Poques hores després d’haver protagonitzat un dels moments més emotius de la vigília de pregària presidida per Lleó XIV a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, Desirée López encara intentava assimilar una experiència que, segons va admetre, tardaria temps a comprendre del tot. La veu, pràcticament trencada després de dues hores de cants, emocions i nervis continguts, contrastava amb la nitidesa amb què recordava cada instant de l’encontre amb el pontífex.
Afònica després d’una vetlla intensa, però encara corejant les últimes cançons amb la mateixa energia amb què havia entonat les primeres, la jove va concedir a l’Agència Flama les seves primeres impressions tot just acabar la celebració. Amb l’experiència encara viva a la retina, evocava la proximitat de Lleó XIV, a qui havia pogut abraçar i besar la mà instants abans.
L’estudiant de Dret barcelonina, de 20 anys, havia commogut desenes de milers de persones en compartir una infància marcada per la violència familiar, la presó del pare, les addiccions de la mare i els anys passats sota la tutela dels serveis socials. La pregunta que havia formulat al Papa —“On era Déu quan jo era una nena?“— es va convertir en un dels moments més intensos de la trobada, tant per la cruesa del relat com per la profunditat de la resposta rebuda.
Quan l’estadi començava a buidar-se i els assistents abandonaven lentament Montjuïc, Desirée encara es mostrava desbordada per tot el que havia viscut. “Ha sigut un regal del Senyor“, afirmava, conscient del caràcter excepcional d’una jornada que difícilment oblidaria. “És una experiència que jo no mereixo. Soc una més entre les altres“, afegia amb una humilitat que contrastava amb l’impacte que havia tingut el seu testimoni.
Durant dies havia preparat amb deteniment les paraules que pronunciaria davant del successor de Pere. Sabia que seria una oportunitat única, però reconeixia que els nervis l’havien acompanyat fins a l’últim moment. No era la multitud congregada a l’Estadi Olímpic el que li imposava respecte, sinó la presència d’aquell home que escoltaria la història més dolorosa de la seva vida.
“Estava una mica nerviosa, però no per la gent. Era per tenir el Papa davant meu“, explicava. Tanmateix, un cop iniciat el diàleg, les pors havien quedat enrere. La resposta de Lleó XIV l’havia sorpresa profundament. No perquè hagués esperat unes paraules concretes, sinó perquè havia intentat afrontar aquell moment sense anticipar-ne el resultat. “No em plantejava cap tipus de resposta per part seva“, reconeixia.
Les paraules del pontífex, centrades en el perdó com un camí, en la responsabilitat humana davant del mal i en la necessitat de no deixar que la violència tingui l’última paraula, havien trobat ressò en una ferida que encara continua cicatritzant. “Ha sigut una resposta que m’ha arribat al cor“, assegurava. Per això, admetia, necessitaria temps per assimilar-ne tota la profunditat.
Quan intentava descriure què havia sentit mentre escoltava el Papa, les paraules se li quedaven curtes. Després d’una breu pausa, acabava resumint l’experiència amb una frase que condensava tota la intensitat espiritual del moment. “Em parlava ell i era com si em parlés l’Esperit Sant“, deia. Per a ella, la força d’aquell instant no es trobava únicament en les paraules pronunciades, sinó en allò que representaven.
L’emoció s’havia intensificat encara més després del diàleg públic. Després de la intervenció, havia pogut acostar-se al pontífex, abraçar-lo i besar-li la mà en uns instants que conservava amb una nitidesa sorprenent. El record d’aquella proximitat continuava molt present mentre relatava els fets. “Al final, ell n’és una representació, de l’Esperit Sant“, reflexionava.
Malgrat la intensitat de la jornada, la jove era conscient que necessitaria temps per entendre’n l’abast. Les paraules escoltades, les emocions viscudes i les ferides compartides formaven part d’un procés que, segons ella mateixa reconeixia, no s’esgotava amb una sola nit. “Ara toca pair-ho a poc a poc“, afirmava amb serenor.
La nit, però, es presentava llarga. Encara amb l’adrenalina de l’encontre i la commoció dels moments viscuts sobre l’escenari, Desirée somreia quan pensava en les hores que l’esperaven. De fet, sabia que hi ha experiències que continuen ressonant molt després que tot hagi acabat. “Avui no dormiré gaire, segur que no“, admetia. La veu li fallava després de repetir-ho. L’emoció, en canvi, continuava intacta.
