En la seva primera audiència general, Lleó XIV va reprendre el cicle de catequesis jubilars sobre el tema “Jesucrist, la nostra esperança”, iniciat pel papa Francesc i on es va centrar en la paràbola del sembrador que, va dir, “és una espècie d’introducció a totes les paràboles”, i on un “sembrador ‘malbaratador'” en la manera de llançar la llavor “és una imatge de la forma en què Déu ens estima”. “Estem acostumats a calcular les coses —i a vegades és necessari—, però això no val en l’amor!”, va emfatitzar.
“Ell ens estima així: no espera que siguem el millor terreny, sempre ens dona generosament la seva paraula. Potser precisament en veure que Ell confia en nosaltres, neixi en nosaltres el desig de ser un terreny millor. Aquesta és l’esperança, fundada sobre la roca de la generositat i la misericòrdia de Déu”, va prosseguir el papa Prevost.
En aquest punt, Lleó XIV va introduir davant l’auditori que omplia la plaça de Sant Pere (es van calcular unes 40.000 persones) l’aclamada pintura El sembrador al capvespre, “aquest bell quadre de Van Gogh”, va assenyalar, que “em parla també de l’esforç del pagès. I em crida l’atenció que, darrere del sembrador, Van Gogh hagi representat el blat ja madur. Em sembla una imatge d’esperança: d’una forma o una altra, la llavor ha donat fruit. No sabem ben bé com, però és així”.
“En el centre de l’escena, no obstant això, no hi és el sembrador, que es troba a un costat, sinó que tot el quadre està dominat per la imatge del sol, potser per a recordar-nos que és Déu qui mou la història, encara que a vegades ens sembli absent o llunyà. És el sol que escalfa la terra i fa madurar la llavor”, va glossar el papa.
Per a finalitzar la seva catequesi, va llançar a l’aire una pregunta Robert F. Prevost: “En quina situació de la vida ens aconsegueix avui la paraula de Déu?”. “Demanem al Senyor la gràcia d’acollir sempre aquesta llavor que és la seva paraula. I si ens adonem que no som terreny fèrtil, no ens desanimem, sinó demanem-li que continuï treballant en nosaltres per a convertir-nos en terreny millor”, va concloure.
En la seva salutació als diferents grups de pelegrins arribats de tots els continents, Lleó XIV va alternar l’italià amb l’anglès i l’espanyol, on va assenyalar que, “en un món dividit i ferit per l’odi i la guerra estem cridats a sembrar l’esperança i a construir la pau!”.
“És preocupant la situació en la Franja de Gaza. Repeteixo la meva petició perquè es deixa passar les ajuda humanitària i cessament la guerra i s’assisteixi als nens, els ancians i les persones malaltes”, —va assenyalar el papa.
I, finalment, en la seva al·locució final als fidels italians, va tenir un nou record per al seu antecessor: “I no podem concloure aquesta trobada el nostre sense recordar amb gran gratitud l’estimat papa Francesc, que va tornar a la casa del Pare fa a penes un mes”, va assenyalar, just quan es complia un mes de la defunció del papa Bergoglio.
Text íntegre de l’Audiència General
Benvolguts germans i germanes:
M’alegra donar-los la benvinguda en la meva primera audiència general. Reprenc el cicle de catequesis jubilars sobre el tema «Jesucrist, la nostra esperança», iniciat pel papa Francesc.
Avui continuarem meditant sobre les paràboles de Jesús, que ens ajuden a recuperar l’esperança, perquè ens mostren com obra Déu en la història. Avui m’agradaria aturar-me en una paràbola una mica particular, perquè és una espècie d’introducció a totes les paràboles. Em refereixo a la del sembrador (cf. Mt 13,1-17). En un cert sentit, en aquest relat podem reconèixer la manera de comunicar-se de Jesús, que té molt a ensenyar-nos per a l’anunci de l’Evangeli avui.
Cada paràbola explica una història presa de la vida quotidiana, però vol dir-nos alguna cosa més, ens remet a un significat més profund. La paràbola suscita en nosaltres interrogants, ens convida a no quedar-nos en les aparences. Davant la història que es conta o la imatge que se’m presenta, puc preguntar-me: on figuro jo en aquesta història? Què diu aquesta imatge a la meva vida? El terme paràbola prové, de fet, del verb grec ‘paraballein’, que significa llançar davant. La paràbola em llança davant una paraula que em provoca i m’empeny a interrogar-me.
