltes anècdotes sobre els hàbits quotidians de l’arquitecte. Alguns biògrafs expliquen que acostumava a portar avellanes a les butxaques. A la meva família, però, aquest detall no ha arribat. El que sí repetia sovint l’Antònia era una altra imatge que li havia quedat gravada.
Explicava que Gaudí era un home extraordinàriament auster. De vegades duia a la butxaca pa de Sant Magí, com en diem a Reus d’un tros o rosegó de pa sec. Segons recordava la seva neboda, quan en algun àpat sobrava un tros de pa, ell se’l guardava a la butxaca de l’abric o de la jaqueta. No ho feia per extravagància, sinó perquè era un home acostumat a no malbaratar res.
Aquell gest tan senzill va quedar en la memòria familiar. L’Antònia hi veia el reflex d’una persona que havia escollit una vida austera, allunyada de qualsevol afany de riquesa o d’ostentació. Era la imatge d’un home que vivia amb molt poc i que no donava cap importància als signes externs de prestigi, malgrat estar construint algunes de les obres més extraordinàries del seu temps.
La neboda també explicava que conservava algun dibuix del seu tiet. Però aquells papers no despertaven aleshores l’interès que avui suscitarien. Ningú no podia imaginar el valor històric, artístic i econòmic que acabarien tenint. Eren simplement records familiars guardats amb estima, testimonis d’una vida compartida.
La relació entre la meva família i l’Antònia era estreta. El meu avi, pare de la meva mare, li portava de tant en tant figues sajoles acabades de collir al mas i embolicades curosament amb un pàmpol de la mateixa figuera, una menja que li agradava especialment a l’Antònia. Pot semblar un detall menor, però són precisament aquests petits gestos els que donen vida als records i els converteixen en història. La gran història sovint es construeix amb fragments molt humils de vida quotidiana.
Avui, quan el nom de Gaudí ressona arreu del món i la seva obra és considerada un patrimoni universal, m’agrada recuperar aquesta imatge íntima que ens arriba a través de la memòria familiar: la d’un home genial que, de vegades, portava a la butxaca un tros de pa de Sant Magí.
Un home creient
Potser és un detall insignificant davant la grandesa de la Sagrada Família, de la Casa Batlló o del Parc Güell. Però precisament per això resulta tan valuós, perquè ens acosta a la persona que hi havia darrere del mite, al Gaudí humà, auster i profundament creient.
I també ens acosta al Gaudí que, si finalment és proclamat beat, serà reconegut no per la seva genialitat artística, sinó per una fe que impregnava tota la seva existència. Potser somriurà en veure el papa Lleó XIV beneint la Torre de Jesús de la Sagrada Família, no pas per la magnificència de la pedra ni per l’èxit de la seva obra, sinó perquè darrere de tot allò que va construir sempre hi ha el mateix fonament: una confiança radical en Déu i una manera de viure marcada per la senzillesa, potser tan senzilla com guardar un tros de pa a la butxaca per a més tard.
