L’escultor Joan Serramià (1963) no pot evitar fixar els ulls a terra en una de les cantonades de l’església prioral de Sant Pere Apòstol de Reus cada vegada que hi passa caminant, mentre la majoria dels passejants eleven el seu cap inconscientment per mirar un campanar de 62 metres d’alçada convertit des de fa dècades en una icona per a la ciutat. Amb arrels riudomenques, l’artista observa un terreny governat per llambordes per on ara s’escola l’herba i probablement, a partir del juny de 2026, la seva pròxima escultura, un Antoni Gaudí de bronze, amb un pes de 400 quilos i una alçada de prop de dos metres.
“El repte és majúscul”, assenyala, “però la idea de veure un dels personatges internacionals més rellevants de tots els temps aquí, mentre fa el que millor sabia fer, donant forma a les seves creacions, és més que il·lusionant”. Però l’obra, que Serramià ha començat a configurar aquest estiu “des de la solitud i la tensió en què es troba algú que es dediqui a l’art entès com un exercici de constant lluita contra la mediocritat i els límits humans”, certifica, no és l’únic element simbòlic que es vol afegir a aquest grup escultòric.
El projecte, edificat per l’entitat Amics de Gaudí de Reus i impulsat econòmicament a través de petites o grans donacions privades, té el desig d’alçar-se damunt d’una estructura feta per un altre material, la pedra. “Però no qualsevol pedra”, agrega Serramià, referint-se a una de les comandes professionals més estimulants de la seva trajectòria, “sinó una que sigui extreta del terreny muntanyós on s’ha alimentat físicament un dels temples més reconeguts de Gaudí, la basílica de la Sagrada Família de Barcelona”.
Mentre s’espera que el suggeriment es materialitzi aviat i es dirigeixi “a qui podria prémer el botó necessari per fer-ho realitat”, apunta, la ment i les mans de Joan Serramià treballen a l’uníson en una representació en què el venerable arquitecte, “empolainat, però amb algun pedaç de roba en la seva indumentària”, estigui modelant la façana que va voler proposar per al Santuari de la Verge de Misericòrdia de Reus, i que finalment no va ser realitat. “El temple era la nineta dels seus ulls“, reconeix.
Així és com cisells, punxons i llimes fan un Antoni Gaudí de fang basat en desenes de fotografies recopilades aquests últims mesos pel seu creador, que treballa a un ritme de tres hores diàries i repassa cada detall facial de l’arquitecte de Déu abans de presentar públicament la seva escultura. Una obra que comptarà amb els trets facials que distingeixen la genètica gaudiniana, “tal com distingien les meves tietes de Riudoms, anomenades Gaudí de cognom i descendents de l’arquitecte”, assenyala, i, entre eines de treball, amb alguna avellana mig pelada, “el fruit sec que l’alimentava mentre es convertia en història”.
