L’11 de març de 2025, poques setmanes abans de morir, el papa Francesc va aprovar des de l’hospital Gemelli de Roma l’inici de la fase d’implementació del Sínode sobre la sinodalitat, un pla triennal que culminarà el 2028 amb una assemblea al Vaticà. Guiades per la Secretaria General del Sínode, les diòcesis d’arreu del món estan cridades a posar en pràctica el Document Final, implicant clergues i laics en la vida comunitària. Enric Termes, responsable d’aquesta fase a l’arquebisbat de Barcelona, explica a Flama com es viu i es gestiona el repte. “La sinodalitat —diu— no és un Nescafé instantani, sinó un procés que demana temps i formació”.
El primer consistori extraordinari del papa Lleó es va celebrar amb un estil sinodal: taules rodones i intervencions obertes. Què en pensa?
És important que no s’aparquin les carpetes, sinó que continuïn obertes. Veure tot un conjunt de cardenals al voltant d’una taula, que es donin a elegir els temes i que s’hagi escollit sinodalitat i missió és rellevant per entendre el moment que viu l’Església. El primer discurs del papa als cardenals el 9 de maig de 2025, l’endemà de l’elecció, va marcar la línia del seu pontificat amb els temes que va desglossar, i aquest consistori ha estat un pas més en la mateixa direcció.
A què és degut el recel que suscita encara la sinodalitat en certs sectors?
Hi ha reticències perquè la sinodalitat no és un camí fàcil, a ningú li agrada que li moguin la cadira. Però en el fons es tracta de respondre a una intuïció del Vaticà II. El Concili Vaticà II ens va permetre estudiar què és el Poble de Déu i els diferents ministeris, que vam conèixer des de la teoria. Ara, el Sínode ens ajuda a aprofundir-hi en la pràctica, amb un laïcat més implicat i actiu que fa 60 anys. Un altre canvi important en relació amb aquella època és que el Vaticà II va ser un concili molt europeu; a hores d’ara, en canvi, l’episcopat és universal, i les tecnologies de la comunicació ens permeten estar més connectats que mai. La intuïció del papa Francesc no està acabada de coure, cal un altre temps d’aplicació i veurem com culmina a l’assemblea eclesial del 2028.
Com ha sigut el procés d’implementació del Sínode a Barcelona i a Catalunya des que es va reactivar després de l’arribada del papa Lleó XIV?
A Barcelona, per diverses circumstàncies, tenim encara molta feina a fer. Hem anat plantejant el tema i intentant aplicar la metodologia en les reunions del consell pastoral diocesà, però ens trobem en els primers passos. La resta de diòcesis amb seu a Catalunya han avançat a diferents ritmes, perquè cada una té una situació particular. En qualsevol cas, es van celebrant trobades d’equips sinodals i es van fent formacions adreçades a tothom, com la que va organitzar en línia Cristianisme i Justícia, amb referents com Rafael Luciani o Cristina Inogés.
Totes les parròquies tenen el Document Final del Sínode?
S’ha enviat a totes les parròquies, evidentment, però és com llançar una llavor, que no saps ben bé on anirà a parar. És un document de 60 pàgines, cal llegir-lo i treballar-lo. A Barcelona, l’any 2022 vam fer fitxes de revisió de vida sobre alguns aspectes del que havien sortit a la fase diocesana. És un material important, ja que permet no partir de zero, sinó recollir la feina feta i determinar en quina mesura el que es va dir a l’assemblea diocesana es relaciona amb el Document Final del Sínode.
Quins diria que són actualment els desafiaments més urgents?
Durant la fase diocesana era clar el que s’havia de fer: llançar una pregunta, recollir les respostes i reflexionar. En la fase d’implementació es tracta de veure com anar aterrant les reflexions. Independentment d’això, cal treballar les grans paraules del sínode: discerniment, conversió, espiritualitat, consells o organismes de participació.
Discerniment: què cal tenir present per dur-lo a terme?
És un gran repte pensar en com es pot avançar en el discerniment en organismes ja existents com els consells, parroquials o diocesans. En un consell es pot demanar a quina hora es farà la missa del gall, però aquests espais no es poden limitar només a aquesta mena de decisions. La riquesa del treball fet fins ara ha estat donada per la complementarietat. Al document continental a l’Índia o al Pròxim Orient algú va dir que era la primera vegada que el rector els havia preguntat el seu parer.
Els mossens han estat formats per dirigir.
En efecte, però hi ha moltes maneres de fer-ho. Qui en sap més d’una parròquia és el mossèn, però la complementarietat és important. A Catalunya, l’hem practicada des de fa molt de temps amb experiències com el Concili Provincial Tarraconense, en el qual les temàtiques van sortir de consultes. A Barcelona, el pla pastoral va tenir també una etapa de consulta en què van participar tots aquells que ho van desitjar.
Entre els reticents a la sinodalitat, hi ha qui diu que el problema no és l’escolta, sinó una suposada “amenaça” a l’autoritat dels preveres.
