Aquest divendres, Montserrat Torrent fa 100 anys. Pionera en la renovació de l’orgue a Catalunya, mestra de generacions senceres d’intèrprets i impulsora de la recuperació del patrimoni organístic, arriba al centenari amb la mateixa lucidesa serena que ha marcat tota la seva trajectòria. La seva vida suma més de 70 anys de carrera, milers de concerts i una feina decisiva per situar l’orgue al centre de la cultura musical catalana.
Parlar amb ella és entrar en una manera de mirar el món on la fe, la disciplina i la bellesa van sempre de bracet. Respon sense èpica impostada, però amb una intensitat poètica que converteix cada record en una petita lliçó de vida.
Vostè va començar al piano i la vida la va dur cap a l’orgue. Si hagués de descriure aquell moment com una escena —i no pas com un record—, què hi veuríem i què hi sentiríem?
Del piano en conservo nostàlgia i agraïment. Hi veig la meva mare, amb la seva tendresa maternal, a la sala de la Ronda; les hores d’aprenentatge, les seves lliçons i els seus consells estrictes. Hi sento la família reunida, les audicions amb els amics i els pacients del meu pare. Tot plegat, un contrallum de records plaents.
Amb l’orgue, en canvi, tot va arribar com una decisió no premeditada. Hi va haver obstinació davant les exigències d’en Frank Marshall, estius inquiets i profitosos. I, de sobte, una llum: Johann Sebastian Bach interpretat per Jubany. La vida em va obrir un camí nou. Va ser fermesa resolutiva. Un somriure a la llibertat.
Ha explicat que el primer coral de Bach que va escoltar va ser una revelació. Què va entendre aquell dia que encara avui no ha deixat d’entendre?
Vaig entendre que havia trobat el meu gaudi. El meu esperit hi va trobar pau; la meva ànima, confort. Se’m va obrir un món nou i vaig sentir el desig de no perdre temps, de no escatimar mai en l’estudi. Va ser com una llum d’alba: una llavor de passió que començava a germinar i que m’empenyia a avançar, cercant el sentit del temps.
En una vida tan llarga, què pesa més: la vocació o el destí?
No crec que sigui la longevitat allò que decanta un camí. És la vida, que et sorprèn dia a dia. És l’estrella clara que t’orienta. A vegades hi ha errors, però també són profitosos; d’altres, hi ha vitalitat, aventura, coneixements i persones que t’acompanyen.
Sovint es diu que l’orgue és una orquestra. Per a vostè, és més aviat un instrument… o un paisatge?
És un instrument on es conjuminen totes les sonoritats imaginables. Un instrument viu, en evolució constant, que ha sabut assumir els moviments culturals de cada època. Conforta tant l’oient com l’intèrpret, espiritualment i anímicament. És una aura de bonança, una claredat harmònica que convida a recórrer els espais de l’ànima. Una plàcida harmonia de tecles, mans i veus al ritme de la passió.
Ha dedicat la seva vida a recuperar patrimoni i repertoris antics. Quan toca música ibèrica dels segles XVI i XVII, què sent que està salvant?
Salvar, no. Ni ho he pretès ni ho he provocat. Amb Mercè Sala vam investigar tractats de música antiga per fer visible una música que havia quedat en l’oblit. També un patrimoni malmès per una guerra que no va respectar la cultura. El que he fet ha estat divulgar i estudiar. Convidar a emocions desconegudes. Fer reviure la memòria amb torrentades de llum. Fer sonar un origen musical que ja hi era.
La seva vida travessa gairebé tot un segle. En quin moment va sentir que fer música era també un acte de resistència?
Mai no ho he viscut així. La música ha estat la meva companya fidel, en els moments públics i en els íntims. Sempre al meu costat: bàlsam per a l’ànima afligida, consol, agraïment. Pel desert del món, m’ha nodrit. He viscut una vida votada a la música, sembrant arreu el degoteig de les seves notes.
Als anys seixanta, ser dona organista era nedar a contracorrent. Va tenir por alguna vegada?
No hi vaig parar atenció. Hi havia molt camí per recórrer, i això no mereixia ni un moment del meu temps.
L’any passat va poder donar la mà al papa Lleó XIV. Què va sentir en aquell instant, no com a músic, sinó com a persona?
Recordo el seu somriure dolç, que em va ungir de vida. Va ser una empara brolladora de mercès. Un bressol de generositat i agraïment. Bondat i pau. Unes mans confortades amb un bon regust celestial. El cor, consolat amb la fe.
Ara culmina, finalment, l’orgue que porta el seu nom a l’Oratori de Sant Felip Neri, un projecte que va començar fa més de mig segle. Què té aquest instrument de vostè —i què té vostè d’aquest orgue?
Té esforç, amor i convicció. La voluntat que sigui una obra útil, tant per a la interpretació com per a la pedagogia. Que els nous organistes hi trobin la cera per encendre el ble del seu art.
Amb gairebé cent anys, continua tocant i escoltant música. Com ha canviat la manera d’escoltar?
El pas dels dies et dona serenor. Allò que al principi era vitalitat i ingenuïtat, ara és solidesa i assaboriment: entendre millor el perquè de l’obra i del compositor.
Aquest divendres fa cent anys. Què li agradaria que la música —no pas la història— recordés de vostè?
Que el meu esforç ha servit perquè l’orgue sigui un instrument a tenir en compte. Els meus deixebles ho han entès, i sé que ho continuaran fent present.
I quan un dia deixi de tocar, què creu que continuarà sonant?
Continuarà sonant dins meu. No em puc separar dels sons que han enfortit la meva fe i el goig dels meus sentiments.
