Aquest dijous a la tarda, la Sala Victoria Climent del Diari de Tarragona va acollir la presentació de l’assaig Rostres de perdó, el primer llibre del periodista P. J. Armengou, en un acte en què va irradiar reflexió i debat al voltant d’un concepte tan exigent com incòmode: el perdó.
En conversa amb la directora del diari, Natàlia Rodríguez, Armengou va situar l’origen del llibre en la seva experiència com a reporter en zones de conflicte. “Vaig passar-me setmanes parlant de bombes des del 7 d’octubre de 2023, amb el conflicte a Terra Santa, i no veia la llum”, va explicar. “Però en el perdó vaig trobar la llum”. A partir d’aquí, el projecte —editat per Albada Editorial— es construeix sobre testimonis reals de persones que han perdonat o han demanat perdó en contextos límit.
Un dels plantejaments que va emergir durant l’acte és la voluntat de l’autor de capil·laritzar el concepte de perdó. És a dir, de fer-lo baixar dels grans escenaris de violència —Ruanda, Sud-àfrica o l’Orient Mitjà— cap a la vida quotidiana. Salvant totes les distàncies, Armengou va apuntar que el llibre també dialoga amb els conflictes d’algú del món occidental com ell mateix, un home de 33 anys, pare de dos fills, amb tensions i contradiccions pròpies. En aquest sentit, va defensar que les històries extremes no són alienes, sinó miralls que interpel·len també els “maldecaps” quotidians.
Durant la conversa, el periodista va insistir que el perdó no és patrimoni exclusiu de cap religió. “Amb valors religiosos arrelats en mi, crec que el perdó no és un gest únicament cristià; s’hi pot arribar des de molts punts”, va afirmar. Alhora, el va definir com un procés complex: “El perdó és misteriós i té alguna cosa de diví”.
Els exemples aportats —com el cas de Ruanda, on “s’ha institucionalitzat el perdó”, o el de familiars de víctimes del terrorisme— van servir per qüestionar la idea que el dolor condueix inevitablement a la revenja. “El perdó trenca l’espiral de violència i de rancor”, va remarcar, tot subratllant que això no implica renunciar a la justícia.
El moment més intens va arribar quan el debat es va situar en el terreny personal. “Com a pare, em vaig voler posar a la pell d’una mare d’un periodista assassinat per Estat Islàmic, i que perdonava l’assassí, i no la vaig entendre”, va admetre. Una afirmació que sintetitza el nucli del llibre: una recerca que parteix més de preguntes que de respostes. “Després de tot, la pregunta que em faig és per què?”, va afegir.
També hi va haver espai per abordar el conflicte entre Israel i Palestina. “A tots els bàndols hi ha coses a perdonar”, va dir, tot reconeixent la dificultat de traslladar aquesta idea a escala col·lectiva.
Sense voluntat moralitzadora —“no soc moralista en aquest llibre”—, Armengou va concloure amb una idea central: el perdó no és perfecte ni simètric. “Si ens obsessionem amb el perdó perfecte, ens perdem perdons imperfectes”, va declarar. Una reflexió que va marcar el to d’una presentació que, més que tancar un relat, va deixar oberta una pregunta.