Per a mi, com a prevere, l’experiència del Sínode ha sigut un canvi important. Has de replantejar-te les teves actituds, admetre que allò que dius pot ser qüestionat, no des de la mala fe, sinó des d’una altra manera de veure les coses. Una ministerialitat complementària és important. En un moment determinat, entre la fase diocesana i continental, des de la Secretaria General del Sínode van enviar dues cartes, una als capellans i una altra als bisbes, per dir que el seu paper no queda menystingut. Un dels problemes de l’Església i la societat és el poder, que es tradueix en clericalisme, abusos i situacions per l’estil. A Europa, l’Església funciona molt allò de “sempre s’ha fet així”. La inèrcia portava a lloar el rector, i ell s’ho creu i a partir d’aquí adopta una determinada manera de fer.
Els canvis en la vida no sempre són fàcils, ni personalment, ni eclesialment.
Suposen un repte. En una societat amb pocs matisos de gris, on tot és blanc o negre, estem cridats a aprofundir què significa realment sinodalitat. Caminar junts és difícil, quan fas una excursió hi ha de tot: el que vol arribar al lloc ràpidament, el que s’encanta i el que va fent. Combinar els ritmes no és fàcil. El papa Francesc deia que el pastor de vegades se situa al davant de les ovelles, i d’altres al mig o endarrere. Aquesta imatge serveix per a l’Església i per a tota la societat.
Una altra de les paraules del Sínode és la conversa en l’Esperit. En què consisteix?
Els participants es preparen a partir d’algun tema tractat, espiritualment i intel·lectualment, des de la pregària i de les mateixes coneixences. Es troben i cadascú, en un temps limitat, comparteix el que ha pensat. Hi ha avantatges, perquè fins i tot aquell a qui li costa parlar pot dir una paraula. Després, del que ha dit l’altre, cal extreure què t’ha sobtat, que t’ha trasbalsat inesperadament. Finalment, s’arriba a una síntesi en què tothom sei senti reconegut. Tant en les coses que han sortit amb força com a aquelles que no han sortit tant o que són petites i significatives.
Escoltar no és gens fàcil, en una societat en què hi ha una gran manca d’atenció.
Escoltar és més que sentir. A vegades no escoltes la persona, la sents mentre penses què li diràs quan acabi. Per això, la metodologia de la conversa en l’Esperit anima a escoltar l’altre, no quedar-se amb el teu discurs. És un tema que hem de treballar. Cal formar facilitadors, aprendre de persones que dominin la tècnica de la conversa i, sobretot, practicar.
En algun lloc s’ha dit que la sinodalitat és una de les millors respostes que pot donar l’Església davant el món actual?
Això es va dir en algun dels documents. El discerniment pot ser una petita gran aportació de l’Església en un món ple d’autoritarismes i polaritzat. A tothom ens convé seure a taula i escoltar l’altre amb tranquil·litat. Potser no estaràs d’acord amb alguna cosa de les que diu, però també és cert que si t’obres et podrà il·luminar: la veritat es descobreix amb un intercanvi.
Pel que fa al discerniment, què aporta el laïcat?
Aporta una altra perspectiva, hem de treballar amb el laïcat, homes i dones, perquè són el que arriben més lluny, a ambients on no arribem els mossens com ara les fàbriques, les associacions o les comunitats de veïns.
L’Església sinodal demana missió i participació. No cal viatjar a altres continents per ser missioners. On veu les oportunitats, en aquest sentit?
Enquestes recents de la Generalitat diuen que hi ha un percentatge alt de persones joves que no saben què és se celebra per Nadal. Això és una gran pèrdua cultural, però també és una oportunitat de proposar l’evangeli. Deia el papa Benet XVI que la missió implica atracció, no proselitisme. De cara a la missió, cal diàleg, buscar els elements participatius. L’Església té els seus models, fruits d’una època anterior, però cal que se sàpiga adaptar a les persones que hi arriben ferides per la vida, que no n’hi ha dues iguals. No sé com ho hem de fer, no hi ha mètodes, però sé que el nostre horitzó ha de ser l’adult, no l’infant. Amb els infants, plantes la llavor, però els canvis, la recerca interior, es produeix en l’edat adulta, quan la vida dona bufetades.
Què diu el cardenal Omella del procés sinodal?
Sempre ha anat obrint portes, ha estat un gran impulsor de la sinodalitat, en el sentit que demana integrar en la vida de la diòcesi allò que diu l’Església universal. El fet d’haver experimentat la sinodalitat a diferents nivells, tant a les Assemblees de Roma com en la nostra diòcesi, li ha fet conèixer les dificultats del procés sinodal. En la mesura que participes en diversos fòrums, vius les coses de manera diferent.
És vostè optimista de cara a 2028, hi ha marge per implementar la sinodalitat?
El 2028 haurem posat la segona filera de maons, no sé de quantes. Tot el que s’ha treballat fins ara necessita un temps per traduir-se. Tres anys són molts, però també són pocs. Hem posat una marxa, però no l’hem acabat, l’hem de consolidar. És com servir una copa de cava, serveixes i sembla que la copa queda plena, però després baixa l’escuma i n’hi vesses una miqueta més. Les coses demanen temps, i les inèrcies costen de canviar.
