El papa Lleó XIV va demanar aquest dissabte 18 d’abril que la dimensió espiritual i ètica de l’Evangeli sigui integrada “en el cor de les institucions i les estructures”, parar convertir-les “en instruments per al bé comú, i no en llocs de conflicte, d’interès o en escenari de lluites estèrils”. Ho va fer durant la Missa votiva de Maria Mare de Déu, Reina dels Apòstols, que el pontífex va celebrar a l’aeroport de Yaoundé-Ville, davant uns 200 000 fidels, just abans d’emprendre el rumb cap a Angola en el marc de la seva gira per l’Àfrica.
En l’homilia, pronunciada en francès, el papa va expressar, en primer lloc, la seva gratitud per la benvinguda que li van brindar i “pels moments d’alegria i fe» viscuts durant els darrers tres dies al costat del poble camerunès.
Centrant la seva reflexió en capitulo 6 de l’Evangeli de Joan, en el qual Jesús camina sobre les aigües, el papa va assegurar que «la fe no ens deslliura del desassossec i les tribulacions, i en alguns moments pot semblar que la por ens venci». «No obstant això —va continuar— sabem que fins i tot en aquests moments, tal com els va passar als deixebles en la mar de Galilea, Jesús no ens abandona».
No estem sols
Lleó XIV va notar que l’Església, al llarg dels segles, ha experimentat tantes vegades, “tempestes i vents contraris”, i nosaltres, com els deixebles, sentim “por i dubte”: “És el que advertim en els moments en què sembla que ens enfonsem, aclaparats per forces adverses, quan tot es veu fosc i ens sentim sols i fràgils”. Però el papa va assegurar que “no és així”, ja que «Jesús està amb nosaltres, sempre, i més fort que qualsevol poder del mal. Per això ens aixequem de cada caiguda i no deixem que cap tempesta ens aturi, sinó que prosseguim, sempre amb valentia i confiança».
No deixar ningú sol davant l’adversitat
Citant al papa Francesc va recordar els nombrosos homes i dones que honoren al poble i a l’Església, perquè són “forts en portar endavant la seva vida, la seva família, el seu treball, la seva fe”. I va detallar com Jesús s’acosta a les persones en les tempestes: no les calma “immediatament”, però “ve a la nostra trobada enmig dels perills i ens convida també a romandre junts i solidaris en la mateixa barca, com els deixebles, en les alegries i en els dolors; no a mirar des de lluny als qui pateixen, sinó a acostar-nos a ells, a unir-nos els uns als altres”.
«Mai cal deixar ningú sol les adversitats de la vida; per a això, cada comunitat té el deure de crear i sostenir estructures de solidaritat i ajuda mútua en les quals, davant les crisis —siguin socials, polítiques, sanitàries o econòmiques—, tots puguin donar i rebre ajuda, segons les seves capacitats i necessitats», va apuntar el papa.
L’aportació de tothom és important
Segons el pontífex, les paraules de Jesús als deixebles, “soc jo”, ens recorden que, en una societat basada en el respecte a la dignitat de la persona, l’aportació de tots és important i té un valor únic, independentment de l’estatus o la posició de cadascun als ulls del món.
«L’exhortació ‘no tingueu por’ —va aprofundir— adquireix, llavors, una dimensió àmplia, fins i tot a escala social i política, com a estímul per a afrontar junts els problemes i els desafiaments —especialment els relacionats amb la pobresa i la justícia—, amb sentit cívic i responsabilitat civil. La fe no separa la vida espiritual de la social; al contrari, dona al cristià la força per a interactuar amb el món, a fi de respondre a les necessitats dels altres, especialment dels més febles».
Per a salvar a una comunitat no n’hi ha prou amb esforços individuals o aïllats, va afirmar el papa, advertint que cal «una decisió comuna, que integri la dimensió espiritual i ètica de l’Evangeli en el cor de les institucions i les estructures, convertint-les en instruments per al bé comú, i no en llocs de conflicte, d’interès o en escenari de lluites estèrils».
El valor de canviar
A continuació, Lleó XIV es va referir a la primera lectura, presa dels Fets dels Apòstols (capítol 6), on l’Església afronta la seva “primera crisi de creixement”. L’augment del nombre de deixebles havia portat amb si noves dificultats en l’exercici de la caritat: deixar enrere algú generava queixes i una sensació d’injustícia que amenaçava la unitat. Els apòstols, no obstant això, havien trobat una solució en triar a “homes de bona fama, plens de l’Esperit Sant i de saviesa”, destinats “a un servei pràctic que era també una missió espiritual”. Una crisi s’havia transformat així en una oportunitat d’enriquiment i desenvolupament per a tothim.
«A vegades —va reflexionar el papa—, la vida d’una família i d’una societat també exigeix això: el valor de canviar hàbits i estructures, de manera que la dignitat de la persona continuï sent fonamental i se superin les desigualtats i la marginació. A més, en fer-se home, Déu es va identificar amb els més desfavorits, i això fa que l’atenció preferencial pels pobres sigui una opció fonamental per a la nostra identitat cristiana.
Una Església viva i jove
“Germans i germanes, avui ens acomiadem”, va dir el bisbe de Roma abans de concloure la seva homilia, recordant al poble que “la barca de l’Església continua la seva ruta cap a la meta”. Va convidar a mantenir viu en els cors “el record dels bells moments” compartits i va instar a continuar “obrint-li espai a Jesús”, fins i tot enmig de les dificultats.
«L’Església a Camerun és viva, és jove, rica en dons i entusiasme, vibrant en la seva diversitat i meravellosa en la seva harmonia. Que, amb l’ajuda de la Mare de Déu, la nostra Mare, puguin fer florir cada vegada més la presència alegre que vostès posseeixen. I que també els vents contraris, que mai falten en la vida, siguin motiu de creixement, en el servei gojós a Déu i als germans, en el fet de compartir, en l’escolta, en l’oració i en el desig de créixer junts», va culminar.
