La deslegitimació de la cultura del descart, la reflexió antropològica davant els reptes de la tecnologia, la regeneració de la vida democràtica i el retorn a l’esperança. Aquests són els quatre grans escenaris que hauria d’afrontar avui en dia el pensament social de l’Església segons el professor de la Universitat Pontifícia de Comillas, Sebastián Mora, que va impartir una conferència el passat 12 de juny en el centre d’estudis Cristianisme i Justícia de Barcelona.
Presentat per Maria del Carme de la Fuente, coordinadora de Jesuïtes Social Catalunya, l’acte va ser organitzat arran de la decisió del cardenal Prevost de triar el nom de Lleó XIV, en referència al papa Lleó XIII, autor de la Rerum Novarum, considerada l’inici formal de la doctrina social de l’Església. “Vivim en un temps en què l’impensable està passant, en què posem noms antics a realitats noves”, va dir Mora, exposant un escenari que planteja a Lleó XIV “la necessitat de tornar a una comprensió profunda del món”. “Per a això —va afegir— hem d’interrompre el món”. Preguntes com “podem continuar pensant la feina com es pensava al segle XIX? Què significa avui el cos humà? Què entenem per frontera? Ha canviat el concepte de guerra justa?” van marcar el to de la reflexió de Mora.
Doctor en Sociologia i màster en Doctrina Social de l’Església per la Universitat Pontifícia de Salamanca, Mora va destacar la cultura del descart com “un dels grans obstacles per comprendre el món actual”, i va insistir en la necessitat de situar la dignitat humana com a criteri central i irrenunciable. Va denunciar “els mecanismes socials que justifiquen el patiment dels més vulnerables com a preu per mantenir el benestar de la resta”, i ho va expressar amb contundència: “M’escandalitza que ens sembli normal”.
En la seva intervenció, va subratllar alguns temes que haurien de ser centrals per al nou pontificat: la desigualtat creixent —especialment la generacional, amb una joventut empobrida i sense accés a l’habitatge—, la qüestió migratòria com a prova ètica fonamental, i el col·lapse del dret humanitari davant de conflictes com el de Gaza. També va alertar sobre la fallida de les promeses del món digital, amb una bretxa tecnològica creixent i una soledat cada cop més estesa. Davant d’aquest escenari, Mora va defensar que el pensament social de l’Església ha d’ajudar a comprendre la realitat i recuperar l’esperança com a força transformadora.
En un vídeo difós posteriorment per Cristianisme i Justícia, Mora va reforçar les idees apuntades a la conferència definint el pensament social de l’Església com “un conjunt de reflexions, d’ensenyances, d’experiència que l’Església aporta a la societat sobre temes absolutament clau: l’economia, el treball, la política, l’exclusió, la cultura, l’ecologia”. Aquesta aportació, va dir, es fonamenta en tres dimensions: una lectura històrica, una base teòrica centrada en principis com “la dignitat, la socialitat, la subsidiarietat, el bé comú” i una orientació pràctica “per aportar una sèrie d’orientacions per a l’acció, especialment dels cristians, però també per a totes les persones que vulguin acollir aquest pensament”.
A més a més, el professor va advertir sobre l’ús inadequat de les categories polítiques habituals per analitzar el pensament eclesial: “Sempre que hi ha alguna qüestió a l’Església o es reflexiona sobre el fet social, ho fem valorant des de criteris de la política més quotidiana: esquerra, dreta, socialista, liberal… I jo crec que mai cap papa ha encaixat en aquestes coordenades”. Va citar Joan Pau II, “relativament conservador en determinats pensaments”, però “en el fet social molt avançat”. Sobre el papa Francesc, va recordar: “Hi haurà molta gent que dirà que és comunista o que és socialista… El mateix papa Francesc deia: ‘Diuen de mi que soc comunista, que soc peronista, i jo l’únic que soc és seguidor de l’evangeli, perquè al centre de l’evangeli hi ha els pobres’”.
En relació amb els fonaments històrics de la doctrina social, Mora va destacar la rellevància de la Rerum Novarum, l’encíclica de Lleó XIII publicada l’any 1892 en un moment de canvi civilitzatori profund. “Va ser escrita en un moment tremendament clau, va ser un canvi civilitzatori radical… I en aquell moment l’Església va dir: aquí hi ha d’haver una paraula de l’Església”. Va recordar que “en alguns llocs els bisbes no deixaven llegir als seus capellans la Rerum Novarum, perquè els semblava quelcom impropi de la doctrina de l’Església que es posés a veure quant s’ha de pagar per un salari o què és just o injust en el treball o si tenen dret a organitzar-se sindicalment els treballadors”.
Durant la conversa va reiterar que “la dignitat humana és un imperatiu bàsic indiscutible” i que cal desmuntar els mecanismes que justifiquen l’exclusió. “Vivim en una societat desesperançada. Cal buscar energies motivadores per a l’acció i que creguem que alguna cosa podem fer”, va concloure.
