L’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura va obrir el passat divendres 12 de desembre el cicle “Herències i futurs” amb una escena que sintetitza l’esperit d’aquesta nova proposta: una dona de 103 anys parlant del passat per il·luminar el camí del present. En una aula de l’Institut de Recerca, amb l’auditori ple presencialment i amb connexió en línia, Carme Gili va dialogar amb la seva neta, Anna Mateo, per explicar una història teixida entre memòria, fe i resistència.
Gili, nascuda el 1922 a Vilafranca del Penedès i protestant des de l’inici de la Guerra Civil, va repassar el seu recorregut amb una lucidesa que va convertir cada record en una lliçó col·lectiva. L’entrevista, articulada a partir de les preguntes d’Anna Mateo i de les intervencions dels assistents, va dibuixar un mapa de vida marcat per la persecució religiosa durant el franquisme, la clandestinitat de les trobades dominicals i les ruptures familiars arran del canvi de fe.
Memòria de clandestinitat i resistència
El relat va situar el públic davant d’una realitat pràcticament oblidada: el refús social cap al protestantisme en el context franquista. Gili va rememorar les crítiques rebudes per part de familiars de totes dues bandes —“ens van girar l’esquena”— i les tensions emocionals que aquest trencament va provocar. Tot i així, el seu testimoni va reafirmar la convicció que el canvi de camí religiós “va valer molt la pena”, una frase que va quedar suspesa a l’ambient com a síntesi de fe i fermesa.
Entre els records familiars, va emergir amb força la figura del seu germà: convertit al protestantisme abans que ella i, tot i no arribar a pastor, recordat com un gran predicador. També la seva mare, catòlica devota que va conèixer les reunions protestants clandestines i va arrossegar la família a un camí espiritual que acabaria definint-los. L’acte va mostrar com aquestes trajectòries íntimes, sovint ocultes a la historiografia dominant, construeixen la memòria plural del país.
Gili va parlar de la quotidianitat de la fe amb naturalitat, des de la vida comunitària fins a la manera d’encarar els anys: “El secret per arribar a aquesta edat és menjar de tot”, va assegurar, somrient, remarcant més d’una vegada que “no hi ha cap religió que salvi” i que l’evangeli és, per a ella, l’única veritat que transcendeix tradicions. La seva mirada sobre el final de la vida va colpir el públic: sense por de la mort, va subratllar que hi pensa sovint, preguntant a Déu quan arribarà el moment de retrobar-s’hi.
Mirada al present i al futur
La conversa va obrir també un espai per al present i el futur. Gili va valorar els canvis socials que ha observat en el paper de la dona, en la cultura religiosa i en la llibertat d’expressió: “Ara la gent té més cultura que abans”, va insistir, abans de comentar que “el paper de la dona ha millorat, se la tractava despreciablement”. També va remarcar l’alliberament que va suposar el final del franquisme: l’obertura de temples, el retorn del cant a les esglésies i el reconeixement legal d’una religió fins llavors perseguida.
Aquest contrast intergeneracional va donar sentit a l’acte. Mateo, doctoranda i professional del sector corporatiu, representa la nova mirada sobre la religió en un món secularitzat i globalitzat. Al seu costat, Gili remetia a un temps en què la fe exigia risc, convicció i comunitat física; un testimoni que posa en qüestió la relació actual amb la creença i fa reflexionar sobre la memòria religiosa com a patrimoni social.
Les paraules de Gili van deixar oberta una pregunta col·lectiva: què significa heretar una tradició espiritual en un context d’individualisme i desafecció? Per a ella, la transmissió religiosa no passa per imposició ni ritual, sinó pel relat viscut i compartit: “Que el meu testimoni serveixi perquè alguna altra persona trobi el camí de Déu”, va concloure. La frase va ressonar no com una consigna doctrinal, sinó com una invitació a escoltar històries que travessen dècades de silenci i persistència.
Un nou espai per a la memòria religiosa
El cicle “Herències i futurs” va arrencar amb una escena que confronta passat i present per generar sentit: una dona centenària que reivindica la memòria protestant com a part de la història catalana i una nova generació que interroga el paper social de la religió en un futur incert. L’acte inaugural va demostrar que l’Observatori ha obert un espai capaç de convertir la memòria en eina viva per comprendre els reptes del present.
