Primera hora de la tarda d’un divendres i dues dones accedeixen amb els seus fills al cementiri del Poblenou, a Barcelona, per visitar, novament, les tombes dels seus familiars, i la del jove Francesc Canals, conegut popularment com el Santet del Poblenou. “Darrerament no s’han complert les coses que et demanava, Santet”, adverteix una d’elles dirigint-se al sepulcre, i dipositant-hi, com ja ha fet altres vegades, un nou paper amb un escrit fet a mà a través de la ranura del vidre que protegeix el nínxol.
“Aquesta situació es veu gairebé cada dia”, reconeix l’arquitecte i president de l’Arxiu Històric del Poblenou, Jordi Fossas (1957), qui ha arribat al quart de segle dirigint aquesta entitat arrelada al barri des que es va crear, fa 50 anys. I per a qui la història del Santet forma part de les converses que manté tant en l’àmbit familiar com amb els visitants, turistes, periodistes, espiritistes i gent diversa que s’apropen diàriament a la tomba de Canals.
125 anys de permanència
“La del Santet és història de devoció popular, de nombroses llegendes atribuïdes a la curta vida del jove i rituals no oficials que, des de finals del segle XIX [quan va morir el Santet, possiblement en patir tuberculosi, amb 22 anys], va començar com un joc i que ja ha assolit els 125 anys de permanència“, continua Fossas.
Just després de morir (“i de deixar gran tristesa entre tots els que el van conèixer”, com apunta Fossas) van ser les companyes de feina d’aquell jove i les floristes de la Rambla les primeres persones que van començar a portar flors al nínxol. “En concret, cada vegada que algú es casava, quan s’hi portava el ram de la núvia”, detalla el responsable de l’Arxiu del Poblenou; d’aquesta pràctica va sorgir una de les seves atribucions, intercedir per mals d’amor o la infertilitat, si bé també és receptor de peticions relacionades amb problemes de salut.
Sense haver-se constatat mai cap miracle directe per part seva (“per bé que es parli d’algunes premonicions fetes en vida, com ara parlant de la data exacta d’alguna mort abans que aquesta es produís”, diu Fossas), el Santet ha escrit una pàgina particular en el patrimoni funerari del Poblenou.
I en ple segle XXI, “quan ja no queda ningú viu que pugui testimoniar com va ser el seu enterrament, per exemple, tal com passava a mitjan segle XX”, argumenta l’arquitecte, el seu llegat revifa entre els veïns i les veïnes del barri quan des del Vaticà es canonitza un nou beat per a l’Església catòlica: “A pesar d’això, no crec que sigui bo que algun dia se santifiqui, com ha passat amb joves com ara Carlo Acutis“, admet el barceloní, “ja que perdria aquesta essència tan peculiar que té, i la història del Santet deixaria de tenir preponderància popular; un aspecte que el fa gran, i que el fa obert a qualsevol tipus de creença“.
