En un context marcat per la pluralitat religiosa i els reptes de la convivència urbana, el diàleg interreligiós esdevé una eina clau de cohesió social. En aquest marc, el cicle d’entrevistes de Flama aborda l’experiència catalana a través de la mirada de Justícia i Pau. En parlen Neus Forcano, directora; Aina Simón, coordinadora de la Xarxa Interreligiosa per la Pau; i Quim Cervera, membre d’aquesta xarxa.
Per què Catalunya destaca en el desenvolupament del diàleg interreligiós?
Forcano: L’any 2004 es va celebrar la quarta edició internacional del Parlament de les Religions, organitzat pel Centre Unesco de Catalunya, en el marc del Fòrum Universal de les Cultures celebrat a Barcelona. Per tant, un dels factors són els anys d’experiència acumulada, parlem ja de vint-i-cinc anys.
També cal valorar el paper de la ciutat i de l’àmbit civil i laic. L’Ajuntament, a través de l’Oficina d’Afers Religiosos (OAR), ha fet un esforç sostingut per crear una xarxa de diàleg interreligiós als barris. Des de Justícia i Pau, per exemple, ens han trucat diverses vegades per participar-hi. Hi ha una voluntat clara de generar trobada i diàleg entre religions i cultures. Es contracta gent expressament per contactar entitats, grups i persones, amb l’objectiu de teixir aquesta xarxa, especialment de diàleg interreligiós de dones.
Cervera: De fet, l’OAR i la Direcció General d’Afers Religioses de la Generalitat (DGAR) van ser de les primeres institucions públiques d’aquest tipus, juntament amb el País Basc. Altres territoris de l’Estat s’hi van interessar: a l’Associació Unesco per al Diàleg Interreligiós i Interconviccional (AUDIR) vam rebre consultes, per exemple, de Saragossa, i també de Toledo. A més, hi ha la Xarxa de Diàleg Interreligiós dels Països Catalans, amb grups a Andorra, Perpinyà, Alacant o Mallorca. Aquesta xarxa està consolidada des de fa força temps. Tota la història del diàleg interreligiós a Catalunya està molt ben explicada al llibre L’impacte social del diàleg interreligiós, de Francesc Torradeflot, publicat a Quaderns de la Fundació Joan Maragall.
Quina particularitat té Catalunya per haver estat pionera en aquest àmbit?
Cervera: Cal mirar enrere: el Parlament de les Religions, la creació d’UNESCOCAT amb Fèlix Martí —una figura clau—, i també el paper fonamental del caputxí Joan Botam, fundador del Centre Ecumènic de Catalunya. Botam va percebre molt aviat l’augment de la diversitat religiosa, tant per causa de migracions com per conversions, i va apostar pel diàleg. Fèlix Martí, des d’UNESCOCAT, va fer una tasca complementària des de l’àmbit institucional.
Forcano: Afegiria un element clau: les dones. Als anys vuitanta, sorgeixen col·lectius de dones creients i feministes que convoquen trobades ecumèniques. Les dones evangèliques de l’Església Reformada Protestant, el Col·lectiu de Dones en l’església, Mujeres y Teología a tot l’Estat espanyol, Exeria a Galícia, es troben i comparteixen estudis bíblics, coneixements teològics i experiència litúrgica i de pregària.
La Manolita Fuentes i la Natalie Reverdin Capó, de l’església Reformada, van impulsar aquesta transversalitat i convidaren Sefa Amell i altres dones catòliques a la VIII Assemblea Mundial de les Esglésies Protestants a Zimbabwe. Això era l’any 1998. Els ponts que es van crear entre dones creients van generar un ecumenisme de base molt potent.
Els noms que comentava el Quim —Botam, Martí— representen una vessant més institucional. Però també hi ha figures com Antoni Matabosch, que des de l’àmbit acadèmic i eclesial va impulsar el diàleg ecumènic i interreligiós.
Cervera: De fet, Matabosch, juntament amb líders d’altres religions, va impulsar el Grup de Treball Estable de Religions GTER. És un espai de diàleg entre grans tradicions a través dels seus lideratges, amb comunicats i manifestos. AUDIR, en canvi, té una altra perspectiva: treballa des de la base, amb persones creients, agnòstiques o d’altres conviccions, sense necessitat de lideratges oficials.
Què va abans: les institucions o els moviments de base?
Cervera: Van en paral·lel.
