El passat dijous, quan el papa Lleó XIV va fer pública la seva primera exhortació apostòlica, Dilexi te (“T’he estimat”), va sacsejar els fonaments de l’Església amb una crida clara i contundent: estimar els pobres no és una opció, sinó el cor mateix de l’Evangeli. Des de diversos punts del territori, responsables de Càritas han rebut aquest document com un impuls renovat i esperançador, una prolongació natural del testimoni del papa Francesc. En les seves paraules, hi ressona una mateixa certesa: que només una Església que estima, escolta i camina amb els pobres pot dir-se fidel a Jesucrist.
Eduard Sala, director de Càritas Barcelona, ho expressa amb emoció en afirmar que reben aquest document “amb una profunda alegria i esperança” perquè Dilexi te és una crida directa “a viure amb el cor obert” i a mirar el món “amb els ulls de Déu”. També Ramon Carbonell, des de Càritas Sant Feliu de Llobregat, veu en aquest text “una nova gran notícia per a la nostra Església d’avui”, destacant especialment que l’amor de Déu “és universal”, però té una atenció preferent pels “humils i els febles”. En una línia similar, Agustí Adell, secretari general de Càritas Tortosa, celebra que el papa posi de nou l’accent en el fet que la fe “no serveix de res si no ens mou a treballar per un món més just”, subratllant que els pobres “no només són els preferits de Crist”, sinó que esdevenen “mestres de l’Evangeli”.
Més enllà de la caritat: transformar les estructures
Tots 3 coincideixen a remarcar que l’exhortació va més enllà de les bones intencions i insta a una acció transformadora i valenta. Sala afirma que Lleó XIV ens recorda que “no podem mirar cap a una altra banda davant les injustícies que generen pobresa” i que cal un amor concret, “proper i sincer”. Per la seva banda, Carbonell insisteix que “no n’hi ha prou amb accions assistencials”, sinó que Dilexi te reclama una conversió profunda de mentalitat i un canvi estructural del model social. Adell reforça aquesta visió tot destacant que els cristians han de treballar “per transformar les causes estructurals” que porten a milions de persones a la precarietat i que no hi ha cap justificació cristiana per rebutjar ningú “pel sol fet de ser pobre o immigrant”.
Aquest amor actiu, que surt de l’oració per fer-se gest i compromís, es concreta en una manera de viure que trenca amb la indiferència. Com denuncia Carbonell, Dilexi te demana de rebutjar “la normalització i naturalització de la pobresa” i de reconèixer les estructures que la generen, tot promovent “una economia de comunió” i una vida centrada en la justícia i la solidaritat. Sala apunta també en aquesta direcció quan afirma que “no es pot estimar Déu sense estimar els pobres” i que la prova viva de l’amor a Déu és estimar el proïsme. I Adell ho sintetitza dient que “Jesús es fa present de manera especial en els més dèbils”, cosa que converteix l’acollida i l’estimació als exclosos en un mandat central de la vida cristiana.
L’amor que no coneix fronteres
Especial atenció mereix, segons tots tres, la mirada cap als migrants i refugiats, als quals l’exhortació dedica paraules clares i exigents. Sala recorda que el papa diu que “cada persona és fill i filla de Déu” i que cal escoltar les seves històries, mentre que Adell afirma rotundament que “no hi ha manera cristiana de rebutjar ni els pobres ni els immigrants”. Aquesta acollida, afegeix Carbonell, ha d’anar acompanyada d’una educació basada en la sobrietat, en la compassió i en la denúncia profètica contra les injustícies, tal com va viure Sant Francesc d’Assís i com continua inspirant l’acció de Càritas arreu.
Així, Dilexi te no és només un document espiritual, sinó una proposta radical de conversió individual i col·lectiva. Una crida a ser samaritanes i samaritans en un món ferit, com assegura Sala, un món on “la pobresa no és només manca de pa, sinó també de paraula, d’afecte, de sentit”. Una crida, en paraules de Carbonell, a fer de l’Església “una església dels pobres i amb els pobres”. I una crida, conclou Adell, a reconèixer que només estimant els qui viuen en situació de vulnerabilitat poden trobar, en ells, el rostre viu del Crist que continua caminant entre els cristians.
Tocar la cançó dels pobres
Aquest mateix esperit de comunió i compromís el recull també Xabier Gómez, bisbe de Sant Feliu de Llobregat, que, en sintonia amb els responsables de Càritas, insisteix que “no volem ser una Església per als pobres, sinó amb els pobres”, recollint així la línia que ha estat fil conductor de Dilexi te.
Tant per al prelat com per Adell, Sala i Carbonell, el missatge del papa Lleó XIV no és només pastoral sinó radicalment transformador, perquè demana a l’Església “contribuir a resoldre les causes estructurals de la pobresa” i “no quedar-se en una misericòrdia estèril”. “La misericòrdia no pot esperar”, afirma Gómez, fent-se ressò directe de les paraules del papa, i afegeix que els cristians estan cridats “a donar i a tocar la cançó oferta dels pobres”, una expressió que evoca la dimensió espiritual, però també corporal, del servei cristià.
Per al bisbe, el somni d’una Església fidel a l’Evangeli es concreta en una que “només sap estimar i acompanyar els més fràgils”, una Església amb el cor a la mà i els peus allà on hi ha ferida, silenci i marginació.