La paràbola del sembrador parla precisament de la dinàmica de la paraula de Déu i dels efectes que produeix. De fet, cada paraula de l’Evangeli és com una llavor que es llança al terreny de la nostra vida. Moltes vegades Jesús utilitza la imatge de la llavor, amb diferents significats. En el capítol 13 de l’Evangeli de Mateu, la paràbola del sembrador introdueix una sèrie d’altres petites paràboles, algunes de les quals parlen precisament del que ocorre en el terreny: el blat i la zitzània, el gra de mostassa, el tresor amagat en el camp. Què és, llavors, aquest terreny? És el nostre cor, però també és el món, la comunitat, l’Església. La paraula de Déu, de fet, fecunda i provoca tota realitat.
Al principi, veiem a Jesús que surt de casa seva i es reuneix el seu voltant una gran multitud (cf. Mt 13,1). La seva paraula fascina i encurioseix. Entre la gent hi ha, evidentment, moltes situacions diferents. La paraula de Jesús és per a tots, però actua en cadascun de manera diferent. Aquest context ens permet comprendre millor el sentit de la paràbola.
Un sembrador, bastant original, surt a sembrar, però no es preocupa d’on cau la llavor. La llança fins i tot on és improbable que doni fruit: en el camí, entre les pedres, entre els arços. Aquesta actitud sorprèn els oients i els porta a preguntar-se: per què?
Estem acostumats a calcular les coses —i a vegades és necessari—, però això no val quan parlem d’amor! La forma en què aquest sembrador «malbaratador» llança la llavor és una imatge de la forma en què Déu ens estima. És cert que el destí de la llavor depèn també de la forma en què l’acull el terreny i de la situació en què es troba, però abans de res, amb aquesta paràbola, Jesús ens diu que Déu llança la llavor de la seva paraula sobre tota mena de terreny, és a dir, en qualsevol situació en la qual ens trobem: a vegades som més superficials i distrets, a vegades ens deixem portar per l’entusiasme, a vegades estem atabalats per les preocupacions de la vida, però també hi ha moments en els quals estem disponibles i acollidors. Déu confia i espera que tard o d’hora la llavor floreixi. Ell ens estima així: no espera que siguem el millor terreny, sempre ens dona generosament la seva paraula. Potser precisament en veure que Ell confia en nosaltres, neixi en nosaltres el desig de ser un terreny millor. Aquesta és l’esperança, fundada sobre la roca de la generositat i la misericòrdia de Déu.
En explicar com la llavor dona fruit, Jesús també està parlant de la seva vida. Jesús és la Paraula, és la Llavor. I la llavor, per a donar fruit, ha de morir. Llavors, aquesta paràbola ens diu que Déu està disposat a «malgastar-se» per nosaltres i que Jesús està disposat a morir per a transformar la nostra vida.
Tinc al cap aquest bell quadre de Van Gogh: El sembrador al capvespre. Aquesta imatge del sembrador sota el sol abrasador em parla també de l’esforç del pagès. I em crida l’atenció que, darrere del sembrador, Van Gogh hagi representat el blat ja madur. Em sembla una imatge d’esperança: d’una forma o una altra, la llavor ha donat fruit. No sabem ben bé com, però és així. En el centre de l’escena, no obstant això, no hi veiem el sembrador, que es troba a un costat, sinó que tot el quadre està dominat per la imatge del sol, tal vegada per a recordar-nos que és Déu qui mou la història, encara que a vegades ens sembli absent o llunyà. És el sol que escalfa la terra i fa madurar la llavor.
Benvolguts germans i germanes, en quina situació de la vida ens aconsegueix avui la paraula de Déu? Demanem al Senyor la gràcia d’acollir sempre aquesta llavor que és la seva paraula. I si ens adonem que no som terreny fèrtil, no ens desanimem, sinó demanem-li que continuï treballant en nosaltres per a convertir-nos en terreny millor.
Article de José Lorenzo publicat en col·laboració amb Religión Digital.
