“La Bíblia Catalana Interconfessional és un text que podria haver estat escrit ahir mateix”

El passat setembre, la Bíblia Catalana Interconfessional (la BCI), el text que per a molts biblistes s’hauria de fer si encara no existís, va complir tres dècades, per bé que, si es llegeix avui dia, “sembla que va ser redactat ahir“, com destacava el passat dilluns el biblista Armand Puig en una sessió virtual celebrada amb motiu de la vuitena edició de la Setmana de la Bíblia. De fet, la BCI va néixer perquè durés aquests trenta anys “i cinquanta més si és precís”, reconeixia el teòleg, en haver tingut en compte tres criteris: la comprensibilitat, l’expressivitat i la capacitat dels setze biblistes que van traduir-la d’utilitzar un llenguatge que no s’adaptés en excés a la realitat lingüística de les dècades de 1980 i 1990, quan es va elaborar sota el patronatge de l’Associació Bíblica de Catalunya.

Així doncs, la versió més moderna i acurada de la Bíblia en català va néixer amb una “garantia d’èxit” inèdita fins al moment a Catalunya i, per això, Puig —que va ser membre del seu comitè de redacció al costat d’Agustí Borrell, Guiu Camps, Enric Capó i Pere Casanellas— admetia que no s’hauria pogut elaborar si l’acció hagués depès d’una sola persona. Prop de 200.000 exemplars editats i venuts després, es constata novament que el laboriós treball de traducció portat a terme durant aquells anys del segle XX va concebre que en cap cas es partia d’un text original (escrit en arameu, en hebreu i en grec) que fos obscur a l’hora d’entendre’l, “sinó més aviat difícil, molt difícil a vegades”, en paraules del biblista.

Coneixedor d’una quantitat ingent de Bíblies traduïdes en moltes altres llengües, Armand Puig manifestava que un dels ingredients essencials que traspua de totes les pàgines de la BCI (que es pot consultar, també, en versió digital) és “la musicalitat, el ressò, el color i les pujades i baixades constants que conté”, unes sensacions que es desperten en la lectura de cadascun dels seus passatges, formats per diversos gèneres literaris. “Si no tingués tot això —continuava l’expert—, el text es llegiria, en conjunt, amb molta fatiga i acabaria allà on no ha d’acabar: arraconat en una prestatgeria”.

Aquesta consideració i la possibilitat de no encabir-se a l’interior d’uns marcs lingüístics “massa estrets” (fet que va portar la BCI a adquirir un llenguatge autèntic, natural i carregat de sentit, segons Puig), van permetre complir l’objectiu inicial de convertir la Vulgata catalana en un “exercici de servei per al poble d’expressió catalana”. Una realitat, en aquest sentit, vàlida també a les Illes Balears i al País Valencià, sentenciava el biblista, per bé que durant la mateixa dècada sorgissin, primer, la Bíblia Balear Interconfessional (BBI) i, després, la Bíblia Valenciana Interconfessional (BVI).