L’arribada de l’emperador Constantí I al poder l’any 306 va propiciar la construcció de belles i monumentals esglésies que van servir per subratllar el nou estatus de licitud de què es va començar a beneficiar la comunitat cristiana. Així, després de dos segles de persecució, a l’hora de triar els llocs on s’haurien de començar a erigir els temples, els bisbes van suggerir al sobirà de l’imperi romà aixercar les esglésies sobre les tombes d’aquells màrtirs venerats llargament per la comunitat per la seva resistència.
Aquest va ser el tema en què va aprofundir la ponència que el passat 15 de maig va oferir Carles Buenacasa, professor d’Història Antiga a la Universitat de Barcelona, en les X Jornades de basíliques històriques de Barcelona, organitzades per la Facultat Antoni Gaudí de l’Ateneu Universitari Sant Pacià. “El culte a les relíquies va acabar sent un element fonamental en l’església en si, no només en les catedrals, perquè és el punt d’inici de l’església, si no hi ha relíquia, no es pot fundar, consagrar ni denominar l’església”, explica el també membre de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals, posant llum sobre un aspecte fonamental per entendre el naixement i consolidació de les comunitats cristianes.
Buenacasa ha dedicat la seva trajectòria acadèmica a l’estudi del cristianisme com a fenomen històric, amb el seu context mental, polític, ideològic, social i econòmic. Aquesta mirada integral l’ha portat a aprofundir en la creació del patrimoni eclesiàstic, especialment al nord de l’occident europeu entre els segles I i V, i a identificar el culte a les relíquies com un dels factors clau per a l’enriquiment de les esglésies.
Segons l’expert, “el paper de les relíquies no es limita a la seva funció devocional o espiritual, sinó que té una dimensió pràctica i política rellevant”. “Un dels aspectes que més va contribuir a l’increment patrimonial va ser de manera directa el culte de les relíquies, i de manera indirecta tot allò que girava al seu entorn, com pot ser el tema del pelegrinatge”. Les relíquies, per tant, esdevingueren un motor d’atracció de fidels, de fluxos econòmics i de legitimitat institucional.
A més, Buenacasa destaca el poder identitari que tenien les relíquies dins de les comunitats cristianes. “La relíquia és utilitzada com un estendard, entre les comunitats, la relíquia estableix jerarquies”. Així, les ciutats més importants competien per posseir relíquies de màrtirs reconeguts que les situessin en un lloc de preeminència dins de la geografia sagrada. “Una ciutat que és la capital del comtat de Barcelona és quasi obligada a tenir una relíquia que, d’alguna manera, justifiqui aquesta preeminència”, afirma, citant els exemples del culte a Santa Eulàlia o a la Mare de Déu de la Mercè.
L’eclosió del culte a les relíquies s’emmarca dins del canvi de paradigma que suposa la fi de les persecucions i la legalització del cristianisme amb l’Edicte de Milà (313). “A partir d’aquest moment, els bisbes van suggerir a l’emperador construir esglésies sobre les tombes dels sants i màrtirs, per magnificació de la resistència cristiana i per equiparar aquests màrtirs amb els herois de la societat pagana”. Però davant la impossibilitat de localitzar tombes de màrtirs a tot arreu, es va instaurar el costum d’instal·lar-hi relíquies, convertint-les en condició imprescindible per a consagrar un temple.
La proliferació de relíquies, segons apunta el professor, no només va impulsar la construcció de noves esglésies, sinó que també va influir en la creació de rutes de pelegrinatge i en l’organització territorial del culte. Les catedrals i grans temples van començar a acumular veritables tresors de relíquies per tal de guanyar prestigi i devoció popular. “En funció de la relíquia també sorgeix la dedicació; el nom de l’església és precisament el de la relíquia amb la qual va ser consagrada”, recorda.
Un aspecte menys conegut que també destaca Carles Buenacasa és l’ús de les relíquies fora del cristianisme ortodox. “La relíquia va ser utilitzada per a les confessions més heterodoxes; en el món asiàtic, per exemple, es fan servir per pensar estratègies i aconseguir conversions”. Això, segons l’acadèmic català, “demostra fins a quin punt les relíquies transcendeixen l’àmbit espiritual i poden esdevenir instruments de política religiosa i expansió cultural”.
Finalment, Buenacasa valora positivament la celebració de les jornades, tant pel nivell acadèmic com per la resposta del públic: “La gent va gaudir molt, van fer moltes preguntes al final i això sempre és un bon indicador”. Una mostra clara que l’interès per la història de les relíquies i la seva funció fundacional dins del cristianisme continua ben viu.
