“Incorporar persones no ordenades al govern parroquial, en situacions d’excepcionalitat per manca de capellans, ja és una necessitat a la majoria de les parròquies d’Espanya, no pas una opció”. Jordi Bertomeu, sacerdot de la diòcesi de Tortosa, conegut per molts com l’home de confiança tant del papa Francesc com del papa Lleó XIV en qüestions tan delicades com la dissolució del Sodalicio, ha publicat el seu nou llibre, Parroquias dirigidas por laicos. Configurados bautismalmente con Cristo para el servicio (PPC), una reflexió teològica i jurídica sobre l’exercici del lideratge o de la direcció pastoral parroquial per part de fidels no ordenats, que va presentar fa un mes a la Fira del Llibre de Madrid. La proposta, concebuda abans de l’experiència sinodal amb Bergoglio, posa l’accent en les oportunitats de compartir la responsabilitat en la gestió de les parròquies, massa dependents del rector.
Per què ara un llibre sobre parròquies dirigides per laics?
Tot arriba al seu moment. El 2012, quan vaig defensar aquesta mateixa tesi a la Universitat Gregoriana, contemplava aquesta possibilitat que ofereix el dret canònic com una qüestió merament especulativa. Avui, l’any 2026, considero que és un deure de consciència fer allò que deia sant Tomàs: “Compartir amb els altres allò que s’ha contemplat.”
La manca de capellans és un problema o una oportunitat?
Les dues coses, segons quin sigui el teu posicionament personal i eclesial. Segons quina sigui la teva opció de vida.
Quina és la seva?
En aquest cas, partir del mètode sinodal aplicat al discerniment, ja que hi ha accions meves i de l’Església que no estan a l’alçada de la nostra identitat. Sense por del judici, perquè es fa a la llum d’Aquell que diu la darrera paraula sobre la veritat dels nostres actes. Aquest discerniment des de Crist impedeix els prejudicis ideològics i la polarització, que tant crispa i en què alguns xipollegen tan a gust.
Una parròquia necessita un capellà… o necessita una comunitat?
La parròquia és una comunitat jeràrquica d’aquells que han estat configurats pel baptisme amb Crist servidor. Tots se saben necessaris. Sigui a l’Espanya buida o en una gran ciutat, a totes acullen amb goig el sacerdot, el pastor que representa sacramentalment la mediació de Crist i de l’Església.
Què aporta un sacerdot a aquesta comunitat?
La provocació de cridar els seus germans a llegir el nom de Déu en la seva vida, a caminar amb Jesús sobre les aigües de la vida. Ha estat configurat sacramentalment per a un servei ministerial molt particular. No oblidem, però, que a la Bíblia només apareix una vocació: la de ser com Jesús. Tota la resta són mitjans per assolir l’única finalitat de seguir l’únic revolucionari de debò. Personificant el Servidor en la consagració, tots els qui es congreguen al voltant de l’altar poden descobrir el sentit del seu servei.
Tots són servidors, però què vol dir realment “dirigir” una parròquia?
Experimentar que l’únic poder de Déu és estimar i lliurar-ho tot. La parròquia és un espai privilegiat per aprendre de l’únic Totpoderós que el poder és servir perquè has reconegut el límit de l’altre com una crida a la relació. Alhora, desaprendre que el poder consisteixi només a dominar, imposar la pròpia voluntat, instrumentalitzar o reivindicar privilegis que ningú no t’ha concedit. Quinze anys gestionant casos d’abusos al Dicasteri per a la Doctrina de la Fe són una escola del que suposa l’exercici tòxic del poder a l’Església.
Per què a alguns els incomoda tant la idea de compartir amb altres la direcció de la parròquia?
Potser pel clericalisme i una concepció elitista del servei ministerial que tant va denunciar Francesc?
Estem davant d’una revolució o davant d’una tornada als orígens?
L’Església viu des de fa dos mil anys l’única revolució mereixedora d’aquest nom. A cada moment històric ha descobert amb Jesús que som cridats a fer-nos u amb Ell.
Què diu realment el dret canònic sobre aquest tema?
Que la correcta aplicació del dret t’impedeix acontentar-te amb una aplicació formalista de les mateixes fórmules de sempre, especialment davant situacions excepcionals. Avui, l’escassetat de sacerdots a la majoria de les diòcesis impedeix nomenar un rector per a cada parròquia. És un fet que cal discernir si permet aplicar, de manera supletòria, allò que sant Joan Pau II ens va regalar el 1983 amb el cànon 517, 2.
