El bisbe emèrit de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, protagonitza el segon capítol de la temporada del programa Eméritos, un camino de fe, emès aquest dissabte 17 de gener a TRECE. El reportatge ofereix un recorregut ampli per la seva trajectòria vital i pastoral, des de la infantesa a València fins a l’etapa actual com a bisbe emèrit, amb un relat marcat pel retorn constant a allò que ell mateix defineix com “l’essencial de la fe”.
L’enregistrament té lloc a València, a tocar del nucli antic de la ciutat, on va néixer i créixer el prelat. Des d’aquest espai, envoltat d’esglésies i campanars, Cortés evoca una infantesa viscuda en un ambient profundament cristià. “L’ambient que vaig respirar aquí de petit, a casa i a l’escola, era el d’una família nombrosa on la fe es vivia de manera natural”, explicat. El bisbe emèrit recorda que la seva socialització es va produir “en un entorn religiós molt normalitzat”, en una “Espanya en blanc i negre” que, segons afirma, “es podia viure amb felicitat i senzillesa”.
Família i educació, arrels de la fe
Durant el programa, Cortés destaca el paper determinant de la seva família en el seu camí de fe. Així, parla dels seus pares, Manuel i Concha, com a “persones de cor i sincerament cristianes”, i remarca que “el més important és que donaven una imatge de convicció profunda de fe”. El seu pare, vinculat a l’Acció Catòlica a l’arxidiòcesi de València, va ser una figura de referència, tant per la seva implicació eclesial com pel seu testimoni personal.
L’educació marianista també ocupa un lloc central en el seu relat. “El meu creixement intel·lectual, afectiu i de fe està estretament lligat als marianistes”, admet, definint aquella formació com “una línia educativa oberta, alliberadora i profundament religiosa”. En aquest sentit, Cortés matisa una visió crítica sovint associada a l’educació religiosa del seu temps: “No va ser una educació repressiva ni retrògrada», assenyala, «com de vegades es diu”. Per al bisbe, la coherència entre la fe familiar i l’escolar “no és gens fàcil”, i per això considera que “avui una vocació és gairebé un miracle”.
La crida al sacerdoci i els primers nomenaments
Ordenat sacerdot el 23 de desembre de 1971, Cortés comenta en aquest espai televisiu que la seva decisió va ser viscuda amb naturalitat dins la família. “Tothom em deia que era el millor camí i no vaig trobar cap oposició”, recorda, afegint que per al seu pare “va ser una alegria i una cosa molt natural”. Tot i haver-se plantejat altres formes de compromís cristià durant la joventut, va acabar entenent que “el sacerdoci parroquial era el lloc on el Senyor em demanava ser”.
Mirant enrere, el bisbe emèrit fa una lectura serena i humil del seu recorregut: “Soc conscient que podria haver fet millor moltes coses, però essencialment m’he donat i m’he ofert a Jesucrist en el carisma apostòlic”, confessa, resumint així la manera com entén el conjunt del seu ministeri, més enllà d’encerts o limitacions personals.
De l’episcopat a la creació d’una nova diòcesi
El programa també recull moments clau del seu camí cap a l’episcopat, com la trucada inesperada del nunci apostòlic que el va portar a ser nomenat bisbe d’Eivissa el 1998 i, anys més tard, primer bisbe de Sant Feliu de Llobregat. “Em vaig llençar a l’aventura de l’Esperit”, expressa, recordant aquells moments de discerniment i decisió.
Sobre la creació de la nova diòcesi catalana l’any 2004, Cortés apunta que va afrontar el repte sense grans plans previs. “Vam començar sense gaires pretensions i amb molt pocs mitjans”, recorda, tot subratllant que no van «implantar una organització a priori, sinó que la mateixa vida ens la va anar demanant”. L’objectiu principal va ser crear una consciència de pertinença diocesana sense trencar els vincles amb l’arxidiòcesi de Barcelona, un procés que havia de ser lent i basat en experiències compartides.
Sant Agustí, el papa i el retorn a l’essencial
Un altre aspecte destacat de l’entrevista és la referència a Agustí d’Hipona, a qui Cortés considera el seu sant preferit. En aquest sentit, ha detallat l’alegria que va sentir amb l’elecció d’un papa agustí, Robert Prevost, el passat mes de maig. “Quan va ser nomenat un papa agustí em vaig alegrar molt, perquè això garantia anar a l’essencial, centrar-se en allò que per a sant Agustí va ser el centre de la seva doctrina i de la seva manera de viure”, assenyala, convençut que aquest retorn a l’essencial és també clau per al present i el futur de l’Església, especialment en un context en què, segons ell, sovint es posa l’accent en aspectes secundaris i «es perd de vista el nucli de la fe».
Malaltia, fe i etapa d’emèrit
Un dels moments més personals de l’entrevista arriba quan el bisbe emèrit parla de la malaltia que pateix des del 2013. En aquest punt, revela que viure el mieloma va ser “una experiència profundament creient, però costosa”, ja que va haver de compaginar el tractament amb les responsabilitats pastorals. “Va ser afrontar el repte amb molta pobresa i humilitat davant del que el Senyor em demanava”, relata.
Un any i mig després de la seva jubilació, Cortés entén aquesta etapa com a bisbe emèrit com una oportunitat per tornar a l’essencial. “Ser emèrit no vol dir acomodar-se, sinó ordenar la vida i viure-la amb disponibilitat”, reconeix. Més temps per a la pregària, la lectura i el silenci marquen el seu dia a dia, amb el desig de continuar vivint la fe “com una vida que s’expressa en l’amor”.
El programa Eméritos continua així donant veu a bisbes emèrits que comparteixen el seu testimoni vital i pastoral, amb una mirada serena sobre el pas del temps i el servei a l’Església. Un dels pròxims protagonistes d’aquesta nova temporada del programa serà l’arquebisbe emèrit d’Urgell, Joan-Enric Vives.
