A l’entrada de l’Aula Magna del Seminari i Casa de Cultura de Tarragona, un grup d’amics, que ja eren lectors de la revista Taüll abans del parèntesi de prop de tres anys en què no es va editar, preferien comprar-la en paper per tal d’evitar veure’s “en un embolic” en haver-la de descarregar virtualment.
S’aferraven a la concepció (“avui en dia, poc estesa entre els joves”, afegien) de veure la publicació com “una peça de col·lecció en ser la primera d’una nova etapa”, com deien referint-se al número 59 d’una publicació posada novament en circulació per part del Secretariat Interdiocesà de Promoció de l’Art Sagrat (SICPAS) i renascuda amb cor tarragoní i extremitats repartides arreu de les diòcesis catalanes.
Editada des de l’Arquebisbat de Tarragona i impresa a Reus, la seva presentació servia per tornar a posar en relleu la difusió física i digital d’un patrimoni material i immaterial “que s’ha de continuar custodiant i preservant pel bé de l’Església i pel bé de la societat”, com reconeixia el president del SICPAS i bisbe de Girona, fra Octavi Vilà, qui trepitjava de nou la seva ciutat d’origen per compartir taula amb el vicari general de l’Arquebisbat de Tarragona, Santiago Soro; el delegat per a la cultura d’aquesta arxidiòcesi, Andreu Muñoz; i el director dels Serveis Territorials de Cultura al Camp de Tarragona, Ricard Ibarra.
Lluny quedaven els anys en què l’arquitecte gironí Narcís Negre (1923-2021) va ser un dels edificadors d’aquesta realitat divulgativa, que ara no només vol sobrevolar el camp cibernètic i de la gratuïtat “per arribar a més públics”, com subratllava Muñoz, sinó que també reneix per ser esquelet d’una Església que “intervingui”, en paraules de Vilà, en el procés (“embrionari”) d’una llei que tractarà de preservar un patrimoni religiós que “arriba al 70% del total del territori”, tal com assenyala en aquest nou número qui fins fa pocs mesos ocupava la posició del prelat al capdavant del SICPAS, Salvador Giménez. “Tot i això”, hi argumenta, “es rep només una ajuda que voreja el 15% del total de les inversions que es fan”.
I enmig d’un canvi estructural de la revista, que compta amb un consell de redacció i de col·laboradors coral i més divers que anys enrere, l’acte també va servir per evidenciar que “la conservació és més important que saber delimitar el lloc on es troba un determinat element patrimonial”, com s’expressava Ibarra, qui, sense mencionar-ne el nom directament, es remetia a les pintures murals de la sala capitular del monestir de Sixena que poden marxar del MNAC rumb a l’Aragó si ho decideix el Tribunal Suprem.
“Som afortunats de tenir un ric llegat artístic, arqueològic i cultural com el que omple museus, esglésies o basíliques”, admetia després Andreu Muñoz, director d’una revista Taüll que aborda en el seu rellançament des de la façana major de la catedral de Tortosa, el Museu Episcopal de Vic i la Santa Creu de Salardú fins a les pintures d’època visigoda dels absis de Santa Maria i Sant Miquel de Terrassa, el nou orgue de la catedral de Lleida o la ruta dels primers cristians de Tàrraco, entre altres aspectes.
Un patrimoni al qual s’afegeix, en forma de publicació quadrimestral, una revista que és patrimoni gràfic i textual, però alhora sensitiu, com el que provoca l’olor de paper que desprèn. “És l’olor que, per als que venim del món dels arxius i les biblioteques, ens ajuda a no resignar-nos tant a dependre només dels formats digitals”, com remarcava en una altra de les seves intervencions el bisbe de Girona, Octavi Vilà.
