El papa Lleó XIV va publicar aquest dijous 10 de juliol el seu Missatge per a la V Jornada Mundial dels Avis i de la Gent Gran, que se celebrarà el proper 27 de juliol. Amb motiu d’aquesta commemoració, instituïda pel papa Francesc l’any 2021, el pontífex nord-americà convida les Esglésies locals i les institucions eclesials a iniciar una “revolució de la cura”, visitant i atenent la gent gran. Al mateix temps, insta els ancians a oferir el seu testimoni de fe i esperança, destacant el seu “paper essencial dins del pla de Déu“.
Segons el papa, cada parròquia, associació i grup eclesial hauria de ser “protagonista d’aquesta revolució”, caracteritzada per “la gratuïtat i l’atenció”, gestos que, per a Lleó XIV, sovint contrasten amb “una societat que tendeix a marginar i oblidar els més grans“. Per això, visitar-los es converteix en “una acció revolucionària, capaç de transformar tant la vida de qui rep la visita com la de qui la fa”.
El missatge destaca que visitar una persona gran és, de fet, “una manera de trobar-se amb Jesús”. Aquest gest, segons el papa, “allibera de la indiferència i la soledat”, i respon plenament a la raó de ser de la jornada creada a instàncies del papa Francesc: oferir una ocasió de trobada amb aquells que viuen sols.
Lleó XIV recorda també com la Bíblia mostra molts exemples de persones grans “involucrades en els plans de salvació de Déu“. Abraham i Sara, Zacarías i Isabel, Nicodem, o fins i tot Moisès, cridat a alliberar el seu poble als vuitanta anys, són exemples de com la vellesa és vista per Déu com “un temps de benedicció i de gràcia”. Els ancians, segons el papa, són “els primers testimonis de l’esperança”.
El missatge també reflexiona sobre la relació entre generacions. Si bé la fragilitat dels ancians necessita la força dels joves, la inexperiència d’aquests últims reclama el testimoni i la saviesa dels més grans. D’aquesta manera, el papa assenyala la importància d’una col·laboració intergeneracional per construir un futur sòlid i esperançador.
Finalment, Lleó XIV afirma que “cap etapa de la vida està exempta de la vocació d’estimar“. “Els ancians —diu— no són només receptors d’afecte, sinó també cridats a estimar i donar testimoni”. El papa conclou convidant a lloar Déu, cultivar la unitat familiar, obrir el cor als més allunyats i esdevenir, a qualsevol edat, signes vius d’esperança.
Missatge íntegre del papa Lleó XIV per al V Jornada Mundial dels avis i la gent gran
Feliç aquell qui no veu desaparèixer la seva esperança (cf. Sir 14,2)
Estimats germans i germanes:
El Jubileu que vivim ens ajuda a descobrir que l’esperança és sempre font d’alegria, a qualsevol edat. Així mateix, quan aquesta ha estat temperada pel foc d’una llarga existència, esdevé font d’una benaurança plena.
La Sagrada Escriptura presenta diversos casos d’homes i dones ja avançats en anys, als quals el Senyor convida a participar en els seus designis de salvació. Pensem en Abraham i Sara; sent ja ancians, romanen incrèduls davant la paraula de Déu, que els promet un fill. La impossibilitat de generar semblava haver-los tret la seva mirada d’esperança respecte al futur.
La reacció de Zacaries davant l’anunci del naixement de Joan Baptista no és diferent: «Com puc estar segur d’això? Perquè jo sóc gran i la meva esposa és d’edat avançada» (Lc 1,18). L’ancianitat, l’esterilitat i el deteriorament semblen apagar les esperances de vida i de fecunditat de tots aquests homes i dones.
També la pregunta que Nicodem fa a Jesús, quan el Mestre li parla d’un “nou naixement”, sembla purament retòrica: «Com pot un home néixer quan ja és vell? Potser pot entrar per segona vegada en el si de la seva mare i tornar a néixer?» (Jn 3,4). No obstant això, en cada ocasió, davant d’una resposta aparentment òbvia, el Senyor sorprèn els seus interlocutors amb un acte de salvació.
Els ancians, signes d’esperança
A la Bíblia, Déu mostra moltes vegades la seva providència dirigint-se a persones grans. Així passa no només amb Abraham, Sara, Zacaries i Isabel, sinó també amb Moisès, cridat a alliberar el seu poble sent octogenari (cf. Ex 7,7). Amb aquestes eleccions, Déu ens ensenya que, als seus ulls, la vellesa és un temps de benedicció i de gràcia, i que per a Ell els ancians són els primers testimonis d’esperança. «Què significa en la meva vellesa? —es pregunta en aquest sentit sant Agustí— Quan em faltin les forces, no m’abandonis. I aquí Déu et respon: al contrari, que defalleixi el teu vigor, perquè estigui present el meu en tu, i així puguis dir amb l’Apòstol: “Quan em debilito, aleshores sóc fort”» (Comentaris als Salms 70, 11). El fet que el nombre de persones en edat avançada estigui en augment es converteix aleshores per a nosaltres en un signe dels temps que estem cridats a discernir, per llegir correctament la història que vivim.
