Després de molts anys, l’arquebisbe de Tegucigalpa, Josep-Vicent Nácher (València, 1954), ha tornat per uns dies a Barcelona i ha quedat gratament sorprès pel notable progrés en la construcció de la basílica de la Sagrada Família. “O soc massa vell, o les obres han avançat molt de pressa”, bromeja des del restaurant Pomarada de la ciutat comtal, on aquest dimecres ha protagonitzat la dotzena edició de la Tribuna Joan Carrera amb una dissertació titulada sobre «La Sagrada Família, inspiració i futur. Europa i el cristianisme, vistos per un bisbe d’Hondures”.
Com valora que el papa hagi decidit venir a Barcelona a presidir el centenari de la mort d’Antoni Gaudí a la Sagrada Família?
Em sembla meravellós. El papa Lleó XIV ha tingut molts encerts. És una persona que medita, pensa bé les coses i pren decisions amb seguretat, acompanyat per l’Esperit Sant. Un dels encerts és venir aquí pel centenari de la mort de Gaudí, no sé si aquell dia ja ens n’anunciaran la beatificació, tant de bo ho faci. Preguem i ens encomanem al Senyor perquè això sigui una realitat aviat, ja que la figura de Gaudí pot ser molt significativa per al segle XXI. Feia 15 anys que no venia un papa a Catalunya i aquesta nova visita serà molt beneficiosa per a la fe i per al país.
En la seva primera compareixença pública com a bisbe electe de Tegucigalpa va dir que els pilars de l’Església són oració, Paraula i caritat. Tot això es troba dins la Sagrada Família?
En efecte. Aquestes dimensions són ben presents a la Sagrada Família. És un temple inspirador perquè ens fa aixecar la mirada cap al cel. Vivim en un món en què es parla ja de la síndrome del coll doblegat, de tant mirar els nostres telèfons intel·ligents. Davant d’això, Gaudí ens convida a elevar la visió cap a una fe més profunda, cosa que és molt necessària.
Aquest passat dimarts vostè va tenir ocasió de visitar la basílica després de molts anys a Hondures. Quina impressió li va produir?
Mentre caminava cap allà i la vaig començar a veure entre els carrers, em vaig emocionar molt. Veia persones passar que ni tan sols miraven cap allà, i em va sobtar, ja que es tracta d’un lloc on ve gent d’arreu del món. Potser estem molt acostumats als béns que tenim i no els sabem agrair prou. Però la veritat és que la Sagrada Família és un homenatge a la bellesa que ens parla de Déu, és tota una referència, una inspiració, perquè vivim en un món molt racionalitzat i immanent. I aquestes experiències de bellesa ens humanitzen autènticament, ja que l’ésser humà no és només el que es pot consumir o comprar. És molt més que això.
En un país com Hondures, amb tanta violència i pobresa, de quina manera es concreta la missió de l’Església?
L’Església sempre té la missió de portar l’evangeli, que és el que transforma i dona esperança, sigui en entorns rurals o urbans, rics o pobres. Ho hem de fer sense descans, amb fidelitat i perseverança allà on ens trobem.
Com va el procés d’aterrar la sinodalitat a la seva diòcesi de Tegucigalpa un any després de l’aprovació d’aquesta darrera fase?
Aquesta setmana han sortit ja dos documents de diferents grups d’estudi, un sobre la missió digital i un altre sobre la formació dels capellans. Hauran de ser estudiats pel papa, però, no obstant això, ja contenen pistes valuoses per nosaltres i per a cada diòcesi sobre com treballar aquests aspectes. Aquests informes no són un final sinó un començament.
Pel que fa a Tegucigalpa i Hondures, des d’un punt de vista general, hem viscut la sinodalitat des de fa molt de temps, però correm el risc de no continuar avançant. Per això no ens podem conformar amb la feina feta. Hi ha molts aspectes, com transparència, rendició de comptes, escolta, que estem cridats a promoure. Hi ha hagut una bona recepció de la sinodalitat, però no ens podem conformar només amb el camí fet fins ara.
Vostè ha viscut la sinodalitat com a missioner a Hondures, des de molt abans del sínode sobre aquest tema convocat pel papa Francesc.
Gràcies a Déu, la sinodalitat és un treball d’escolta i de col·laboració, que no és tan innovador en alguns llocs del món, com ara Hondures o molts altres països de l’Amèrica Llatina. Però insisteixo: hi ha molt a fer encara, i el papa Lleó XIV ha deixat clar que el camí de la sinodalitat ha de continuar endavant i que és el gran camí de l’Església dels nostres dies.
