El pròxim 21 d’abril farà un any de la mort del papa Francesc, que va traspassar el Dilluns de Pasqua de 2025 a l’edat de 88 anys. Per commemorar aquesta efemèride, Salvatore Cernuzio, periodista dels mitjans vaticans, publica Padre (Piemme), un relat íntim de la seva relació privilegiada amb el papa argentí, que es va forjar durant anys amb trobades a Casa Santa Marta, confidències, rialles, acudits i reflexions profundes sobre la fe, la família, el dol i l’Església. “Aquest llibre va néixer com un acte d’agraïment a un home, un papa, que va canviar la vida de tothom i va tocar el cor de molts”, explica a Flama el reporter italià.
Què l’ha impulsat a compartir amb el públic aquest testimoni tan personal del papa Francesc?
En realitat, no era la meva intenció fer un llibre. Mai no hauria volgut fer l’efecte de voler fer públics aspectes i moments que han estat, sobretot, íntims i privats. Però les paraules d’una col·lega van ser una inspiració. Em va dir: “Has viscut moments únics que pocs altres han tingut l’oportunitat de viure al costat del papa. Aquestes coses te les has d’escriure, perquè demà seràs vell i les oblidaràs. Escriu-les per a tu, escriu-les per transmetre-les als teus fills”. Llavors vaig esbossar unes quantes pàgines d’apunts i vaig veure que començava a prendre forma un relat. Vaig continuar i en dues setmanes, d’una tirada, ja estava tot llest. Vaig pensar que podria fer bé compartir amb molta gent la grandesa del papa Francesc, el rostre privat del qual no estava tan allunyat del públic.
El papa Francesc solia dir que les tres paraules clau per caminar a la vida són “permís, perdó, gràcies”. Vostè relata que un instant abans de morir, va agrair a l’infermer el got d’aigua que li va demanar i li va dir que el disculpés per les molèsties. Creu que les seves últimes paraules reflecteixen la seva coherència vital?
Més que res, estan perfectament en línia amb la seva manera de ser: era una persona que valorava tots els seus col·laboradors, que no mirava ningú amb esnobisme i que tenia molt d’interès a mantenir petits gestos de cortesia, apresos de nen. Per exemple, sempre s’aixecava quan jo entrava al seu apartament. Tenia el genoll adolorit, li costava molt en els últims temps, però sempre feia una salutació dempeus. O quan tornàvem al garatge de Santa Marta després de visites a parròquies i presons, ell sempre esperava que tots els qui l’acompanyaven se n’anessin i després hi entrava ell.
Vostè que el va conèixer bé, creu que hauria anat a Gaza i a Ucraïna si hagués tingut més temps?
Sé que havia demanat d’anar a Turquia per celebrar els 1.700 anys del Concili de Nicea fins i tot en llitera, en qualsevol condició; per tant, segur que cap malaltia li hauria impedit fer aquests viatges tan importants. El problema eren els contextos: Gaza, amb preocupacions per la seguretat al nivell més alt; Ucraïna, perquè desitjava anar a Kíiv però només a condició d’anar també a Moscou. I de Rússia no havia rebut cap senyal d’obertura. Cosa que l’havia deixat molt dolgut.
Moltes persones diuen que el papa Francesc les ha ajudat a apropar-se més a l’Església. Per què creu que ha estat capaç d’arribar al cor de tanta gent?
Una de les grans crítiques contra ell ha estat la d’haver apropat els qui eren lluny de l’Església i haver allunyat els qui eren a prop. Penso que és una gran mentida, perquè a molts creients el papa els ha permès fer un salt endavant, madurar en la fe, ampliar la mirada i entendre que ser catòlic significa tenir un sentit d’universalitat; que hi ha una Església també a l’Amazònia; que també la dels migrants, els pobres i els avis sols són vides que cal defensar; que valors cristians són també tenir cura de la terra i mantenir relacions de fraternitat amb les altres religions.
Després, a més d’això, queda el seu carisma, la simpatia, els gestos imprevistos, certes frases que s’han fet virals fins i tot entre els més joves. Un papa que avui alguns dibuixen amb pinzellades d’idealisme i heroisme, que hauria estat capaç de fer qualsevol cosa. És realment bonica la imatge que queda de Jorge Mario Bergoglio i espero que el meu llibre pugui servir per reforçar-la i demostrar que aquell rostre públic no estava tan allunyat del privat.
Què és el més important que ha après estant al seu costat?
Com a creient, a sentir-me sempre estimat i perdonat per Déu; com a pare de 4 fills, a posar-los a ells com a prioritat, a retardar si cal un article però asseure’m a terra i jugar amb ells; com a home, a “anar sempre endavant”. És una frase que repetia sovint, pot semblar banal, però m’ajuda molt quan m’he sentit asfixiat per problemes passats, angoixes futures o dificultats en el present. “Endavant, sempre endavant, perquè el que ha passat ja ha quedat enrere”.