Simón: Un exemple d’activitat novedosa i que s’ha consolidat és la Nit de les Religions, que neix d’AUDIR, però que després les administracions d’algunes poblacions de Catalunya, han vist com una eina necessària per gestionar la diversitat religiosa i han demanat poder-la impulsar conjuntament.
AUDIR, i també la Xarxa Interreligiosa de Justícia i Pau, han fet un pas important incorporant el concepte d’interconviccional, integrant minories religioses i conviccions no religioses, com per exemple, el budisme o el diàleg amb persones atees i agnòstiques. Això amplia molt la mirada i integra espiritualitats diverses.
És Catalunya un referent del diàleg interreligiós a Europa?
Simón: Formo part de l’URI (United Religions Initiative) representant AUDIR. He constatat que moltes pràctiques europees s’inspiren en l’experiència catalana: el suport institucional, l’OAR, la producció de llibres i articles. A Europa això no és habitual. Hi ha iniciatives molt bones, però sense suport públic. A Barcelona, l’acte inaugural de la Nit de les Religions es va dur a terme al Saló de Cent amb motiu del desè aniversari. Això diu molt.
Què explica que a Catalunya s’hagi prioritzat aquesta línia d’actuació també des de les institucions i administracions polítiques?
Forcano: Catalunya té un teixit associatiu molt fort. Hi ha una cultura de xarxa, de convivència i d’iniciativa civil molt arrelada. Això facilita la relació entre administració i associacions, més que en altres països on la separació és molt més llunyana.
Cervera: Som un país de frontera i de migracions constants. Històricament hi ha hagut moviments de pau, de diàleg. Hi ha tota una història de conflictes, però també un fil pacifista i de diàleg molt potent.
Com encaixa tot això en un context cada vegada més secularitzat a Catalunya?
Forcano: La forta secularització de Catalunya ha provocat que moltes persones es replantegin quines espiritualitats o tradicions religioses volen seguir. Sociològicament, tant a Catalunya com al País Basc, aquest caràcter cosmopolita ha afavorit una gran diversificació de grups, minories i tradicions religioses.
Un fenomen clar és el de les dones musulmanes converses. Hi ha persones d’aquí que s’apropen a l’islam per convicció pròpia o per relacions personals, i això no és nou: existeixen xarxes consolidades des de fa anys. La diversitat, per tant, es multiplica. Aquesta pluralitat genera una necessitat encara més gran de diàleg i cohesió social.
Simón: Fa poc vaig participar en una jornada de la Generalitat, organitzada pel Consell de la Joventut i l’òrgan de Relacions Religioses, sobre religió i joves. Es va presentar l’ estudi “La religiositat de la joventut catalana” que apuntava una paradoxa interessant: una societat més secularitzada, menys creient, però amb pràctiques espirituals molt presents.
A Catalunya, hi ha cada cop més joves practicants d’una religió o tradició espiritual?
Simón: Sí, i crec que és perquè la pràctica espiritual respon a una necessitat profunda dels joves de donar transcendència a la seva vida. Són pràctiques sovint orientades a la meditació, a fer recessos, a buscar camins espirituals personals. No tant a anar a missa, sinó a integrar l’espiritualitat en el dia a dia. Molts joves no es defineixen com a creients, però sí que tenen una convicció espiritual, a vegades molt intel·lectual, vinculada a la recerca de sentit.
Cervera: Hi ha també joves que tornen a la seva tradició religiosa o que la descobreixen. Persones que es bategen ja de grans, els anomenats catecúmens. És un fenomen interessant perquè mostra una diversificació generacional. Hi ha joves que, a partir de la seva experiència vital, senten la necessitat de reconnectar amb una dimensió espiritual. Quan els joves comparteixen aquestes experiències, apareixen relats molt diversos, però amb un element comú: la dimensió espiritual.
Quins referents internacionals té i quines influències ha rebut Catalunya en el model d’una societat multicultural i multireligiosa?
Simón: Catalunya pren referents d’altres països, com el Regne Unit o Alemanya. O va fent el seu propi camí.
Cervera: Diria que els Estats Units han estat un referent, no per copiar, sinó per inspirar-se. Allà la diversitat religiosa ha estat present des del principi.
Forcano: Els debats sobre diversitat religiosa i diàleg interreligiós sorgeixen en l’àmbit universitari, quan es plantegen els conceptes de societat multicultural i interculturalitat. Moltes línies venen de l’acadèmia nord-americana, especialment de l’àmbit de la sociologia i l’antropologia, i després s’han aplicat també al fet religiós, sobretot en relació als fenòmens de la migració, l’acollida i la integració en la societat d’arribada.
