Dilexi te (T’he estimat). Aquest és el títol de la primera exhortació apostòlica del papa Lleó XIV, publicada per la Santa Seu aquest dijous 9 d’octubre de 2025. Es tracta d’un projecte del papa Francesc que havia de ser la continuació de l’encíclica Dilexit nos i que ara, un any després, ha fet seu el papa nord-americà proposant-lo per a l’inici del seu pontificat. “Comparteixo el desig del meu estimat predecessor que tots els cristians puguin percebre la forta connexió que existeix entre l’amor de Crist i la seva crida a apropar-nos als pobres”, apunta Lleó XIV els primers compassos del text, convençut de la necessitat d’“insistir en aquest camí de santificació”.
El document consta de 121 punts dividits en 5 capítols, en el primer dels quals el papa, basant-se en un passatge de l’evangeli de Mateu, recorda que “cap gest d’afecte serà oblidat, ni tan sols el més petit, especialment si va dirigit a qui viu en el dolor, en la soledat o en la necessitat”. “El contacte amb qui no té poder ni grandesa és un mode fonamental de trobada amb el Senyor de la història”, subratlla Lleó XIV.
Evocant el llegat espiritual de figures com sant Francesc d’Assís, sant Joan Crisòstom, santa Clara d’Assís, santa Teresa de Calcuta o el mateix sant Agustí, el pontífex convida en el primer captítol a “no abaixar la guàrdia vers la pobresa” i mostra la seva preocupació per “les greus condicions en què es troben tantíssimes persones a causa de la manca de menjar i aigua”. “Cada dia moren milers de persones per causes vinculades a la malnutrició”, adverteix el papa, tot assenyalant que “en els països rics les xifres relatives al nombre de persones pobres no són menys preocupants”.
Lleó XIV insta a no caure en prejudicis ideològics, a considerar que “totes les persones tenen la mateixa dignitat” i que “els pobres no existeixen per casualitat o per un cec i amarg destí”. “Per a la majoria d’ells, la pobresa no és una elecció. I, no obstant això, encara n’hi ha alguns que s’atreveixen a fer aquesta afirmació, demostrant ceguesa i crueltat”, puntualitza.
“Déu opta pels pobres”
En el segon capítol de l’exhortació, el pontífex nord-americà remarca que “Déu opta pels pobres” i que, “amb una mirada misericordiosa i el cor ple d’amor, es va dirigir a les seves criatures, fent-se càrrec de la seva condició humana i, per tant, de la seva pobresa”. “Precisament per a compartir els límits i les fragilitats de la nostra naturalesa humana, Ell mateix es va fer pobre, va néixer en carn com nosaltres, ho hem conegut en la petitesa d’un nen col·locat en un pessebre i en l’extrema humiliació de la creu, allí va compartir la nostra pobresa radical, que és la mort”, relata.
En aquest punt, Lleó XIV revela que la pobresa va incidir, tal com mostren els evangelis, “en tots els aspectes de la vida de Jesús”, com demostra la seva condició social com a artesà de la fusta i com a persona sense possessions. “És un mestre itinerant —escriu el papa—, la pobresa i la precarietat del qual és signe del seu vincle amb el Pare i és el que se li demana també a qui vol seguir-lo, precisament perquè la renúncia als béns, a les riqueses i a les seguretats d’aquest món siguin signe visible de la confiança en Déu i en la seva provisió”.
Recordant la Misericòrdia de Déu vers els pobres, el papa convida a adoptar l’estil de la primera comunitat cristiana, que veu com “un clar exemple eclesial de compartir els béns i assistir als pobres”. “La vida de les primeres comunitats eclesials, narrada en el cànon bíblic i que ha arribat a nosaltres com a Paraula revelada, se’ns ofereix com a exemple a imitar i com a testimoniatge de la fe que obra per mitjà de la caritat, i que continua com a exhortació permanent per a les generacions esdevenidores”, descriu.
Una Església per als pobres
És en el tercer capítol on el papa Lleó XIV demana “una Església pobra i per als pobres”, fent seves, un cop més, les paraules del papa Francesc en el seu primer missatge als fidels el 16 de març de 2013, 3 dies després de ser elegit líder mundial dels catòlics. En aquest sentit, Lleó XIV adverteix que els pobres són la “gran riquesa de l’Església” ja des dels primers segles del cristianisme, quan “els Pares de l’Església van reconèixer en el pobre un accés privilegiat a Déu, un mode especial de trobar-se amb ell”.
En aquest sentit, recorda, entre altres, la figura de sant Agustí d’Hipona, a qui descriu com un “pastor vigilant i teòleg de rara clarividència” que “va comprendre que la veritable comunió eclesial s’expressa també en la comunió dels bens”. “Compartir els béns brolla, per tant, de la caritat teologal i té com a fi última l’amor a Crist. Per a Agustí, el pobre no és només algú a qui s’ajuda, sinó la presència sacramental del Senyor”, defineix.