Què pot fer un laic que molts creuen reservat a un sacerdot?
Per exemple, participar potestativament en l’exercici de la cura pastoral. El laic i la laica són cridats a endreçar per a Déu totes les realitats temporals, començant per la seva família i la seva feina. Però, configurats pel baptisme amb Crist servidor, també poden, entre altres serveis eclesials, organitzar la caritat, ensenyar, portar l’administració o animar la pastoral juvenil o missional. Poden dirigir la parròquia amb un sacerdot moderador.
Però on queda el rector?
Quan s’aplica el cànon 517, 2 a una parròquia o a un grup de parròquies, no hi ha “rector” com a tal. Els altres que participen en la cura pastoral són coordinats per un sacerdot “moderador”, però responen directament davant del bisbe.
Sembla raonable, però el gran problema és la manca de capellans… o la manca d’imaginació pastoral?
És la manca d’espiritualitat que comporta la ideologització de la vida eclesial, la seva polarització i el tancament. L’experiència profunda de la fe cristiana sempre és una trobada amb Aquell que et salva. Des d’Ell, la imaginació pastoral és només pur discerniment amb el Ressuscitat. Sense Ell, només hi ha autosalvació i una veritat “posseïda” davant de la veritat autèntica, la rebuda eclesialment. Molt fanatisme catòlic coixeja per aquesta raó.
Hi ha bisbes que encara tenen por de donar responsabilitats als laics?
Segurament. Encara que cada cop menys. Normalment, passa per manca de formació. L’experiència conciliar ja té 60 anys de vida, però per a molts encara resta per descobrir o, almenys, per aprofundir. Al meu llibre reivindico la necessitat de sintonitzar la teologia baptismal del quart capítol de Lumen Gentium amb la teologia eucarística del segon capítol.
Quines qualitats hauria de tenir aquest laic que dirigeix una parròquia?
Les mateixes que les del sacerdot, si exceptuem la seva configuració ontològica per representar sacramentalment la mediació de Crist i de l’Església.
Una parròquia dirigida per laics pot ser fins i tot més evangelitzadora?
No necessàriament.
Quines experiències us han convençut que aquest model funciona?
Haver recorregut tota l’Amèrica Llatina, en regions on el celibat no és àmpliament acollit per una qüestió cultural. Descobrir que el cristianisme també hi està arrelat, com veiem en els nostres germans que han vingut a Europa buscant millorar les seves condicions de vida.
Per què alguns identifiquen aquest model amb una “Església sense sacerdots”?
Com hi pot haver una Església sense sacerdots? No ho entenc.
Potser és un sacerdot menys gestor i més pastor?
Segurament. Aquest mateix any, l’arquebisbe de Praga ha nomenat, en diverses parròquies, sacerdots moderadors responsables de “l’espiritual”, juntament amb persones no ordenades responsables del “material”, entenent per això la gestió econòmica i administrativa de les parròquies.
Què diria a un bisbe que veu aquests canvis com una amenaça?
Que la manca de preveres no és excusa per a la inacció pastoral ni per recórrer a solucions aparentment més fàcils, com ara acumular responsabilitats pastorals en sacerdots envellits o afectats de burnout, sense comptar la importació de vocacions de llocs on potser fan més falta.
I a un laic que pensa que no està preparat?
Que té tota la raó del món. No ho estem mai. Ningú. Però no som oklós, una multitud informe. Per la paraula de Jesús, acollida i interioritzada, som ekklesia, una comunitat que pot anunciar l’Evangeli.
Què li agradaria que canviés a les parròquies d’aquí a 10 anys?
Sobretot, la resposta al repte de la socialització digital dels nostres joves i la normalització de la parròquia com a comunitat de comunitats associatives i carismàtiques. El pontificat de Lleó XIV, missioner agustí i home de govern, políglota, amant de l’escolta atenta, matemàtic i humanista, serà decisiu per consolidar moltes de les intuïcions del seu predecessor.
Si pogués resumir el missatge del seu llibre en una frase, quin seria?
Incorporar persones no ordenades al govern parroquial, en situació d’excepcionalitat per manca de sacerdots és ja una necessitat a la majoria de les parròquies, no una opció.
Article original de Jesús Bastante, publicat en col·laboració amb Religión Digital
