Minuts abans de la una del migdia i de travessar un recorregut intern de l’abadia de Montserrat per arribar al presbiteri del monestir benedictí, 33 nois d’entre 10 i 14 anys escalfaven la veu, aquest dimecres 27 d’agost al matí, per tornar a acompanyar musicalment els pelegrins en el quart dia del seu curs com a integrants de l’Escolania de Montserrat. Uns altres 7 —sense la saia i el roquet tradicionals en accedir-hi aquesta setmana— els miraven embadalits, si bé tindran tot un any per assajar diàriament i convertir-se en les noves veus blanques d’un cor dirigit des d’aquest mes d’agost pel barceloní Pau Jorquera (1982).
Un director que aquest passat diumenge 24 d’agost prenia el relleu a Llorenç Castelló, amb onze anys d’experiència al capdavant d’aquest cor de nois preadolescents, i que presentava, també aquest dimecres, una nova temporada educativa i musical de l’Escolania. Un total de 10 mesos en què els escolans acabaran fent fins a 434 serveis litúrgics al santuari, “visitat per més de dos milions de persones cada any”, com indicava en aquesta presentació el prefecte de l’Escolania i monjo benedictí Efrem de Montellà.
I uns mesos en què els nois compaginaran els seus estudis bàsics des de “l’únic centre educatiu que no ha vist alterada la seva continuïtat des de 1307”, continuava el religiós referint-se a l’escola que comparteix espai amb el cenobi dedicat a la Mare de Déu de Montserrat, amb una vintena d’actuacions, segons el monjo, “desvinculades de la litúrgia, és a dir, fora del perímetre d’aquestes muntanyes que ens envolten”.
“Pocs infants poden viure el que viuen ells”
La quarantena d’escolans montserratins, “als quals inculquem els valors de la vida benedictina des que entren per la porta”, admetia Efrem de Montellà, passaran els pròxims mesos per Brussel·les, Roma o Hongria, tot portant els repertoris apresos per ciutats catalanes com Barcelona, Reus, Terrassa o Sabadell. “Sortir de Montserrat, com es posa en pràctica des de fa més de mig segle, converteix encara més l’Escolania en un element estimat i respectat pel conjunt de la societat, al marge de ser creient o de no ser-ho”, prosseguia, per la seva part, un Jorquera per a qui és “important” que existeixi una continuïtat musical després d’aquests anys d’aprenentatge i d’accés a un món “que pocs infants poden gaudir“.
Mentre, entre bambolines, el canvi progressiu (i natural) de la veu en els escolans obliga a un exercici constant d’adaptació musical en aquests primers compassos del curs, un grup de professionals vetlla, per exemple, per la salut vocàlica d’un grup d’infants que “té una càrrega vocal que podria ser la mateixa d’un cantant professional”, com reconeixia Jorquera, qui serà acompanyat pel professor de música igualadí Josep Miquel Mindán al capdavant d’una de les escoles benedictines més antigues d’Europa.
