La parròquia de parla portuguesa a Barcelona, una de les 5 parròquies personals presentades el passat 5 de febrer per l’arxidiòcesi de Barcelona és un clar exemple de diversitat cultural, mobilitat migratòria i vivència de la fe. A través de l’entrevista amb Benedito Capitango, sacerdot d’Angola, de l’arxidiòcesi de Luanda, en missió a Barcelona com a responsable de la comunitat; i Desirée Rabelo, periodista i membre activa, es revela una realitat complexa i humana.
La comunitat reuneix al voltant de 400 persones. “És difícil de comptabilitzar, perquè la participació és irregular: hi ha qui arriba i marxa, uns vénen de l’estranger i s’instal·len a Barcelona, altres tornen al seu país, és una comunitat itinerant. Sempre m’entristeix quan se’n van, perquè sovint tothom s’implica molt a la vida quotidiana de la parròquia, però és la dinàmica de les comunitats internacionals, uns arriben, uns altres se’n van”, explica Capitango.
La majoria de la comunitat és brasilera. “És una parròquia especial. No ens diem ‘parròquia portuguesa’ sinó ‘parròquia de parla portuguesa’, perquè acollim fidels de diferents racons del món: Brasil, un 95% per cent dels membres de la nostra comunitat són brasilenys, Portugal, Angola, Moçambic que sumen l’altre 5%. També s’hi apropen espanyols i llatinoamericans que s’han integrat en el grup, ens tenen molta estima i es senten molt propers a nosaltres”, comenta Rabelo.
Gestionar la diversitat interna
Capitango afegeix que aquesta diversitat, fins i tot dins del món lusòfon, és una de les seves principals característiques i també un dels reptes pastorals més grans. “La fe catòlica ens uneix, però cada país té les seves tradicions i maneres de viure la fe, fins i tot els cants són diferents. Sempre convidem al diàleg, la paciència i l’escolta. Gràcies a la col·laboració de tothom, aconseguim gestionar bé les tensions que poden sorgir”, comenta.
Posa un exemple concret: “Ara estem escollint un patró o patrona per a la nostra parròquia personal. Aquest fet és un repte, perquè cada país té el seu sant o santa. Com que els brasilers som majoria, de moment es sosté l’opció d’adoptar la patrona del Brasil, Nostra Senyora Aparecida”. Rabelo afegeix un segon exemple: “Sóc testimoni que el ministeri de Música fa un esforç per triar cants per a les celebracions, procurant integrar els tradicionals de cada país. Les músiques en general són molt alegres, sobretot en les celebracions que fem en el mes de juny”.
Una gran família
Més enllà de la dimensió religiosa, la parròquia juga un paper social fonamental. És un lloc d’acollida per a persones migrades que viuen incertesa, precarietat o desarrelament. La comunitat es converteix en una “família” a l’estranger, un espai de suport i pertinença.
Rabelo explica com els nous membres són rebuts com a família: “Tothom que participa té un fort sentit de pertinença. Quan amics o familiars venen a Barcelona, gairebé el primer que fem és portar-los a la parròquia perquè coneguin els nostres companys de camí aquí, a Catalunya”.
Rabelo també destaca que a Barcelona ha pogut establir vincles amb brasilers de contextos molt diversos, cosa que al Brasil seria difícil per les fractures socials: “Aquí compartim l’experiència comuna de ser immigrants i compartir alegries i penes similars, al Brasil hi ha fractures socials que fan que persones que tenen diferent poder adquisitiu no es puguin relacionar del tot”. A tot això, Capitango afegeix: «És molt clar per a mi, que tot i les diferències socials que puguin haver al Barsil, a Barcelona es relacionen de manera tan fraterna i amistorsa. Gràcies a Déu.»
Transformació i moviment
La comunitat ha crescut al llarg dels anys, traslladant-se segons les necessitats i amb canvis en els responsables. El pare Capitango, a Barcelona des de fa 3 anys, ara està preparant el seu retorn a Angola: “aviat seré substituit, hi ha la possibilitat de que sigui un sacerdot de la diòcesi d’Angola que estudia Filosofia al Seminari Conciliar de Barcelona, es diu César Teca Bunga… però és necessari esperar al decret episcopal perquè aquest anunci sigui oficial».
El sacerdot ha acompanyat la comunitat en un moment clau: la seva transformació en parròquia personal. “Primer com a vicari i després com a coordinador, hem consolidat i acompanyat la comunitat de parla portuguesa fins a arribar a aquesta conformació”.
El reconeixement com a parròquia personal marca un abans i un després: deixa de ser un grup informal i passa a ser una estructura reconeguda dins de l’Església, amb drets, deures, capacitat per gestionar sagraments i més estabilitat. “És un acte de justícia pastoral i de comunió eclesial, l’Església reconeix oficialment una comunitat que ja existia i li dona un marc estable”, explica Capitango.
Sobre els trasllats cíclics de parròquia, afegeix: “No és un problema. A diferència de les parròquies territorials, nosaltres no estem definits per un lloc, sinó per persones que comparteixen llengua i cultura. Actualment ens reunim a la parròquia de Mare de Déu dels Àngels, però abans hem estat en altres llocs com Betlem o Sant Josep Oriols. Els membres venen de llocs molt diversos, així que no importa on ens reunim; som una comunitat en xarxa més que localizada en un punt concret”.
El portuguès al centre
La llengua materna és central: és la “llengua del cor”. Pregar en portuguès no és només pràctic, sinó una necessitat espiritual, especialment per als migrants que veuen la seva identitat qüestionada. La llengua permet mantenir un vincle amb la història, la cultura i la manera de viure la fe.
La vida pastoral és completa: litúrgies en portuguès, catequesi, grups familiars i matrimonials, i trobades periòdiques de formació i convivència. També hi ha col·laboració amb parròquies territorials en moments importants com ara que ve la Setmana Santa, amb celebracions conjuntes del Dijous i Divendres Sant o la Vetlla Pasqual.
A més a més, la parròquia personal de parla portuguesa no actua aïlladament, «sinó sota una guia pastoral diocesana comuna«, afirma Capitango qui també participa en reunions del clergat local, cosa que «evidencia la integració dins l’estructura eclesial».
Menció a l’Àfrica
Capitango recorda la situació dels cristians perseguides a l’Àfrica: “Al meu país, Angola, majoritàriament cristià catòlic, no vivim aquesta persecució de prop. Però sí que es manifesta a Nigèria, amb segrestos de clergues i atacs a escoles de part de Boko Haram; també a la República Democràtica del Congo, Somàlia, Sudan o Líbia”.
Recentment, l’arquebisbe d’Abuja, Ignatius Ayau, va visitar Barcelona per explicar la situació. A Nigèria, més de 4.000 fidels han estat assassinats en els últims anys. És un país cada vegada més perillós per als cristians. La violència contra els cristians a tot el món està creixent, segons l’Informe de Llibertat Religiosa 2025 d’Ajuda a l’Església Necessitada: «Els estats tenen la responsabilitat principal de protegir els drets humans, incloent-hi la llibertat religiosa».
