Nou ple en la plaça de Sant Pere del Vaticà per a l’audiència general del dimecres, amb un papa Lleó XIV que l’ha recorregut en el papamòbil, parant-se a beneir infants, signar pilotes de beisbol, sempre amb el somriure apuntant al seu rostre davant els més de 35.000 pelegrins que li esperaven en un primaveral matí.
En la seva catequesi, en línia amb l’Any Jubilar, sobre “Jesucrist, la nostra esperança“, que continua el cicle començat per Francesc, i centrat en la vida de Jesús i les paràboles, Lleó XIV va glossar en aquesta ocasió la dels obrers en la vinya, assenyalant que “la metàfora de la plaça del mercat és molt adequada també per als nostres temps, perquè el mercat és el lloc dels negocis, on, lamentablement, també es compren i es venen l’afecte i la dignitat, tractant de guanyar alguna cosa. I quan no ens sentim benvolguts, reconeguts, correm el risc de vendre’ns al millor postor”.
Davant d’això, Robert F. Prevost va convidar a no fer com els treballadors de la primera hora, que “se senten decebuts” perquè “no aconsegueixen veure la bellesa del gest de l’amo, que no ha estat injust, sinó simplement generós; que no ha mirat només el mèrit, sinó també la necessitat”, en pagar-los el mateix salari a ells, que van treballar tota la jornada, que als altres, que tan sols ho van fer durant l’última hora”. “Déu vol donar a tots el seu Regne, és a dir, la vida plena, eterna i feliç”, va expressar el papa per en explicar la raó última del gest de l’Amo de la vinya de la paràbola.
En aquest sentit, i dirigint-se especialment als joves, els va demanar “que no esperin, sinó que responguin amb entusiasme al Senyor que ens crida a treballar en la seva vinya. No ho posposis, arromanga’t, perquè el Senyor és generós i no et decebrà! Treballant en la seva vinya, trobaràs una resposta a aquesta pregunta profunda que portes dins: quin sentit té la meva vida?”
A l’hora de les salutacions, el papa va expressar que “el nostre món lluita per trobar un valor en la vida humana, fins i tot en la seva hora final”, per la qual cosa va demanar “que l’Esperit del Senyor il·lumini les nostres ments, perquè sapiguem defensar la dignitat intrínseca de cada persona humana”.
També va exhortar Lleó XIV al fet que “no us canseu d’encomanar-vos a Crist i de proclamar-ho amb la vostra vida en família i en tot entorn. Això és el que els homes d’avui esperen també de l’Església”.
L’audiència —en la qual en aquesta ocasió no es va fer cap al·lusió a la situació a Ucraïna o a Gaza— va concloure amb Lleó XIV resant en llatí el Parenostre.
Text de l’Audiència General
Benvolguts germans i germanes,
desitjo aturar-me una vegada més en una paràbola de Jesús. També en aquest cas, es tracta d’un relat que alimenta la nostra esperança. A vegades, en efecte, tenim la impressió que no trobem sentit a la nostra vida: ens sentim inútils, inadequats, com els obrers que esperen en la plaça del mercat al fet que algú els contracti per a treballar. Però a vegades el temps passa, la vida transcorre i no ens sentim reconeguts ni estimats. Potser no hem arribat a temps, uns altres s’han presentat abans que nosaltres, o les preocupacions ens han retingut en un altre lloc.
La metàfora de la plaça del mercat és adequada també per als nostres temps, perquè el mercat és el lloc dels negocis, on, lamentablement, també es compren i es venen l’afecte i la dignitat, tractant de guanyar alguna cosa. I quan no ens sentim benvolguts, reconeguts, correm el risc de vendre’ns al millor postor. El Senyor, en canvi, ens recorda que la nostra vida val, i el seu desig és ajudar-nos a descobrir-lo.
En la paràbola que comentem avui, uns jornalers esperen que algú els contracti per a aquest dia. Estem en el capítol 20 de l’Evangeli de Mateu, i també aquí trobem un personatge que es comporta de manera insòlita, que sorprèn i interpel·la. És l’amo d’una vinya, que surt personalment a buscar als seus obrers. Evidentment vol establir amb ells una relació personal.
Com deia, es tracta d’una paràbola que dona esperança, perquè ens diu que aquest amo surt diverses vegades a buscar els qui esperen donar sentit a les seves vides. L’amo surt a l’alba, i, després, cada tres hores, torna a buscar obrers per a enviar-los a la seva vinya. Seguint aquest ritme, després de sortir a les tres de la tarda, ja no hi hauria raó per a sortir de nou, perquè la jornada laboral acabava a les sis.
Però aquest amo incansable, que vol costi el que costi donar valor a la vida de cadascun de nosaltres, surt també a les cinc. Els jornalers que s’havien quedat en la plaça del mercat probablement havien perdut tota esperança. Aquest dia havia estat en va. Però algú va continuar creient en ells. Quin sentit té contractar treballadors només per a l’última hora de la jornada laboral? Quin sentit té anar a treballar només per una hora? No obstant això, fins i tot quan ens sembla que podem fer poc en la vida, sempre val la pena. Sempre existeix la possibilitat de trobar un sentit, perquè Déu estima la nostra vida.
I aquí és on es veu l’originalitat d’aquest amo, al final del dia, a l’hora de pagar. Amb els primers treballadors, els que van a la vinya a l’alba, l’amo havia acordat una paga d’un denari, que era el cost habitual d’una jornada de treball. Als altres els diu que els donarà el que sigui just. I aquí és on la paràbola torna a provocar-nos: què és just? Per a l’amo de la vinya, és a dir, per a Déu, és just que cadascun tingui el necessari per a viure. Ell ha anomenat personalment als treballadors, coneix la seva dignitat i, en funció d’ella, vol pagar-los. I dona a tots un denari.
El relat diu que els treballadors de la primera hora se senten decebuts: no aconsegueixen veure la bellesa del gest de l’amo, que no ha estat injust, sinó simplement generós; que no ha mirat només el mèrit, sinó també la necessitat. Déu vol donar a tots el seu Regne, és a dir, la vida plena, eterna i feliç.
I així fa Jesús amb nosaltres: no estableix classificacions, sinó es dona enterament a qui li obre el seu cor.
A la llum d’aquesta paràbola, el cristià d’avui podria caure en la temptació de pensar: «Per què començar a treballar de seguida? Si la remuneració és la mateixa, per què treballar més?». A aquests dubtes sant Agustí responia dient: «Per què trigues a seguir a qui et crida, quan estàs segur de la recompensa, però incert del dia? Cuida de no privar-te, per la teva dilació, del que Ell et donarà segons la seva promesa».
Voldria dir, especialment als joves, que no esperin, sinó que responguin amb entusiasme al Senyor que ens crida a treballar en la seva vinya. No ho posposis, arromanga’t, perquè el Senyor és generós i no et decebrà! Treballant en la seva vinya, trobaràs una resposta a aquesta pregunta profunda que portes dins: quin sentit té la meva vida?
Benvolguts germans i germanes, no ens desanimem! Fins i tot en els moments foscos de la vida, quan el temps passa sense donar-nos les respostes que busquem, demanem al Senyor que surti de nou i ens aconsegueixi allí on l’estem esperant. Ell és generós i vindrà aviat!
Article de José Lorenzo publicat en col·laboració amb Religión Digital.