La vida de l’Església i del món, de fet, només s’entén en la successió de les generacions, i abraçar un ancià ens ajuda a comprendre que la història no s’esgota en el present, ni es consumeix entre trobades fugaços i relacions fragmentàries, sinó que s’obre pas cap al futur. Al llibre del Gènesi trobem l’episodi commovedor de la benedicció donada per Jacob, ja vell, als seus néts, els fills de Josep. Les seves paraules els animen a mirar al futur amb esperança, com en el temps de les promeses de Déu (cf. Gn 48,8-20). Si, per tant, és cert que la fragilitat dels ancians necessita del vigor dels joves, també és cert que la inexperiència dels joves necessita del testimoni dels ancians per traçar amb saviesa el futur. Quantes vegades els nostres avis han estat per a nosaltres exemple de fe i devoció, de virtuts cíviques i compromís social, de memòria i perseverança en les proves! Aquest bell llegat, que ens han transmès amb esperança i amor, sempre serà per a nosaltres motiu d’agraïment i de coherència.
Signes d’esperança per als ancians
El Jubileu, des dels seus orígens bíblics, ha representat un temps d’alliberament: els esclaus eren alliberats, els deutes condonats, les terres retornades als seus propietaris originaris. Era un moment de restauració de l’ordre social volgut per Déu, en el qual es reparaven les desigualtats i les opressions acumulades amb els anys. Jesús renova aquests esdeveniments d’alliberament quan, a la sinagoga de Natzaret, proclama la bona nova als pobres, la vista als cecs, l’alliberament als captius i la llibertat als oprimits (cf. Lc 4,16-21).
Considerant les persones ancianes des d’aquesta perspectiva jubilar, també nosaltres estem cridats a viure amb elles un alliberament, sobretot de la solitud i de l’abandonament. Aquest any és el moment propici per a realitzar-lo; la fidelitat de Déu a les seves promeses ens ensenya que hi ha una benaurança en l’ancianitat, una alegria autènticament evangèlica, que ens demana enderrocar els murs de la indiferència, que sovint empresonen els ancians. Les nostres societats, en totes les seves latituds, s’estan acostumant massa sovint a deixar que una part tan important i rica del seu teixit sigui marginada i oblidada.
Davant d’aquesta situació, cal un canvi de ritme, que testimoniï una assumpció de responsabilitat per part de tota l’Església. Cada parròquia, associació, grup eclesial està cridat a ser protagonista de la “revolució” de l’agraïment i de la cura, i això s’ha de fer visitant sovint els ancians, creant per a ells i amb ells xarxes de suport i de pregària, entreteixint relacions que puguin donar esperança i dignitat a qui se sent oblidat. L’esperança cristiana ens impulsa sempre a arriscar més, a pensar en gran, a no conformar-nos amb el statu quo. En concret, a treballar per un canvi que retorni als ancians estima i afecte.
Per això, el papa Francesc va voler que la Jornada Mundial dels Avis i de la Gent Gran se celebrés sobretot anant a l’encontre de qui està sol. I per aquesta mateixa raó, s’ha decidit que aquells que no puguin venir a Roma aquest any, en pelegrinatge, «podran obtenir la Indulgència jubilar si es dirigeixen a visitar per un temps adequat als […] ancians en soledat, […] com realitzant un pelegrinatge cap al Crist present en ells (cf. Mt 25, 34-36)» (Penitenciaria Apostòlica, Normes sobre la Concessió de la Indulgència Jubilar, III). Visitar un ancià és una manera de trobar-nos amb Jesús, que ens allibera de la indiferència i de la solitud.
En la vellesa es pot esperar
El llibre de l’Eclesiàstic afirma que la benaurança és d’aquells que no veuen desaparèixer la seva esperança (cf. 14,2), deixant entendre que en la nostra vida —especialment si és llarga— poden existir molts motius per tornar la mirada enrere, més que cap al futur. No obstant això, com va escriure el papa Francesc durant la seva última estada a l’hospital, «el nostre físic és feble, però, fins i tot així, res no pot impedir-nos estimar, pregar, lliurar-nos, estar els uns pels altres, en la fe, senyals lluminosos d’esperança» (Àngelus, 16 març 2025). Tenim una llibertat que cap dificultat pot treure’ns: la d’estimar i pregar. Tots, sempre, podem estimar i pregar.
L’amor pels nostres éssers estimats —pel cònjuge amb qui hem passat gran part de la vida, pels fills, pels néts que alegren les nostres jornades— no s’apaga quan les forces es desfan. Al contrari, sovint aquest afecte és precisament el que revifa les nostres energies, donant-nos esperança i consol.
Aquests signes de vitalitat de l’amor, que tenen la seva arrel en el mateix Déu, ens donen coratge i ens recorden que «encara que el nostre home exterior es vagi destruint, el nostre home interior es va renovant dia a dia» (2 Co 4,16). Per això, especialment en la vellesa, perseverem confiats en el Senyor. Deixem-nos renovar cada dia per la trobada amb Ell, en la pregària i en la Santa Missa. Transmetem amb amor la fe que hem viscut durant tants anys, en la família i en les trobades quotidianes; lloem sempre Déu per la seva benevolència, cultivem la unitat amb els nostres éssers estimats, que el nostre cor abraci a qui està més lluny i, en particular, a qui viu en una situació de necessitat. Serem signes d’esperança, a qualsevol edat.
