Observar una aula magna com la del Seminari Conciliar de Barcelona plena a vessar per escoltar un cardenal i una infermera —i presidenta d’Acció Catòlica General— és símptoma que “alguna cosa es mou dins l’Església”, com reflexionava aquest dilluns al vespre un assistent en acabar-se el col·loqui “El Sínode, avui i aquí”, amb l’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Joan-Josep Omella, i la gallega Eva Fernández.
Aquesta, de fet, era la percepció generalitzada d’un públic —majoritàriament femení— que hi assistia “convençut de les possibilitats de la darrera [la setzena] Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes“, com deia Omella, que hi va participar amb Fernández tant en la primera com en la segona sessió. “Ara, per tant, falta que molta més gent se sumi a aquest convenciment”, va reblar el purpurat, que va participar en els debats sinodals com a membre del Consell Ordinari.
L’expresident de la Conferència Episcopal Espanyola i membre del consell de cardenals del Papa Francesc va subratllar també que “el Sínode ha recordat, després que el Concili Vaticà II s’anés desdibuixant als cors de molta gent, que el subjecte de tot continua sent el poble de Déu“.
“Els ritmes són importants en aquest procés posterior al Sínode”
“En veure la gran feina feta pels seus predecessors des d’aquell concili ecumènic convocat per Joan XXIII, el papa Francesc va decidir anar-hi a per totes“, observava a continuació Fernández, i així va ser com es va teixir un esdeveniment que, encara apreciat amb poca distància, “quedarà marcat en la història de l’Església catòlica“, continuava Omella, “i no precisament com una cosa d’un Papa revolucionari i d’esquerres”.
Tant Omella com Fernández, que van compartir taula de debat durant uns dies en el marc d’aquestes reunions sinodals que van atreure l’atenció de milions de persones al món, coincidien a destacar aspectes com ara la conversió personal i estructural; l’escolta de tots els punts de vista existents en cada comunitat parroquial; les noves responsabilitats d’un laïcat format, i la idea de tenir present la intuïció de les dones, “amb percepcions que en moltes ocasions són més rellevants que les dels homes”, com deia Omella. “Al principi es podia qüestionar que una dona escollís un bisbe, però, certament, també ho pot fer molt bé“, remarcava en un diàleg carregat d’anècdotes i referències al document final del Sínode.
Posats els preceptes damunt la taula (actualment, en mans de deu comissions d’experts, que n’estan estudiant “els temes més calents”, per a Omella), i amb els comentaris que hi feia, com a moderador de l’acte, Enric Termes, vicari episcopal i coordinador del treball sinodal a Barcelona, una música de fons basada en “una nova llum en què el mètode d’assaig i error ha de ser constant”, segons Fernández, va predominar entre els assistents, que també van prendre la paraula: “Tot això ho haurem d’anar aplicant a les nostres esglésies, per bé que en cada una hi hagi ritmes diferents“, agregava un seglar entre el públic.
“Els ritmes —raonava Omella— són importants en aquest procés posterior al Sínode”, i, encara que hi hagi sectors de la població que “esperin veure morir el Papa per veure morir, també, la implantació del Sínode”, continuava, “hi ha aspectes que necessiten temps per acabar brotant, ja que l’Església no és només Catalunya ni Espanya, sinó que també es troba en altres indrets on els ritmes són uns altres“. “El document final no salvarà el món —concloïa el cardenal—, però ja és una resposta important”.
