La delegació de Pastoral de Fe i Cultura de l’Arquebisbat de Barcelona, amb el suport del bisbat de Sant Feliu, convida els artistes a aportar obres per la intervenció de l’església de Sant Jaume. La iniciativa, que porta el lema de “Diàleg d’esperança” en al·lusió a l’any jubilar en curs, serà activa des del 10 de novembre del 2025 fins al 2 de febrer del 2026, festa de la Candelera. La recepció de les propostes és oberta des de l’1 al 21 de juliol de 2025 i serà avaluada pels membres comissaris de la intervenció per part de la Fundació Joan Maragall, Carles Torner i Eloi Aran, en col·laboració amb dues persones expertes del Museu Diocesà de Barcelona, Blanca Montobbio i Clara Castillo.
Serà la primera intervenció cultural en aquesta parròquia del barri Gòtic de la capital catalana, que, com recorda Eloi Aran, es troba en “un enclavament únic, entre la Plaça Sant Jaume i Les Rambles”. “Aquesta ubicació —detalla l’expert— permet l’acollida d’activitats pastorals no cultuals obertes a tants vianants que hi passen pel davant. Culte, cultura o cultiu són mots emparentats etimològicament que remeten a la cura de l’espai i de la vida que s’interrelacionen. Aquest bé immoble pot ser un bon lloc on fer créixer (cultivar) la dimensió transcendent de la persona a través de les arts (cultura) i de la vivència de les celebracions religioses (culte)”.
Per a Aran, la referència a l’apòstol sant Jaume, amb evidents connotacions al Camí de Sant Jaume, enllaça amb aquesta primera intervenció en un any jubilar que du per a lema “Pelegrins en l’Esperança”. Per això, assegura, la intervenció apunta a un “pelegrinatge funcional de l’edifici, ampliant el concepte d’ús, sense deixar de ser allò que és, un temple catòlic”. “Allò que l’Església és en els seus edificis, les esglésies, també és cridat a posar-se en camí i cercar noves vies d’anunciar l’Evangeli; d’anar a la trobada dels nostres contemporanis”, relata Aran, que en aquest sentit posa com a exemple iniciatives com les que desenvolupa Catalonia Sacra, l’entitat de difusió i promoció de l’art sacre dels bisbats amb seu a Catalunya.
Per explicar el concepte “esperança” en clau artística, els comissaris de l’exposició recorden que el redactat de la memòria conceptual és clar al respecte i es basa, principalment, en allò que va indicar el l’homilia del papa Francesc en la missa del Jubileu dels artistes, en què es deia que “l’artista és cridat a ser garant de l’esperança que respira el text de les benaurances”. “L’esperança no respon a expectatives ni projeccions personals, va més enllà. L’esperança vol fer visible l’invisible i, especialment, als invisibles, als descartats, de la nostra societat. També l’art ha estat interpretat des del món secular com una via per expressar realitats darreres, però aquesta crida als artistes vol fer referència a aquells qui són els darrers”, reflexiona Aran.
El diàleg entre fe i cultura
“Diàleg d’esperança” és una aposta clara per un diàleg entre fe i cultura que insta els artistes contemporanis a participar en la renovació espiritual i simbòlica de l’Església. D’aquesta manera, el nou pontificat de Lleó XIV mostra una clara continuïtat en relació amb altres papes de la història moderna, com ara Pau VI, que ja a l’exhortació apostòlica Evangeii Nuntiandi (1975), va recordar que la ruptura entre Evangeli i cultura era “el drama del nostre temps”. Per això, el papa Montini va mantenir una estreta relació amb els artistes contemporanis, amb els quals va iniciar una sèrie de trobades que han mantingut tots els papes posteriors.
En aquest sentit, com recorda Aran, a l’Arquebisbat de Barcelona ja existeix una institució específica per al diàleg amb la cultura, la Fundació Joan Maragall, que tot just ha celebrat aquest curs els 35 anys d’activitat, i amb una Delegació diocesana específica liderada per la religiosa Margarita Bofarull. Així i tot, a Barcelona mancava un espai per al diàleg amb els artistes com, per exemple, sí que es troba a Madrid, amb O_Lumen; a París, amb el col·legi dels Bernardins; o a Milà, amb la Fundació Cultural San Fedele. “Els artistes, com a mestres del llenguatge simbòlic, poden fer camí amb l’Església en la seva tasca d’inculturar l’Evangeli; cercar la manera de comunicar, de fer comunitat i crear espais de comunió en un món hiperaccelerat i dispers”, conclou Aran.