Diàleg interreligiós i intercultural: són dues cares inseparables?
Simón: És aquesta doble dimensió —interreligiosa i intercultural— la que fa el diàleg tan enriquidor. A vegades parlem molt d’interreligiós, però cal treballar més la interculturalitat. A Barcelona hi ha una consciència clara d’aquesta necessitat.
Sovint es confonen religió i cultura. Per exemple, quan es diu que una dona musulmana no pot ser feminista, s’està barrejant cultura i religió. El diàleg interreligiós ajuda precisament a desfer aquests tòpics i a entendre millor d’on ve cadascú. Aquesta curiositat per conèixer l’altre, aquest interès per saber qui és, forma part de la nostra cultura del diàleg, encara que no sempre sigui fàcil.
Tenim figures que han creat pensament i escola: Raimon Panikkar, Joan Botam, Jordi Pigem, Xavier Melloni, Berta Meneses… Persones amb carismes diferents que escriuen, creen pràctiques i grups. Això té molt valor.
Com es pot assolir la pau des de la diversitat?
Simón: Crec que cada cop hi ha més consciència, dins i fora de l’àmbit religiós, que per assolir la pau cal una unitat, però no una uniformització. Es tracta de trobar allò que tenim en comú, no de negar les diferències. L’espiritualitat dels altres ens ajuda a entendre la nostra pròpia fe.
Cervera: Això és clau. En els grups de diàleg, cadascú manté el seu llenguatge i la seva tradició, però descobreix coses noves gràcies als altres. No es tracta de crear una nova religió, sinó d’enriquir-se mútuament.
Son identitats que sumen.
Forcano: Exacte, Amin Maalouf ho explica molt bé quan parla d’identitats que sumen, no que s’enfronten. La identitat no és única: està formada per l’origen, les llengües, les experiències. Quan entens la identitat com una suma, s’obre la porta a una consciència d’unitat.
Aquesta idea també és present en les tradicions religioses clàssiques, tot i que sovint queda eclipsada per interessos de poder o contextos històrics concrets. Però en els fonaments del cristianisme, l’islam i altres tradicions es comparteix aquest horitzó, especialment en el treball per la pau.
Simón: Sense reconèixer la dimensió espiritual és difícil avançar cap a la pau. Aquesta dimensió obre una consciència que va més enllà del benestar immediat.
Ara bé, el context actual és molt fosc. Què està passant? Hi ha una polarització enorme, i no només en països llunyans: també a Europa.
Forcano: Hi ha una lluita molt forta, perquè des de l’àmbit polític s’intenta instrumentalitzar els discursos religiosos per legitimar posicionaments i estratègies polítiques. Els qui pensem en aquest potencial de consciència compartida, d’unitat i de transformació social anticapitalista, som clarament una minoria.
Per això hem de mantenir l’esperança, cuidar aquest espai i continuar lluitant, però amb molta consciència crítica. Actualment, hi ha una tendència hegemònica que vol aprofitar les identitats religioses per reforçar dinàmiques de poder i exclusió.
Simón: Tots els grans moviments socials han començat sent minories. Quan parlo de minoria no ho dic en sentit negatiu. Al contrari: aquest potencial és avui més necessari que mai. Arribar a la consciència que això és imprescindible requereix travessar molts processos i moltes crisis.
Com us imagineu Catalunya d’aquí a deu anys?
Simón: El repte mediambiental serà central. Si no fem un canvi estructural profund —en la manera de consumir, de viure— anem cap a l’autodestrucció. La Terra ens està parlant, i no li fem cas. Tenim davant nostre una oportunitat de fer emergir la llum. Els processos de la natura són cíclics, i connectar amb aquesta consciència ens permet no perdre l’esperança, encara que siguem minoria.
Cervera: S’haurà de treballar una aliança real entre el diàleg interreligiós i els moviments socials: ecologisme, feminisme, antiracisme, i també el món de l’art. Al capitalisme no li interessen les savieses espirituals ja que posen en qüestió l’afany de lucre per uns pocs, i totes les religions aporten quelcom per la transformació de les estructures socials injustes en favor dels més exclosos. Tota acció sòcio-política té en el fos una motivació ètica-espiritual.
Forcano: Intuïtivament veig una Catalunya amb més diversitat, més tensió política i més pressió sobre el model urbà i de consum. També veig una tensió creixent entre món rural i urbà, entre sostenibilitat i productivisme. Les crisis que venen ens obligaran a unir-nos i a crear nous moviments. Només des d’una consciència que superi les barreres identitàries podrem caminar junts.
