El març de 2016, el jesuïta Antonio Spadaro es va reunir a Nova York amb Martin Scorsese per a parlar de Silenci, la pel·lícula que el cèlebre realitzador va dedicar a les persecucions dels jesuïtes al Japó. Aquella primera xerrada va donar lloc a una profunda amistat que, a través de diverses trobades posteriors, va desembocar en Diálogos sobre la fe, llibre que ofereix una mirada única a l’univers espiritual i creatiu d’un dels grans mestres del cinema contemporani.
Spadaro, que quan van tenir lloc les converses era director de la revista de cultura Civiltà Cattolica, destaca un moment especialment revelador d’aquests diàlegs: una experiència d’infància del director novaiorquès. “Quan sortia de l’església i tornava al carrer, Scorsese es preguntava per què la vida continuava igual, com si res no hagués passat”, explica Spadaro a Flama. Aquesta inquietud infantil es converteix en un fil conductor que travessa la seva obra i que, segons Spadaro, “revela una sensibilitat espiritual aguda i una recerca de coherència entre la fe i la vida quotidiana”.
La fe i la gràcia són dos temes recurrents al cinema de Scorsese, i Spadaro en subratlla el caràcter profundament personal i arrelat en la seva experiència vital. “La seva espiritualitat s’alimenta del contacte amb el misteri de la missa, amb la bellesa de la litúrgia, però també amb les contradiccions i les dureses de la vida del carrer”, afirma. Aquest contrast entre el sagrat i el profà s’expressa a través de personatges ambivalents, sovint marcats per tensions interiors i decisions complexes. En paraules del teòleg, les seves pel·lícules conviden a “una gimnàstica de l’esperit i del coneixement”.
Un dels moments més significatius del recorregut espiritual de Scorsese va ser la seva trobada amb el papa Francesc. Spadaro recorda que, en aquella reunió, el pontífex va fer una crida als artistes perquè “mostressin Jesús” amb un llenguatge nou i creatiu. Aquesta interpel·lació va despertar en Scorsese un “eco d’antics interrogants” i el desig de tornar a explorar la figura de Crist a través del cinema. La resposta no va ser intel·lectual, sinó creativa: “un guió, alguna cosa que capturi l’ull i la ment de manera inesperada”.
Spadaro, que l’any 2023 va ser nomenat subsecretari del Dicasteri per a la Cultura i l’Evangelització, apunta que el cinema pot esdevenir “molt més que una forma d’art” per ser “una via d’accés privilegiada al misteri”. “No el redueixo a un simple espectacle, sinó que el visc com una autèntica recerca espiritual”, explica. La força del cinema rau en la seva capacitat de donar forma visual al que és invisible, fent tangibles les tensions humanes i les irrupcions de la gràcia en el quotidià. Així, l’espectador pot veure reflectida la seva pròpia recerca de sentit.
Aquesta funció espiritual del cinema es concreta en la manera com s’hi aborden temes com el sacrifici, el perdó, la redempció o la lluita entre el bé i el mal. Spadaro insisteix que “el cinema no ha de donar respostes fàcils ni consoladores”, sinó “obrir interrogants, estimular la reflexió, acompanyar l’espectador en un camí de descoberta interior”. És en aquest procés, diu, on “l’art cinematogràfic esdevé un espai quasi litúrgic”.
La visió teològica de Spadaro sobre el cinema de Scorsese desafia les classificacions habituals entre cinema religiós i secular. El valor espiritual no ve determinat per la temàtica explícita, sinó per la capacitat d’interpel·lar profundament l’ànima. “La seva visió no maniquea de la realitat rebutja els esquemes fàcils entre el bé i el mal”, assegura el jesuïta, i això fa que cada film sigui una invitació a mirar més enllà de la superfície.
Finalment, Spadaro convida a llegir les pel·lícules de Scorsese com a exercicis espirituals contemporanis. El diàleg entre fe i art que ell mateix manté amb el cineasta mostra que el cinema pot ser un espai on la gràcia irromp amb força, transformant la mirada i tocant els racons més amagats de l’ànima humana. “El cinema, en aquest sentit, pot esdevenir una experiència gairebé litúrgica”, conclou.
