La Barcelona cultural viu pendent d’uns segons de cel·luloide. Enmig de la sortida d’un casament celebrat el 17 de juny de 1922 a l’església de la Concepció de Barcelona, un home gran, prim, amb barba blanca i barret clar, baixa uns graons laterals i s’atura un instant. La hipòtesi que pugui ser Antoni Gaudí ha encès les xarxes, els historiadors i els gaudinòlegs. Però més enllà de la possible identificació, el film és també una finestra extraordinària a un edifici amb una història insòlita i a la manera com la burgesia barcelonina —però també els veïns més tafaners— es vestia i es comportava en un dia de noces fa més d’un segle.
Quan aquella càmera va enregistrar la sortida dels nuvis, la Concepció feia tot just mig segle que havia estat reconstruïda a l’Eixample barceloní. L’església, el claustre i el campanar provenien del monestir medieval de Jonqueres i havien estat traslladats pedra a pedra a partir de 1869. Era, per tant, un temple gòtic en un barri nou, envoltat de carrers amplis, trànsit modern i una ciutat que creixia.
Un dels trets que més ajuden a identificar l’espai del vídeo són les reixes exteriors. A diferència de l’aspecte actual, el perímetre del temple estava tancat i generava una frontera molt clara entre l’interior religiós i el carrer. Fotografies de mitjan anys trenta mostren que encara hi eren. I el 1922, el dia del casament en qüestió, es converteixen en protagonista involuntari de l’escena.
Criatures enfilades i veïns tafaners
La càmera recull un moment deliciós: diversos nens s’enfilen a les reixes per veure millor la sortida dels nuvis. No són convidats de primera fila; són canalla del barri, atrets per la curiositat, per l’elegància de la gent benestant i potser també per la presència d’algun personatge conegut.
A terra, altres espectadors s’arrengleren esperant el pas del carruatge. Ningú sembla molest per aquesta barreja entre cerimònia privada i espectacle públic. El casament, en aquella època, encara és un esdeveniment que surt al carrer.
La moda d’un dia important
El blanc i negre reforça la sensació d’un món vestit amb tonalitats severes. Els homes apareixen majoritàriament amb vestit fosc, molts amb armilla, corbata o corbatí, i una autèntica desfilada de barrets: destaquen els barrets de copa, però també es veuen canotiers clars d’estiu. Alguns porten guants i bastó, complement habitual en ocasions formals.
Les dones llueixen vestits llargs o sota genoll, amb màniga, siluetes rectes pròpies dels anys vint, i barrets treballats que poden anar guarnits amb llaços o flors. No falten els vels lleugers ni els collars. La indumentària transmet respecte per l’acte religiós i, alhora, voluntat d’exhibició social: anar ben vestit és part del ritual.
Un possible Gaudí entre la gent
I, de sobte, el detall que ho ha capgirat tot. Entre la massa fosca de copes altes, sobresurt la figura d’un home gran, amb barba blanca, vestit fosc i canotier clar. Baixa els graons, s’atura, mira. La família sempre havia transmès que Gaudí havia assistit al casament. Els investigadors que han comparat els fotogrames amb fotografies conegudes remarquen coincidències físiques, especialment en el perfil.
El gaudinòleg Josep Maria Tarragona recorda a Flama, però, que existeix una filmació anterior, la de l’enterrament d’Eusebi Güell el 1918, en què la presència de l’arquitecte és indiscutible. El nou fragment, per tant, s’afegeix a un debat viu en què caldrà contrastar fonts, cronologies i testimonis.
La força d’un instant
Sigui o no sigui Gaudí, el valor del vídeo és immens. Permet veure la Concepció amb les seves reixes, entendre com el temple dialogava amb el carrer i observar com es vestia, caminava i mirava la gent d’aquell temps. Els nens penjats del ferro, els convidats impacients, els barrets alineats: tot plegat composa un fresc que cap fotografia fixa no podia oferir.