El capítol prossegueix amb referències a àmbits d’actuació de l’Església en què la pobresa es manifesta a través d’altres formes, com són la cura de les persones malaltes o captives i l’atenció als pobres en la vida monàstica. En referència als monestirs, el papa agustí afirma que “a més de l’assistència material, van exercir un paper fonamental en la formació cultural i espiritual dels més humils. En temps de pesta, guerra o fam, eren llocs on el necessitat trobava pa i remeis, però també dignitat i paraula”.
Lleó XIV també fa esment en aquest apartat de la necessitat d’educació dels pobres, reivindicant el llegat de personalitats eclesials cabdals en el món de l’educació com van ser, entre altres, sant Josep de Calassanç, fundador de l’orde dels escolapis, Joan Baptista La Salle, dels salesians, i Marcel·lí Champagnat, dels maristes. “Per a la fe cristiana, l’educació dels pobres no és un favor sinó un deure. Els petits tenen dret al coneixement, com a exigència bàsica per al reconeixement de la dignitat humana. Ensenyar-los és afirmar el seu valor, donar-los eines per a transformar la realitat”, desglossa el pontífex.
La Doctrina Social de l’Església
El quart capítol d’aquest nou document del magisteri eclesial, el papa Prevost reflexiona sobre l’acceleració de les transformacions tecnològiques i socials dels últims 2 segles, una transformació, assegura, que és plena de “tràgiques contradiccions” i que “no sols ha estat soferta, sinó també afrontada i pensada pels pobres”. “Els moviments de treballadors, de dones i de joves, així com la lluita contra la discriminació racial, han donat lloc a una nova consciència de la dignitat dels marginats”, afirma el papa, reconeixent com en aquesta tessitura “la Doctrina Social de l’Església té en si aquesta arrel popular que no s’ha d’oblidar”. Per això, comenta, “seria inimaginable la seva relectura de la revelació cristiana en les modernes circumstàncies socials, laborals, econòmiques i culturals sense els laics cristians bregant amb els desafiaments del seu temps”
I al costat dels laics, el papa americà remarca el paper dels religiosos i religioses, “testimonis d’una Església en sortida dels camins ja recorreguts”. “El canvi d’època que afrontem fa avui encara més necessària la contínua interacció entre els batejats i el magisteri, entre els ciutadans i els experts, entre el poble i les institucions”, reconeix, confirmant que “la realitat es veu millor des dels marges i que els pobres són subjectes d’una intel·ligència específica, indispensable per a l’Església i la humanitat”.
Per fer front a aquesta nova realitat, Lleó XIV convida a recórrer al magisteri eclesial dels últims 150 anys, que “ofereix una autèntica font d’ensenyaments referits als pobres”. “Els bisbes de Roma s’han fet veu de noves consciències, preses en consideració per al discerniment eclesial”, diu Prevost, recordant cartes com Rerum novarum (1891), de Lleó XIII, que va afrontar la qüestió del treball o Mater et Magistra (1961), de Joan XXIII, un text que va alertar als països rics que “no podien romandre indiferents davant els països oprimits per la fam i la misèria, sinó que estaven cridats a socórrer-los generosament amb tots els seus recursos”.
El desafiament permanent de la pobresa
Després del resum de la bimil·lenària història d’ininterrompuda atenció als pobres per part de l’Església, Prevost recorda “la cura dels pobres forma part de la gran Tradició de l’Església, com un far de llum que, des de l’Evangeli, ha il·luminat els cors i els passos dels cristians de tots els temps”. “Hem de sentir la urgència de convidar a tots a submergir-se en aquest riu de llum i de vida que prové del reconeixement de Crist en el rostre dels necessitats i dels que pateixen. L’amor als pobres és un element essencial de la història de Déu amb nosaltres i, des del cor de l’Església, prorromp com una crida contínua en els cors dels creients, tant en les comunitats com en cadascun dels fidels”, descriu.
En els darrers punts del document, el papa reitera la necessitat d’alimentar l’amor i les conviccions més profundes. “Això es fa amb gestos. Romandre en el món de les idees i les discussions, sense gestos personals, assidus i sincers, seria la perdició dels nostres somnis més preuats”, assevera el pontífex, convençut que l’amor cristià supera qualsevol barrera, acosta als llunyans, reuneix els estranys, familiaritza als enemics, travessa abismes humanament insuperables, penetra en els racons més ocults de la societat”.
“Per la seva naturalesa, l’amor cristià és profètic, fa miracles, no té límits: és per a l’impossible. L’amor és abans de res un mode de concebre la vida, un mode de viure-la”, afirma el papa, abans de recordar que “l’Església que no posa límits a l’amor, que no coneix enemics als quals combatre, sinó només homes i dones als quals estimar, és l’Església que el món necessita avui”, diu el papa, que conclou la seva carta animant a treballar, cadascú des del seu àmbit, per canviar les estructures socials injustes i promoure gestos senzills d’ajuda”.
