Més de 400 persones ja han confirmat la seva assistència, el pròxim 28 de juny, a la celebració del centenari de la Joventut Obrera Cristiana (JOC) al Monestir de Montserrat. El moviment, caracteritzat per la seva acció social catòlica, va ser fundat a Brussel·les pel religiós belga Joseph Cardijn (1882-1967), i va aterrar a Catalunya el 1932. Des d’aleshores, han sigut centenars les persones que hi han tingut diverses funcions, com ara el seu actual president, el barceloní Jordi Carrasco, de 28 anys; Sofia Osorio, de la mateixa edat i resident a Santa Coloma de Gramenet, i Aina Argueta, de Badia del Vallès i dos anys més petita. Són tres de la setantena de militants que conformen la JOC Nacional de Catalunya i les Illes.
Quina vinculació han tingut amb la JOC i què significa per a vostès?
Jordi Carrasco: Estic vinculat a la JOC perquè els meus pares [Joan Francesc Carrasco i María Teresa Esperabé] ja s’hi van conèixer i, quan jo era un infant, recordo com moltes de les reunions dels seus membres es feien al menjador de casa. Abans de fer el salt a la JOC, vaig accedir al Moviment Infantil i Juvenil d’Acció Catòlica (MIJAC), on vaig trobar uns referents que, alhora, tenien com a referents tant els meus pares com les persones de la seva generació. Per a mi, la JOC és un estil de vida; representa els meus valors i la meva manera de ser.
Sofia Osorio: Jo hi vaig accedir a través d’una companya de classe. La JOC ha sabut modelar la meva personalitat, donant coherència als meus valors. És un moviment que enamora; en el meu cas, ho ha fet des que tenia quinze anys.
Aina Argueta: Jo també estic vinculada a la JOC des de l’adolescència. Ho estic després que la meva mare [Anna Luque] formés part del moviment de Joves Obrers de Barris i d’Ambients Populars (JOBAC), que va tenir un fort arrelament a Barcelona des de 1974 fins a 1992, quan es va fusionar amb la JOC. En un món amb tanta rapidesa, la JOC és un espai de trobada en què podem aturar-nos, respirar i parlar entre nosaltres de tot el que ens afecta, amb comprensió i amb voluntat d’arribar a més joves que tinguin interès per unir la Doctrina Social de l’Església amb les preocupacions que puguem arribar a manifestar.
Aquesta escola de militància per a joves cristians ha articulat històricament la seva fe amb el compromís social i polític i, en el temps del franquisme, va destacar per promoure la dignitat, la justícia social i la solidaritat. Creuen que aquest comportament els continua acompanyant?
A. A.: Allò precisament va definir bé el moviment; el d’aleshores i el d’ara. La joventut d’aquells anys i la d’ara, com en totes les èpoques històriques, ha volgut ser revolucionària i tenir un moviment especialitzat dins l’Església no fa més que mostrar com els joves continuen fent el pas, buscant un canvi de paradigma.
J. C.: En l’actualitat, és possible que s’hagi perdut una certa contundència en les accions de la JOC, però continua present en la majoria de les lluites i reivindicacions, com ara en les històriques manifestacions del 8 de març, el Dia Internacional de la Dona, on, des dels inicis, sempre hi ha hagut algú de la JOC. I, com aquesta, en altres com la que es convoca pel dret a un habitatge digne o per donar suport a Palestina.
S. O.: És un moviment que va fent feina de formiga i no espera veure resultats instantanis, ja que tot dependrà de la inspiració que rebem de l’Esperit Sant. Això pot generar, fins i tot, una certa frustració en algú, per bé que la mirada al passat que s’ha fet enguany coincidint amb el centenari de la JOC ha permès reconèixer un cúmul d’esforços i els fruits que s’han aconseguit durant tot aquest temps.
Com a moviment d’acció catòlica especialitzada i vinculat a l’Arquebisbat de Barcelona, consideren que la sensibilitat per la Doctrina Social que han tingut pontífexs com Joan Pau II, Benet XVI o Francesc els ha beneficiat històricament?
S. O.: Sí. També és cert que, com a JOC, no se’ns acostuma a identificar tan ràpidament amb l’Església com pot passar si es parla d’altres entitats i moviments, A pesar d’això, reivindiquem que també som Església i, com era d’esperar, celebrarem el centenari en un lloc tan emblemàtic com és el Monestir de Montserrat; allà reivindicarem que som joves, som obrers i, sobretot, som cristians.
J. C.: És un moviment que s’ha nodrit d’aquestes sensibilitats per la Doctrina Social, que s’han estès per tota l’Església catòlica com una taca d’oli durant les últimes dècades. Per això, moltes de les persones que s’apropen o s’han apropat a la JOC, motivades per aquests aires eclesials i buscant trobar-hi un espai on poder expressar les seves idees sobre aquesta qüestió, veuen com, fins i tot, els acaba canviant la vida.
A. A.: Anys enrere s’havia notat un cert recel des de la JOC per l’Església més institucional, però en aquests últims anys ha tornat a connectar amb les delegacions juvenils de bisbats com els de Barcelona, Terrassa i Sant Feliu de Llobregat, reconeixent-nos mútuament. El punt de reunió més important de la JOC continuen sent les parròquies i, en aquest sentit, la relació que es manté amb l’Església catalana és sana.
Els agradaria que Lleó XIV continués navegant en aquesta direcció, doncs?
J. C.: En el conclave teníem una certa por en veure-hi perfils molt diferents per governar l’Església. Veníem d’un pontificat, el de Francesc, que havia estat pioner en aspectes progressistes que són defensats per la JOC i, per això, buscàvem l’esperança que ens està dipositant, de moment, el nou successor de Pere.
Què esperen de l’acte que celebraran a Montserrat el pròxim 28 de juny?
J. C.: Un dels desitjos és que algunes de les persones que havien estat vinculades a la JOC i que, en l’actualitat, ja no ho estan tant, ho puguin tornar a fer. Ens agradaria apropar-nos als seus testimonis, dels quals podem continuar aprenent. El centenari està servint per donar un impuls motivacional a persones que tinguin dubtes o que no acabin d’engrescar-se del tot amb la JOC.
S. O.: Carregarem les piles de la JOC, amb esperit lluitador i reivindicatiu.
