Davant del piano d’una aula de l’Escola Superior de Música de Catalunya, el compositor barceloní Bernat Vivancos s’hi asseu amb la familiaritat de qui entra en una cambra pròpia. Fa 23 anys que és docent, però el fil que l’uneix a la música comença molt abans. «A casa, la melodia era omnipresent», recorda. El seu pare, organista, fins fa pocs mesos tocava l’orgue. “Als 94 anys encara feia sonar l’instrument com si les mans no li haguessin envellit”, rememora.
Avui el seu fill Oriol —adolescent i en aquella etapa en què la música és prova, repte i descobriment— també es prepara per tocar. Hores després d’aquesta conversa amb Flama haurà de pujar a l’escenari en una audició, on també assistirà Bernat Vivancos. Mentrestant, al passadís de casa l’espera una nota de suport del seu germà Arnau, escrita a primera hora del matí, com explica Vivancos. No coincideixen en espai ni en trajectòria, però sí en pulsió. “A la família, la música no es tria, es respira”, reconeix el compositor.
La llum sonora de Montserrat
Vivancos toca unes notes sense esforç, com si el piano fos un record que torna. I llavors apareix Montserrat, inevitable. “Una aureola harmònica montserratina”, com la defineix, encara l’acompanya com una llum sonora que no s’apaga mai. De la seva etapa com a escolà no conserva només un record, sinó una identitat. “Encara soc escolà”, afirma. El cant antic li va entrar dins com una estructura interna, i en l’actualitat compon “més des de la modalitat que des de la tonalitat”, com si la música gregoriana li hagués quedat als ossos.
Els amics, les veus, les misses, els monitors, els mestres van deixar empremta profunda en ell, però destaca especialment el monjo benedictí Ireneu Segarra, “mestre majúscul, discret i valent”, qui li tenia un afecte especial i va esdevenir la seva màxima influència musical. “Enguany fa 20 anys que va morir”, assenyala Vivancos, referint-se a un religiós que, “per sobre de tot, era una bona persona«.
Taüll: passejos nocturns com a confessió
El relat professional podria derivar cap al seu projecte digital Ora et honora, però l’espai que realment il·lumina Vivancos no és un web, sinó una vall. Taüll, de nit. Caminades solitàries sota lluna o neu, auriculars, música que s’escolta més profundament quan la pedra romànica s’enfosqueix i la vall queda muda. Vivancos explica que «llavors, el poble adormit es converteix en catedral sense sostre«.
Escoltar cants litúrgics pels carrers buits, manifesta, «és una forma de pregària laica, un ritual personal». «Ningú no sap que Bernat Vivancos passeja així per Taüll», indica somrient, però en aquesta solitud s’origina una part essencial de la seva obra. «L’austeritat romànica, la pedra que guarda segles, l’aigua que baixa quieta, tot participa del mateix llenguatge», continua, descrivint tots els elements que conviuen a les seves partitures.
De la intimitat mística al somni operístic
El compositor somia algun dia veure una òpera seva al Liceu. No és ambició desmesurada, sinó una continuació natural del que ja ha anat construint al llarg de la seva trajectòria. Obres com Fra Junoy o L’agonia dels sons, de Jaume Cabré, el tornen a portar a l’escena mentalment. Aquest, com ell mateix assegura, seria «un projecte que connectaria amb tot el que he après, des de Montserrat fins a l’ESMUC», i que li permetria pensar la música com una extensió de la vida mateixa.
De Montserrat a l’ESMUC, de l’avi que tocava orgue amb memòria al fill adolescent que comença a fer els primers passos entre escenaris, hi ha un fil que ningú ha trencat. I, en aquest sentit, Bernat Vivancos no busca tancar-lo: “Només allargar-lo perquè la ressonància no mori”, reflexiona. La música, per a ell, “no és ofici, és existència”, una manera de viure i de transmetre tot el que l’ha marcat, amb senzillesa i constància.
Quan arribi el silenci: la memòria viva
I algun dia, quan els fills acabin els seus estudis superiors, Bernat Vivancos té la intenció de tornar a Rupit per a viure-hi definitivament. “No tinc pressa per canviar de vida i anar-me’n a localitats que estimo, com ara Rupit”, explica, “però m’agradaria viure allà, envoltat de muntanya i silenci”.
Mentrestant, imagina passejar pels carrers de Taüll de nit, escoltant música pels auriculars, i compartir aquests moments amb la família. La música continuarà present en el dia a dia, en els petits instants i en l’aire que els envolta, sense necessitat de gestos grans ni commemoracions, simplement com a part de la vida que ell sempre ha volgut viure.
