Entre l’any de naixement del monjo benedictí Josep Miquel Bausset (l’Alcúdia, València, 1955) i el de la periodista —declarada catòlica, “tot i ser com una espècie en extinció” segons ella— Montserrat Pareras Dameson (la Garriga, Vallès Oriental, 1997), la transformació demogràfica i cultural que es va viure a Catalunya va ser gran. I es va passar d’una dictadura a una democràcia en què la configuració eclesial va patir canvis rellevants: “Només cal observar com del 1985 —és a dir, des de la redacció d’Arrels cristianes de Catalunya— al 2024, l’Església catalana ha canviat molt, començant per la manera com els seus bisbes han tractat la llengua catalana”, va reconèixer Bausset el passat divendres en una taula rodona que no només comptava amb ells dos, sinó també amb el filòleg mallorquí Nicolau Dols i la periodista Glòria Barrete, per cloure un nou curs virtual d’Effathà – Cristians de base.
“Ara, si em passejo pel meu barri de Barcelona i vaig a alguna església a prop de casa, allò que podré trobar dirigit als joves és principalment fet en castellà“, va exposar Dameson, la més jove dels convidats, abans que la qüestió de fons en el debat es decantés cap a la tasca que va tenir, abans d’acabar el segle XX, l’Església a Catalunya per tal d’obrir un horitzó de catalanitat a les migracions internes de la dècada de 1950. “Ara vivim en temps molt diferents —va continuar Bausset—, en què es prioritza l’evangelització en massa, encara que es faci en castellà”.
Durant les últimes dècades, la sensibilitat de nombrosos representants eclesials per oferir el català com una eina de progrés social ha basculat, tal com va definir Dols, cap a una situació “que genera pànic”: coneixedor de la història recent dels bisbats balears, l’expert en filologia va admetre que, en l’actualitat, “qualsevol moviment a favor de la llengua suscita una reacció contrària”, posant l’exemple de les recents crítiques rebudes per l’arquebisbe de València, Enric Benavent. Una visió a la qual Dameson treia ferro: “A pesar d’això, és interessant que l’Església continuï sent catalanoparlant, ja que la llengua també transmet uns elements històrics específics que funcionen bé en el camp de l’intercanvi espiritual”.
El diàleg, necessari per tractar la realitat lingüística a l’Església
Després que la moderadora del debat, Glòria Barrete, suggerís d’aprofundir sobre la defensa de la llengua a l’Església entesa com una acció que no es limiti a fer-ne un ús puntual, els participants es van apropar a una anàlisi més exhaustiva, centrada en saber “sintonitzar amb el poble”, com va dir Bausset. “Es pot parlar en català quan ocupes un càrrec eclesial elevat, però també convindria pensar i sentir-se català“, va argumentar el monjo resident actualment al Santuari del Miracle, conscient de les grans diferències en l’arrelament de les llengües vernacles que ha existit en les cúries eclesials de Catalunya i el País Valencià.
Observant finalment el retrat religiós i lingüísitc que es va presentar en el debat per part de totes les veus —d’edats i procedències diferents—, la conclusió va ser compartida unànimement: és difícil arribar a una entesa total i evitar tensions a l’hora de dialogar sobre la realitat lingüística que hi ha a l’Església catalana. “Però l’esperança no es pot perdre mai, i els ponts de diàleg sempre es podran fer“, va acabar Bausset.