El papa Lleó XIV va canonitzar aquest passat diumenge els dos primers sants del seu pontificat: Carlo Acutis i Pier Giorgio Frassati, dos joves laics italians els testimonis dels quals han de ser per al jovent, segons el pontífex, “una invitació a no malgastar la vida, sinó orientar-la cap a altes fites i fer-ne una obra mestra”. La cerimònia va ser seguida amb interès des de Lloret de Mar per Martirià Brugada, autor del santoral de Flama i director de la col·lecció Sants i santes del Centre de Pastoral Litúrgica, on aviat veurà la llum la biografia d’Acutis, si bé la de Frassati va ser publicada en el volum 276, quan el jove torinès encara era beat.
Ha cridat l’atenció la joventut dels dos nous sants. És una cosa infreqüent, que es canonitzi gent tan jove?
No és infreqüent, el que passa és que sorprèn una mica perquè estem acostumats a veure més canonitzacions de gent gran. Però si ens fixem en el darrer segle, hi ha una bona colla de nois i noies d’entre 14 i 30 anys que han sigut canonitzats o que són beats i estan en procés de ser-ho. El que és potser més infreqüent és trobar-se amb algú que sigui sant.
Si mirem el santoral, hi ha molts sants joves. Però sobretot els situem a l’antigor.
En efecte, alguns d’ells són molt venerats a casa nostra com santa Agnès, els sants Abdó i Senén (coneguts com a sant Nin i sant Non) o santa Cristina de Bolsena. Però això no ens ha d’impedir veure altres més pròxims en el temps com ara els màrtirs d’Uganda, una dotzena de nois martiritzats pel rei Mwanga II entre 1885 i 1887. Val a dir que en aquella època també varen patir martiri molts altres joves que, bé perquè fossin anglicans o per les altres raons, no van ser reconeguts com a sants catòlics. D’aquell mateix període ens trobem també amb nois com Domènec Savio, Nunci Sulprizio, les biografies dels quals que figuren en un llibret de la col·lecció Sants i santes juntament amb l’aleshores beat Pier Giorgio Frassati, canonitzat justament ahir.
Del segle XX, quins joves destacaria?
Una figura molt curiosa i que mereix reconeixement és la del beat francès Marcel Callo, que està en procés de canonització. Era escolta i va lluitar contra el nazisme fins que va morir en el camp de concentració i extermini de Mauthausen l’any 1945 en el marc de la Segona Guerra Mundial. També hi ha el cas de la santa italiana Maria Goretti, que va morir a 11 anys després d’una agressió brutal per part d’un veí a qui va perdonar. La seva canonització, el 1950, va generar molt entusiasme, essent proclamada màrtir de la puresa per Pius XII.
I què en destacaria, del sistema que hi ha darrere de tot procés de canonització?
No és gens fàcil canonitzar una persona. En primer lloc, cal que sigui algú que hagi viscut i mort com un veritable cristià, el que anomenem “virtuts heroiques”. També calen testimonis: si una persona és assassinada per raons de fe i ningú no en sap res, per més sant que sigui, mai la coneixerem. D’altra banda, s’ha de dir que dur a terme un procés canònic és molt car, ja que s’han de pagar materials, desplaçaments, actes notarials i tota una sèrie de coses necessàries per donar fe de la santedat de la persona en qüestió.
Aquest factor segurament impedeix que persones que hagin tingut una vida veritablement santa puguin ser reconegudes oficialment com a tal.
És clar. En aquest punt, citaria dos catòlics pakistanesos que s’ho mereixen de totes totes: Iqbal Masih, que va morir assassinat el 16 d’abril del 1995 amb només 12 anys. És un símbol contra l’esclavitud infantil perquè ell mateix va ser esclavitzat en una fàbrica i martiritzat per les seves denúncies. La seva causa de beatificació, curiosament, ha sigut promoguda des de Salamanca. L’altre, el beat Akash Bashir, que a la missa era l’encarregat de posar ordre a la seva parròquia durant l’eucaristia, rebent la gent i ajudant-la a seure bé. Un dia va detectar una persona que volia fer esclatar una bomba a dins i ho va evitar, amb la mala sort que li va esclatar a ell. Està en procés de canonització, ves a saber quan ho serà, perquè aquests països, no poden emprar en aquestes coses els pocs recursos que tenen.
A Catalunya, tenim el cas de Francesc Canals i Ambrós, conegut com El Santet, va ser un jove barceloní que va morir l’any 1899 amb 22 anys. És enterrat al cementiri del Poblenou i considerat ‘sant popular’, però fins ara, que jo sàpiga, no s’ha dut a terme cap causa, malgrat que se li atribueixen diferents favors.
En el cas de les canonitzacions d’Acutis i Frassati, sembla que sí que hi ha hagut interès i capacitat per dur a terme el procés.
Sí, tenen el suport de dues institucions molt valentes. La causa de Frassati compta amb els dominics, i Acutis, amb els franciscans. Dues organitzacions que faciliten que el procés vagi endavant amb èxit i, en el cas del segon, fins i tot amb rapidesa, ja que només fa 19 anys que va morir. També cal advertir que ambdós joves provenen de famílies amb possibilitats econòmiques que han pogut invertir diners en la causa. A les nostres parròquies hi ha joves que s’esforcen per ser bons cristians, però no es donen aquestes circumstàncies. I en cas d’una mort eventual, és difícil que es promoguin causes per ells.
