Se succeeixen els plens en la plaça de Sant Pere entorn d’un Lleó XIV que, amb el seu estil dolç i serè, està començant a arribar al cor de la gent, que descobreix en ell la sinceritat de l’autèntic i del creïble. Avui, la plaça en forma de cor estava plena a vessar amb més de 70.000 persones en la missa del Jubileu de les Famílies. Abans de la missa, el papa va recórrer en papamòbil i, al seu pas, la gent crida, clama i demana la seva benedicció. I ell, sempre somrient i tranquil, beneeix sense parar i fa el signe de la creu en el front dels nens que li presenten i fins i tot consola als petits que ploren desconsolats, ficats en un ritu que encara no aconsegueixen entendre.
En l’homilia, Prevost va tornar a incidir en una de les seves claus magisterials: la unitat, “en Aquell u som un“ de Sant Agustí, com a clau de volta de l’Església, de la societat i de la vida familiar. Partint del missatge de Crist, que “demana, en efecte, que tots siguem ‘una sola cosa'”. En una unitat que no és uniformitat, sinó comunió basada en l’amor: “Distints, però un; molts, però un, sempre un, en qualsevol circumstància i edat de la vida”.
Una comunió que, segons el papa, es plasma d’una manera exemplar en el si de la família: “Tots nosaltres vivim gràcies a una relació, és a dir, a un vincle lliure i alliberador d’humanitat i cura mútua”. Per això, “en proposar-nos com a testimonis exemplars a matrimonis sants, l’Església ens diu que el món d’avui necessita l’aliança conjugal per a conèixer i acollir l’amor de Déu, i per a superar, amb la seva força que uneix i reconcilia, les forces que destrueixen les relacions i les societats”.
Text íntegre de l’homilia del papa
L’Evangeli que acabem de proclamar ens mostra a Jesús que, en l’Últim Sopar, prega per nosaltres (cf. Jn 17,20). El Verb de Déu fet home, ja pròxim al final de la seva vida terrestre, pensa en nosaltres, els seus germans, i es converteix en benedicció, súplica i lloança al Pare, amb la força de l’Esperit Sant. També nosaltres, en entrar amb sorpresa i confiança dins de l’oració de Jesús, ens veiem embolcallats, pel seu amor, en un gran projecte que abasta a tota la humanitat.
Crist demana, en efecte, que tots siguem “una sola cosa” (cf. v. 21). Aquest és el bé més gran que es pot desitjar, perquè aquesta unió universal realitza entre les criatures la comunió eterna d’amor que és Déu mateix: el Pare que dona la vida, el Fill que la rep i l’Esperit que la comparteix.
El Senyor vol que, per a unir-nos, no ens agreguem a una massa indistinta com un bloc anònim, sinó que siguem un: «Com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu, que també ells siguin un en nosaltres» (v. 21). La unitat per la qual Jesús prega és, per tant, una comunió fundada en el mateix amor amb què Déu estima, d’on provenen la vida i la salvació. I consegüentment, és abans de res un do que Jesús porta amb si. És, des del seu cor humà, que el Fill de Déu es dirigeix al Pare dient: «Jo en ells i tu en mi, perquè siguin perfectament un i el món conegui que tu m’has enviat, i que jo els vaig estimar com tu em vas estimar» (v. 23).
Escoltem amb commoció aquestes paraules: Jesús ens està revelant que Déu ens estima com s’estima a si mateix. El Pare no ens estima menys que al seu Fill unigènit, és a dir de manera infinita. Déu no estima menys, perquè estima abans de res, abans que ningú! Així ho testifica Crist quan diu al Pare: «Ja m’estimaves abans de la creació del món» (v. 24). I és així: en la seva misericòrdia, Déu des de sempre vol acollir a tots els homes en la seva abraçada; i és la seva vida, la que se’ns lliura per mitjà de Crist, la que ens en fa un, la que ens uneix entre nosaltres.
Sentir avui aquest Evangeli, durant el Jubileu de les famílies i dels infants, dels avis i dels ancians, ens omple d’alegria.
Benvolguts amics, hem rebut la vida abans fins i tot d’haver-la desitjat. Com ensenyava el papa Francesc: «Tots els homes som fills, però cap de nosaltres va triar néixer» (Àngelus, 1 gener 2025). I no sols això. Tan bon punt naixem, necessitem els altres per a viure; solos no ho hauríem aconseguit. Li ho devem a algú més, que ens va salvar, es va fer càrrec de nosaltres, del nostre cos i també del nostre esperit. Tots nosaltres vivim gràcies a una relació, és a dir, a un vincle lliure i alliberador d’humanitat i cura mútua.
És cert que, a vegades, aquesta humanitat es veu traïda. Per exemple, quan s’invoca la llibertat no per a donar vida, sinó per a llevar-la; no per a protegir, sinó per a ferir. No obstant això, fins i tot enfront del mal que divideix i mata, Jesús continua orant al Pare per nosaltres, i la seva oració actua com un bàlsam sobre les nostres ferides, convertint-se en anunci de perdó i reconciliació per a tots. Aquesta oració del Senyor dona sentit ple als moments lluminosos del nostre amor mutu com a pares, avis, fills i filles. I això és el que volem anunciar al món: som aquí per a ser “un” tal com el Senyor vol que siguem “un”, en les nostres famílies i en els llocs on vivim, treballem i estudiem: distints, però un; molts, però un, sempre un, en qualsevol circumstància i edat de la vida.
Germans, si ens estimem així, sobre el fonament de Crist, que és «l’Alfa i l’Omega», «el principi i la fi» (cf. Ap 22,13), serem un signe de pau per a tots, en la societat i en el món. Cal no oblidar-ho: del si de les famílies neix el futur dels pobles.
En les últimes dècades hem rebut un signe que omple de goig i, al mateix temps, convida a reflexionar: em refereixo al fet que van ser proclamats beats i sants alguns esposos, no per separat, sinó junts, com a parella d’esposos. Penso en Luis i Celia Martin, els pares de santa Teresa del Nen Jesús; i recordo també els beats Luis i María Beltrame Quattrocchi, la vida familiar dels quals va transcórrer a Roma, el segle passat. I no oblidem a la família polonesa Ulma, pares i fills units en l’amor i en el martiri. Deia que és un signe que fa pensar. Sí, en proposar-nos com a testimonis exemplars a matrimonis sants, l’Església ens diu que el món d’avui necessita l’aliança conjugal per a conèixer i acollir l’amor de Déu, i per a superar, amb la seva força que uneix i reconcilia, les forces que destrueixen les relacions i les societats.
Per això, amb el cor ple de gratitud i esperança, a vostès esposos els dic: el matrimoni no és un ideal, sinó el model del veritable amor entre l’home i la dona: amor total, fidel i fecund (cf. S. PAU VI, Carta enc. Humanae vitae, 9). Aquest amor, en fer-los “una sola carn”, els capacita per a donar vida, a imatge de Déu.
Per tant, els animo a ser per als seus fills exemples de coherència, comportant-se com desitgen que ells es comportin, educant-los en la llibertat mitjançant l’obediència, buscant sempre el seu propi bé i els mitjans per a acréixer-lo. I vostès, fills, siguin agraïts amb els seus pares: dir “gràcies” pel do de la vida i per tot el que amb ella se’ns dona cada dia és la primera manera d’honrar al pare i a la mare (cf. Ex 20,12). Finalment, a vostès, benvolguts avis i ancians, els recomano que vetllin, amb saviesa i tendresa, pels qui estimen, amb la humilitat i paciència que s’aprenen amb els anys.
Article publicat en col·laboració amb ‘Religión Digital‘.
