El cardenal arquebisbe de Rabat, Cristóbal López, viatjarà el pròxim dilluns a Barcelona per participar en la 4a edició de les Trobades del Mediterrani MED 26, que se celebraran entre el 6 i el 13 de juny al Seminari Conciliar coincidint amb la visita del papa Lleó a la ciutat comtal. “Tinc la maleta preparada, només em falta anar-la omplint al llarg de la setmana”, confessa a Flama des de la diòcesi nord-africana, on els cristians, la majoria estrangers, representen el 0,1% de la població.
Com viu el final del curs pastoral al seu territori diocesà?
Bé, gràcies a Déu. Tenim confirmacions cada diumenge, aquest any són 112, la majoria de les quals de persones adultes. Fa uns dies vam tenir consell pastoral diocesà. El cansament passa factura després d’un cert període de servei i es plantegen relleus de cara al pròxim curs… coses normals dins d’aquest període.
El pròxim dilluns 8 de juny al vespre aterrarà a Barcelona per prendre part en les Trobades Mediterrànies MED 26. Com serà aquest esdeveniment orientat a construir ponts de fraternitat entre les 5 riberes del Mediterrani?
Els bisbes ens reunirem per compartir experiències al voltant de les nostres experiències, però no ho farem sols, sinó acompanyats per teòlegs, actors de solidaritat compromesos al servei del Mediterrani i joves adults de diverses confessions procedents de 25 països diferents de la conca mediterrània. També està previst que hi participin responsables d’educació catòlica o de la pastoral de santuaris. Des que van començar aquestes trobades a Bari, ara fa 4 anys, s’han posat en marxa diverses coordinacions per reflexionar, obrir portes i llançar idees.
Hi haurà trobada amb el papa Lleó XIV?
No ho sabem encara, la nostra reunió i la visita del Papa són coses diferents, però es fan coincidir per donar més força al missatge. En qualsevol cas, espero poder participar en la vetlla de pregària a Montjuïc i en la missa del centenari de Gaudí, i que el papa Lleó XIV es pugui reunir amb tots els qui participem en la MED 26.
Després de tres edicions a Bari, Florència i Marsella, què creu que pot aportar la veu del papa Lleó XIV a aquesta nova trobada de l’Església mediterrània?
El fet que el Papa hagi volgut venir a Barcelona ja és significatiu, com també ho és el seu suport a les iniciatives del papa Francesc en aquesta regió. Parlo sobretot de la possibilitat de crear una Assemblea Eclesial del Mediterrani, a l’estil d’allò que es va fer a l’Amazònia després del Sínode de 2019. Es tracta d’un organisme que va més enllà de les conferències episcopals per dues raons: perquè comprèn 7 o 8 països i perquè a més de bisbes, hi ha laics, religiosos, religioses, capellans… Una cosa similar va encarregar el papa Francesc a l’arquebisbe de Marsella, Jean-Marc Aveline.
Tenint en compte les diferències entre l’Amazònia i la Mediterrània, quins serien els principals reptes a l’hora d’impulsar aquí aquesta assemblea?
És complex, perquè si a l’Amazònia hi ha menys d’una desena de països, en el cas del Mediterrani parlem d’uns 25, i molt diferents els uns dels altres: des del Pròxim Orient, fins als Balcans i el Mar Negre, passant pel nord de l’Àfrica i l’Europa sud-occidental. Són moltes maneres de veure el món i situacions molt diverses, amb problemàtiques per totes bandes. Però el papa acompanya aquesta realitat i hi dona suport.
Són països ben diferents, com vostè diu, però la iniciativa posa l’accent en allò que uneix, el mar Mediterrània.
En efecte, en la primera trobada a Bari es va posar com a lema ‘Mediterrani, frontera de pau’. No estava malament, però a mi potser m’hauria agradat més: ‘Mediterrani, pau sense fronteres’. Perquè és una zona en la qual l’alteritat és molt accentuada, si bé tots tenim una cultura mediterrània. El nostre mar és el bressol de les 3 religions monoteistes (el cristianisme, l’islam i el judaisme), però no de la civilització occidental, de la filosofia grega que modela el nostre pensament.
En canvi, les trobades del Mediterrani tenen l’Església catòlica com a principal i —de moment— únic motor.
Exactament. I l’Església catòlica no pot avançar sola en el Mediterrani sense comptar amb l’Església ortodoxa, que és molt forta per exemple a Grècia, Sèrbia i altres països mediterranis. Tampoc podem avançar sense el diàleg amb l’islam, perquè molts països són musulmans: Egipte, Líbia, el Marroc… Per tant, està bé el que fem, però en algun moment haurem de fer un salt qualitatiu i llançar la invitació, com s’ha fet amb els joves, a tots els cristians i a les altres religions. Hem d’avançar junts i que això no sigui una cosa només de l’Església catòlica.
Com porta vostè tenir un papa fill d’Agustí, un sant del nord de l’Àfrica, i què creu que pot oferir aquest carisma congregacional al jovent que cerca respostes espirituals?
He de reconèixer que amb Lleó XIV estic descobrint sant Agustí. El coneixia dels estudis de filosofia i teologia, i fins ara era com un més entre els pares de l’Església. Però gràcies al papa, que el cita sovint en els seus discursos i documents, puc aprofundir amb ulls nous en el seu pensament i la seva personalitat, que té una vigència molt notable.
Crec que té expressions meravelloses que poden tocar el cor del jovent. Ahir mateix, que era solemnitat de la Santíssima Trinitat, em va resultar molt inspiradora una descripció seva molt bonica: diu que allà on hi ha amor hi ha tres: el que estima, el que és estimat, i l’amor mateix que els uneix. És una forma senzilla, però gràfica, bella i profunda al mateix temps, d’expressar el misteri de la Trinitat.
