En un context marcat per la pluralitat religiosa i els reptes de la convivència urbana, el diàleg interreligiós esdevé una eina clau de cohesió social. En aquest marc, el cicle d’entrevistes de Flama aborda l’experiència catalana a través de la mirada de Mónica Cornejo, doctora i professora de la Universitat Complutense de Madrid i investigadora de l’Instituto Universitario de Ciencias de les Religiones (IUCCRR), que en subratlla la difusió, la maduresa i el valor cívic.
Cornejo considera que el recorregut fet a Catalunya en matèria de diàleg interreligiós és destacable per la seva difusió i grau de maduresa, la qualifica d’“espectacular». L’experta subratlla que aquests diàlegs entre religions i conviccions “es coneixen i es practiquen en tot el territori, amb una regularitat en el temps» que no coneix en altres llocs de l’Espanya. La pràctica del diàleg està socialment reconeguda i consolidada. Aquesta continuïtat permet que tant la societat com les institucions sàpiguen que poden recórrer a aquests formats “com a instrument per millorar la convivència”.
El valor del diàleg entre confessions en territori català no es limita a la gestió de conflictes, sinó que funciona també com a una eina estable. En aquest sentit, Cornejo assenyala que no s’utilitza “només quan hi ha conflictes, sinó també com a manera general de promoure els valors cívics i harmonia respectuosa de les diversitats”. Això fa que el diàleg interreligiós i interconviccional esdevingui “una forma més de participació ciutadana que és innovadora i aporta serenitat i complexitat a aquesta convivència entre diferents”.
Maduresa i experiència acumulada
Cornejo explica que és. al menys des dels anys noranta, que a Catalunya existeix el diàleg interreligiós. Aquesta trajectòria dona maduresa tant en l’organització com en la participació. La professora indica «Moltes de les persones que participen del diàleg interreligiós, tenen experiència anterior o han assistit a esdeveniments similars”, cosa que fa que coneguin les dinàmiques i els valors propis d’aquests espais. Això, segons ella, “evita potencials conflictes o situacions incòmodes” que ha observat en altres contextos amb menys trajectòria.
Aquesta experiència també es demostra entre els promotors i organitzadors d’espais on es pugui donar el diàleg: “Coneixen les dinàmiques desitjables i les que convé evitar”, i això els permet escollir adequadament “les persones, els entorns i les temàtiques” perquè contribueixin de manera creativa i constructiva a l’intercanvi intel·lectual i emocional propi de les sessions. Per tot plegat, conclou que “l’experiència catalana un exemple del qual aprendre”.
Moviments de base: fonamentals
Cornejo afirma que hi ha un paper fonamental dels moviments de base en la construcció de xarxes de diàleg interreligiós. Reconeix que “les iniciatives institucionals són importants per donar visibilitat al diàleg”, però són els moviments de base “els que realment construeixen el teixit social del diàleg”. Així, són els ciutadans els qui apropen el diàleg a la població “en tots els nivells territorials i de classe social” i contribueixen de manera decisiva a “consolidar i estendre una cultura del diàleg”.
Finalment, Cornejo considera limitant el fet d’associar el diàleg interreligiós únicament a situacions de conflicte. Defensa que cal assumir-lo “com una forma més de participació en la vida comunitària” i seguir l’exemple català, que no l’entén “com un esdeveniment puntual que emergeix per les necessitats de resolució d’un conflicte ja en marxa”. Per tant, el diàleg permet articular “un espai i un temps de comprensió mútua” i la millor pràctica és la promoció d’“una cultura del diàleg”, ja que aquesta és “el millor antídot contra els estereotips, els prejudicis i les divisions socials basades en ells”.
