Els estius han estat tan importants per a l’arquebisbe emèrit de Tarragona, Jaume Pujol, que en la majoria de records que té, a 81 anys, hi tenen una presència destacada. Un dels primers el situen a l’interior d’un cotxe, anant cap a Torredembarra, per veure-hi el mar un cop l’any. “Era el que volia el pare”, assenyala, “sortir de la Segarra per prendre l’aire”. En una ocasió, el mateix vehicle va ser aparcat tan a prop de l’aigua marina que va requerir l’ajuda d’un camperol torrenc i la seva mula per estilar-lo cap a terreny pla.
Tot i que altres vivències i fites entranyables també van arribar a la vida del guissonenc durant l’època estival —com ara la seva ordenació sacerdotal, el 5 d’agost de 1973, a la basílica pontifícia de Sant Miquel de Madrid—, Tarragona no va tornar a tenir protagonisme en el seu camí fins a l’estiu de 2004, quan era a Pamplona i va rebre una trucada de Roma per rellevar l’arquebisbe Lluís Martínez Sistach al capdavant de l’Església tarragonina. “No era un territori que conegués gaire, però durant els següents quinze anys vaig esforçar-me a fons per arribar a totes les parròquies i per ser un bon pastor“, afirma des de Madrid, on enguany ha tornat després d’una estada a Mèxic que l’ha servit per guanyar perspectiva i escriure.
Un retorn que va tenir l’aprovació, encara com a prefecte del Dicasteri per als Bisbes, de qui el passat mes de maig es convertia en el 267è papa de l’Església catòlica, Robert Francis Prevost, amb qui es va reunir a Roma per explicar la seva decisió. Així era com l’arquebisbe emèrit tancava un nou capítol en un recull de memòries que, de moment, formen part d’un arxiu custodiat al seu ordinador.
A Madrid per no ser un “contrabisbe”
L’ordinador va ser, de fet, l’aparell fet servir just després de penjar la trucada romana que l’enviava a Tarragona: “Volia saber quins eren els principals trets que tenia l’arxidiòcesi i que enamoraven tant com m’havien dit”, rememora Jaume Pujol, “i, per això, vaig recórrer a internet, on un dels primers detalls que em va captivar va ser saber que a la seva catedral es venera la imatge de la Mare de Déu del Claustre, que és també patrona de Guissona, i, per tant, un pilar en la meva vida des que vaig néixer”.
Després d’allò, van ser molts més els trets de l’Església tarragonina que van fer de la seva estada un període viscut “en un tancar i obrir d’ulls“, reconeix, i marcat per esdeveniments com la beatificació de 522 màrtirs del segle XX, el 2013, o d’altres sobre els quals Pujol va escriure en 760 articles dominicals i publicats durant tot el seu ministeri episcopal.
A Tarragona també va continuar forjant-se l’actitud d’un home vinculat a la prelatura personal de l’Opus Dei des de jove, i de la qual mai s’ha sentit allunyat: “Si m’obliguessin a actuar desobeint alguns principis, ja m’haurien deixat de veure fa temps“, indica Pujol, que va formar-se durant poc més de 10 anys a Roma al costat de Josepmaria Escrivà de Balaguer. “Hi ha hagut cristians que, com ell, transpiren Jesucrist, i entren en qualsevol espai generant un ambient, una atmosfera, com avui en dia ho faria Leo Messi”, comenta.
Ara, com a arquebisbe emèrit, opina que “la millor decisió que pot prendre un prelat rellevat és sortir de l’espai diocesà“. El motiu, justifica Pujol, és el de “no ser com un contrabisbe, en algunes ocasions, posant-se allà on no toca”. En el seu cas, aquest 2025, el lloc és Madrid i, com manté, esperant que sigui per molts més estius.
