El papa Lleó XIV ha recordat aquest dimecres en la catequesi de l’audiència general que Jesús és el “company de viatge” que sosté en el camí no sempre fàcil de la vida. “Sense el seu amor, vagaríem sense meta en el viatge de la vida”, ha dit el pontífex als 60.000 fidels que s’ha aplegat a la plaça de Sant Pere del Vaticà per sentir la reflexió amb què ha començat la darrera part del cicle jubilar “Jesucrist, la nostra esperança”.
Catequesi íntegra
Benvolguts germans i germanes, bon dia!
En les catequesis de l’Any Jubilar, fins a aquest moment, hem recorregut la vida de Jesús seguint els Evangelis, des del naixement fins a la mort i resurrecció. D’aquesta manera, el nostre pelegrinatge en l’esperança ha trobat el seu fonament ferm, el seu camí segur. Ara, en la darrera part del camí, deixarem que el misteri de Crist, que culmina en la Resurrecció, alliberi la seva llum de salvació en contacte amb la realitat humana i històrica actual, amb les seves preguntes i els seus desafiaments.
La nostra vida està marcada per innombrables esdeveniments, plens de matisos i de vivències diferents. A vegades ens sentim alegres, altres tristos, i unes altres fins i tot satisfets o estressats, gratificats o desmotivats. Vivim molt ocupats, ens centrem a aconseguir resultats i arriben a assolir-se metes altes i prestigioses. I, a la inversa, romanem suspesos, precaris, esperant èxits i reconeixements que triguen a arribar o no arriben mai. En resum, ens trobem experimentant una situació paradoxal: voldríem ser feliços, però és difícil aconseguir-ho de manera contínua i sense ombres. Acceptem les nostres limitacions i, al mateix temps, tenim l’impuls irreprimible d’intentar superar-les. En el fons, sentim que sempre ens manca alguna cosa.
En veritat, no hem estat creats per a la manca, sinó per a la plenitud, per a gaudir de la vida i de la vida en abundància, segons l’expressió de Jesús en l’Evangeli de Joan (10,10).
Aquest gran desig del nostre cor pot trobar la seva última resposta no en els papers, no en el poder, no en el fet de tenir, sinó en la certesa que algú es fa garant d’aquest impuls constitutiu de la nostra humanitat; en la consciència que aquesta espera no serà decebuda ni frustrada. Tal certesa coincideix amb l’esperança. Això no vol dir pensar de manera optimista: sovint l’optimisme ens decep en veure com les nostres expectatives s’esbotzen, mentre que l’esperança promet i compleix.
Germanes i germans, Jesús ressuscitat és la garantia d’aquesta arribada! Ell és la font que sadolla la nostra set ardent, la set infinita de plenitud que l’Esperit Sant infon en el nostre cor. La Resurrecció de Crist, de fet, no és un simple esdeveniment de la història humana, sinó l’esdeveniment que la transforma des de dins.
Pensem en una font d’aigua. Quines són les seves característiques? Sadolla i refresca les criatures, rega la terra, les plantes, fa fèrtil i viu el que d’una altra forma seria àrid. Alleuja el caminant cansat, oferint-li l’alegria d’un oasi de frescor. Una font apareix com un do gratuït per a la naturalesa, per a les seves criatures, per als éssers humans. Sense aigua no es pot viure.
El ressuscitat és la font viva que no s’asseca i no pateix alteracions. Roman sempre pura i preparada per a tot el que tingui set. I com més assaborim el misteri de Déu, més ens atrau, sense quedar mai completament sadollats. Sant Agustí, en el desè llibre de les Confessions, capta aquest anhel inesgotable del nostre cor i l’expressa en el famós Himne a la Bellesa:
“Vas exhalar la teva fragància i vaig respirar, i ja sospir per tu; vaig tastar-te, i sento gana i set; em vas tocar, i em vaig abrasar en la teva pau” (X, 27, 38).
Jesús, amb la seva Resurrecció, ens ha assegurat una permanent font de vida: Ell és el Vivent (Fets 1,18), l’amant de la vida, el victoriós sobre tota mort. Per això és capaç d’oferir-nos alleujament en el camí terreny i assegurar-nos la quietud perfecta en l’eternitat. Només Jesús mort i ressuscitat respon a les preguntes més profundes del nostre cor: hi ha realment un punt d’arribada per a nosaltres? Té sentit la nostra existència? I el patiment de tants innocents, com podrà ser redimit?
Jesús ressuscitat no deixa caure una resposta “des de dalt”, sinó que es fa el nostre company en aquest viatge sovint cansat, dolorós i misteriós. Només Ell pot omplir la nostra gerra buida quan la set es fa insuportable.
I Ell és també el punt d’arribada del nostre caminar. Sense el seu amor, vagaríem pel món sense meta, seríem un tràgic error amb un destí perdut. Som criatures fràgils. L’error forma part de la nostra humanitat; és la ferida del pecat que ens fa caure, renunciar, desesperar. Ressorgir significa, no obstant això, tornar a aixecar-se i posar-se dempeus. El ressuscitat garanteix l’arribada, ens condueix a casa, on som esperats, estimats i salvats. Fer el viatge amb Ell al costat significa experimentar ser sostinguts malgrat tot, sadollats i enfortits en les proves i en les fatigues que, com pedres pesades, amenacen de bloquejar o desviar la nostra història.
Benvolguts, de la Resurrecció de Crist brolla l’esperança que ens fa tastar anticipadament, no obstant això, les fatigues de la vida, una quietud profunda i gojosa: aquella pau que Ell només ens podrà donar al final, sense fi.
