“Jesús ens ensenya a no tenir por del crit, mentre sigui sincer, humil, orientat al Pare. Un crit no és mai inútil si neix de l’amor. I mai és ignorat si es lliura a Déu. És una via per a no cedir al cinisme, per a continuar creient que és possible un món diferent”.
Paraules centrals de la catequesi que aquest matí, en una plaça de Sant Pere coberta de paraigües per un plugim que anunciava la tardor, va pronunciar en la seva audiència general Lleó XIV, recordant aquell impressionant crit en “el cim de la vida de Jesús en aquest món: la seva mort en la creu”, com va assenyalar el Papa.
Aquell últim crit en la creu “no es tracta d’una crisi de fe, sinó de l’última etapa d’un amor que es lliura fins al fons. El crit de Jesús no és desesperació, sinó sinceritat, veritat portada al límit, confiança que resisteix fins i tot quan tot calla”, va indicar el Papa, qui va recordar a continuació que “nosaltres estem acostumats a pensar en el crit com una cosa descomposta, que cal reprimir”.
Per contra, va prosseguir, “l’Evangeli confereix al nostre crit un valor immens, recordant-nos que pot ser una invocació, una protesta, un desig, un lliurament. És més, pot ser la forma extrema de l’oració, quan ja no ens queden paraules en aquest crit, Jesús va posar tot el que li quedava: tot el seu amor, tota la seva esperança”.
En aquest sentit, va afirmar el papa Prevost que “també hi ha això en el crit: una esperança que no es resigna”, perquè “es crida quan es creu que algú encara pot escoltar. Es crida no per desesperació, sinó per desig. Jesús no va cridar contra el Pare, sinó cap a Ell. Fins i tot en el silenci, estava convençut que el Pare era allí. I així ens va mostrar que la nostra esperança pot cridar, fins i tot quan tot sembla perdut. Cridar es converteix llavors en un gest espiritual”.
A l’hora de les salutacions als pelegrins, en dirigir-se als de llengua polonesa els va recordar el Papa que “avui celebren el Dia Nacional dels Nens Polonesos Víctimes de la Guerra, que commemora simbòlicament el seu sofriment i la seva contribució a la reconstrucció de Polònia després de la Segona Guerra Mundial. Recordin també en les seves oracions i en els seus projectes humanitaris als nens d’Ucraïna, Gaza i altres regions del món afectades per la guerra”.
Igualment, dirigint-se als procedents de Terra Santa, els va convidar “a transformar el vostre crit en moments de prova i tribulació en una oració confiada, perquè Déu sempre escolta als seus fills i respon quan millor li convé”.
Catequesi en l’audiència general
Benvolguts germans i germanes:
Avui contemplem el cim de la vida de Jesús en aquest món: la seva mort en la creu. Els Evangelis recullen un detall molt valuós, que mereix ser contemplat amb la intel·ligència de la fe. En la creu, Jesús no mor en silenci. No s’apaga lentament, com una llum que es consumeix, sinó que deixa la vida amb un crit: “Jesús, fent un fort crit, va expirar” (Mc 15,37). Aquest crit ho compren tot: dolor, abandó, fe, ofrena. No és només la veu d’un cos que cedeix, sinó l’últim senyal d’una vida que es lliura.
El crit de Jesús va precedit per una pregunta, una de les més punyents que es poden pronunciar: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?”. És el primer versicle del Salm 22, però en els llavis de Jesús adquireix un pes únic. El Fill, que sempre ha viscut en íntima comunió amb el Pare, experimenta ara el silenci, l’absència, l’abisme. No es tracta d’una crisi de fe, sinó de l’última etapa d’un amor que es lliura fins al fons. El crit de Jesús no és desesperació, sinó sinceritat, veritat portada al límit, confiança que resisteix fins i tot quan tot calla.
En aquest moment, el cel s’enfosqueix i el vel del temple s’esquinça (cf. Mc 15,33.38). És com si la creació participés d’aquest dolor i al mateix temps revelés una cosa nova: Déu ja no habita darrere d’un vel, el seu rostre és ara plenament visible en el Crucifix. És allí, en aquell home estripat, on es manifesta l’amor més gran. És allí on podem reconèixer a un Déu que no roman distant, sinó que travessa fins al fons el nostre dolor.
El centurió, un pagà, ho entén. No perquè hagi escoltat un discurs, sinó perquè va veure morir a Jesús d’aquella manera: “Veritablement, aquest home era Fill de Déu” (Mc 15,39). És la primera professió de fe després de la mort de Jesús. És el fruit d’un crit que no es va dispersar en el vent, sinó que va tocar un cor. A vegades, el que no som capaços de dir amb paraules ho expressem amb la veu. Quan el cor està ple, crida. I això no sempre és un senyal de feblesa, pot ser un profund acte d’humanitat.
Nosaltres estem acostumats a pensar en el crit com una cosa descomposta, que cal reprimir. L’Evangeli confereix al nostre crit un valor immens, recordant-nos que pot ser una invocació, una protesta, un desig, un lliurament. És més, pot ser la forma extrema de l’oració, quan ja no ens queden paraules en aquest crit, Jesús va posar tot el que li quedava: tot el seu amor, tota la seva esperança.
Sí, perquè també hi ha això en el crit: una esperança que no es resigna. Es crida quan es creu que algú encara pot escoltar. Es crida no per desesperació, sinó per desig. Jesús no va cridar contra el Pare, sinó cap a Ell. Fins i tot en el silenci, estava convençut que el Pare era allí. I així ens va mostrar que la nostra esperança pot cridar, fins i tot quan tot sembla perdut. Cridar es converteix llavors en un gest espiritual. No és només el primer acte del nostre naixement – quan arribem al món plorant– : és també un mode per a romandre vius. Es crida quan es pateix, però també quan s’estima, es diu, s’invoca. Cridar és a dir que estem, que no volem apagar-nos en silenci, que tenim encara alguna cosa a oferir.
En el viatge de la vida, hi ha moments en els quals guardar tot dins pot consumir-nos lentament. Jesús ens ensenya a no tenir por del crit, mentre sigui sincer, humil, orientat al Pare. Un crit no és mai inútil si neix de l’amor. I mai és ignorat si es lliura a Déu. És una via per a no cedir al cinisme, per a continuar creient que és possible un món diferent.
Benvolguts germans i germanes, aprenguem també això del Senyor Jesús: aprenguem el crit de l’esperança quan arriba l’hora de la prova extrema. No per a ferir, sinó per a encomanar-nos. No per a cridar contra algú, sinó per a obrir el cor. Si el nostre crit és veritable, podrà ser el llindar d’una nova llum, d’un nou naixement. Com per a Jesús: quan tot sembla acabat, en realitat, la salvació estava a punt d’iniciar. Si es manifesta amb la confiança i la llibertat dels fills de Déu, la veu sofrent de la nostra humanitat, unida a la veu de Crist, es pot convertir en font d’esperança per a nosaltres i per a qui està al nostre costat.
Article de José Lorenzo publicat en col·laboració amb ‘Religión Digital’.
